Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dies 3 i 4: Nova Huta, barri jueu, gueto de Cracòvia (4 de juny de 2017) i retorn cap a casa (5 de juny de 2017) (VI)

Entrem una mica al pati i continuem amb l’explicació. La veritat és que la Haizea s’ho prepara molt i molt bé i porta un munt de papers plastificats que ajuden molt a les explicacions que ens fa. Per exemple, just al costat de la Singagoa Remah hi ha l’estàtua d’un senyor cristià, que, veient les atrocitats que feien els nazis amb els jueus, va demanar ajuda a la comunitat internacional i ningú li va fer cas... Aquest senyor fou Jan Karski (https://www.inyourpocket.com/krakow/jan-karski-bench_146092v; https://en.wikipedia.org/wiki/Jan_Karski; http://elpais.com/diario/2011/02/27/eps/1298791611_850215.html). També ens explica la història d’un senyor espanyol, Angel Sainz Brix, una història poc coneguda, que també va intentar salvar a molts jueus durant la Segona Guerra Mundial. S’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%81ngel_Sanz-Briz ):Ángel Sanz-Briz (Saragossa, 28 de setembre de 1910  Roma, 11 de juny de 1980) va ser un diplomàtic espanyol. L'any 1944, i actuant per lliure del govern de Franco, va contribuir a salvar la vida d'uns cinc mil jueus hongaresos durant l'Holocaust, proporcionant passaports espanyols, al principi a jueus que al·legaven origen sefardí, i posteriorment, a qualsevol jueu perseguit. Per aquests fets, va ser reconegut com a Just entre les Nacions. Després d'estudiar Dret, va ingressar a l'Escuela Diplomática l'any 1933, finalitzant els seus estudis poc abans de començar la Guerra Civil Espanyola, durant la qual va combatre amb les tropes franquistes. Acabada la guerra, va obtenir la seva primera destinació, com Encarregat de Negocis al Caire (Egipte). L'any 1942, va obtenir la seva segona destinació, també com a secretari d'Ambaixada, a l'ambaixada espanyola a Hongria, un Estat pròxim a l'Eix, però que no havia posat en pràctica mesures d'extermini dels jueus com les que ja estaven en marxa a tota l'Europa ocupada pels nazis. No obstant això, la tranquil·la vida de Sanz Briz va canviar completament quan Alemanya va prendre el control d'Hongria, envaint el país al març de 1944. Immediatament després de la invasió, el mateix Adolf Eichmann es va traslladar a Hongria per a supervisar els plans d'extermini de la comunitat jueva del país (unes 750.000 persones). Indignat pels plans nazis, un grup de diplomàtics encapçalat pel suec Raoul Wallenberg, entre els quals hi havia també l'espanyol Miguel Ángel Muguiro (Encarregat de negocis d'Espanya) van començar a treballar per a salvar els jueus perseguits. Muguiro i Ángel Sanz-Briz van obtenir del govern espanyol el permís per a proporcionar documents espanyols als jueus sefardites que pogués trobar i negociar amb les autoritats hongareses (titelles dels ocupants alemanys) el trasllat a lloc segur d'aquestes persones (desempolsant així un decret de 1925 de Miguel Primo de Rivera, que no obstant això havia expirat en 1931). L'actitud de Muguiro va provocar una protesta dels nazis davant les autoritats espanyoles, que el van cessar de manera fulminant. Sanz Briz va quedar com a Encarregat de negocis, i va continuar amb la tasca de salvament dels jueus. Va protegir les vides d'uns 5.200 jueus, usant la seva influència i contactes (també els seus diners, amb els quals va subornar al "gauleiter" alemany) així com edificis llogats amb els fons de l'ambaixada que va retolar com "Annex a la legació espanyola". Els mètodes que va seguir els va descriure ell mateix en el llibre "Los judíos de España":
«
Vaig aconseguir que el Govern hongarès autoritzés la protecció per part d'Espanya de 200 jueus sefardis (...) Després la tasca va ser relativament fàcil, les 200 unitats que m'havien estat concedides les vaig convertir en 200 famílies; i les 200 famílies es van multiplicar indefinidament, amb el simple procediment de no expedir cap salconduit o passaport a favor dels jueus que dugués un número superior al 200.
»
Així, dels 5.200 jueus la vida dels quals va poder salvar, només uns 200 eren d'origen sefardi. A la fi de novembre de 1944, el govern espanyol, davant la imminent caiguda de Budapest en mans de l'Exèrcit Roig, li va ordenar abandonar la ciutat i traslladar-se a Suïssa. Giorgio Perlasca, un veterà italià de la Guerra Civil Espanyola, ciutadà espanyol honorari, que havia estat ajudant a Sanz-Briz en les seves tasques de protecció dels jueus, va continuar la seva labor utilitzant documents d'identitat espanyols falsificats per ell mateix, en els quals declarava ser el cònsol espanyol a Budapest. Perlasca va aconseguir que els jueus "espanyols" seguissin fora de perill fins que el 16 de gener de 1945 els soviètics van entrar a Budapest.
Posteriorment, Sanz-Briz va continuar la seva carrera diplomàtica: va ser destinat a San Francisco i Washington (Estats Units), Lima, Berna, Baiona (França), Guatemala, L'Haia, Brussel·les i Xina (1973, on va ser el primer ambaixador espanyol). En 1976 va ser destinat a Roma com ambaixador d'Espanya davant la Santa Seu, on va morir l'11 de juny de 1980.
El mateix Sanz-Briz va relatar les circumstàncies mitjançant les quals va poder salvar la vida de punts jueus a Federico Ysart, el qual ho va plasmar en el seu llibre "Los judíos de España" (1973).
L'any 1991, el Museu de l'Holocaust Yad Vashem d'Israel va distingir la seva acció i va reconèixer als seus hereus el títol de Just entre les Nacions, inscrivint el seu nom en el memorial de l'Holocaust. En 1994 el govern hongarès li va concedir a títol pòstum la Creu de l'Orde del Mèrit de la República Hongaresa. Va ser el primer diplomàtic espanyol que va aparèixer en un segell de correus d'Espanya.
Sanz-Briz i altres diplomàtics espanyols van ser homenatjats en una exposició titulada Visados para la libertad organitzada per la Casa Sefarad a Madrid, l'any 2007.”.

