Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dies 3 i 4: Nova Huta, barri jueu, gueto de Cracòvia (4 de juny de 2017) i retorn cap a casa (5 de juny de 2017) (IV)

El Sindicat d'Escriptors de la Unió Soviètica es fundà per tal de controlar el treball dels autors, i la nova política va quedar segellada al Congrés d'Escriptors Socialistes de 1934. Aquesta política s'aplicà inmisericòrdiament en totes les esferes de la producció artístiques. Els artistes que se'n sortien de la línia oficials eren severament reprimits. Les formes i els continguts van quedar molt limitats, amb l'art expressionista, surrealista, abstracte, religiós i eròtic sent prohibits. Els experiments formals, incloent els diàlegs interns, el flux de consciència, l'absurd, l'associació de forma lliure i tallades també van ser prohibits. Tot això va ser per considerar-se com "decadent", inintel·ligible per al proletariat o contrarevolucionari.

En resposta al Congrés Rus de 1934, els escriptors més importants de l'esquerra estatunidenca es reuniren en el Primer Congrés d'Escriptors Americans del 26 i 27 d'abril de 1925 a Chicago, i la trobada va rebre el suport de Stalin. Waldo David Frank va ser el primer president de la Lliga d'Escriptors Americans, que va rebre el suport del Partit Comunista dels Estats Units. Alguns novel·listes van resistir-se al control, i la Lliga va dissoldre's després de la invasió de la Unió Soviètica per les forces alemanyes.

Les restriccions van relaxar-se després de la mort de Stalin el 1954, però l'Estat va seguir vigilant l'expressió artística. Això causà que molts artistes haguessin d'emprendre el camí de l'exili, com per exemple el Grup d'Odessa, originari d'aquella ciutat. Els artistes independents que seguiren a la Unió Soviètica continuaren sentint l'hostilitat de l'estat: per exemple, el 1974, una mostra d'art no oficial realitzada prop de Moscou va ser atacada, amb les obres destruïdes mitjançant canons d'aigua i bulldozers (veure Exhibició del Bulldozer). Les polítiques de la glàsnost i de la perestroika impulsades per Mikhaïl Gorbatxov durant la dècada de 1980 facilitaren l'augment de l'interès en els estils alternatius d'art, però el realisme socialista continuà com l'estil oficial de l'estat fins al 1991. No va ser fins a la dissolució de la Unió Soviètica en què els artistes pogueren treballar sense censures.

Després de la Revolució Russa, el realisme socialista esdevingué un moviment literari internacional. Les tendències socialistes en la literatura s'establiren a la dècada de 1920 a Alemanya, França, Txecoslovàquia i Polònia. Entre els escriptors que ajudaren a desenvolupar aquest moviment a l'oest estan Louis Aragon, Johannes Becher, Jaroslav Hašek i Pablo Neruda.

La doctrina del realisme socialista en altres repúbliques populars va ser legalment reforçat entre 1949 i 1956. Abraçà tots els dominis de les arts literàries i visuals, aconseguint les seves fites més espectaculars en el camp de l'arquitectura, considerada com una peça clau en la