Continuem caminant i ens parem just davant d’una de les altres sinagogues, segons la guia, una de les més maques. És la sinagoga de Tempel (https://en.wikipedia.org/wiki/Tempel_Synagogue,_Krak%C3%B3w). No hi entrem,  però la guia ens conta que també funciona com a centre cultural. Gairebé a tocar, hi ha un bar que la guia ens recomana, Propaganda, que es conserva gairebé igual que a l’època comunista. Com que no tenim temps d’entrar-hi i el cel amenaça tempesta, continuem l’excursió fins a la Plac Nowy (https://es.wikipedia.org/wiki/Plaza_Nueva_(Cracovia); https://www.inyourpocket.com/krakow/plac-nowy_21423v), la nova plaça del mercat.  Al matí, es veu que hi ha mercat, mentre que a la tarda hi ha només les parades de menjar. Sobretot hi ha molta gent que demana zapienkaka (https://en.wikipedia.org/wiki/Zapiekanka), com una mena de pa amb condiments, que són molt econòmics. El cel cada vegada està més fosc i anem un moment a veure la sinagoga d’Isaac (https://www.cracovia.net/sinagoga-isaac; http://www.krakowtraveltours.com/es/guia-de-viajes/que-ver/sinagoga-de-isaac; http://www.krakow.pl/espanol/instcbi/199739,inst,30528,2373,instcbi.html; https://en.wikipedia.org/wiki/Izaak_Synagogue). La realitat diu que hi va haver problemes entre jueus i cristians per a la construcció de la sinagoga. De fet, hi havia una llei que no permetia que les sinagogues fossin més altes que les esglésies. Però també hi ha una llegenda associada, segons la qual el fundador, un tal Isaac, va somniar que hi havia un tresor amagat sota el pont vell de Praga. Sense dilació, hi va anar i es va trobar que hi havia un oficial, a qui li va explicar el seu somni, prometent-li que si l’ajudava, es repartirien el botí. L’oficial li va respondre que ell feia nits que somniava que a la ciutat de Kazimierz hi havia un tresor amagat, concretament al forn de casa seva. El noi, va retornar escopetejat cap a casa seva, i sí, efectivament, al forn de casa seva hi havia un tresor amagat i es va fer ric. I a partir d’això, va construir la Sinagoga. (Continuarà)
(La fotografia correspon al mur del gueto de Cracòvia)




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís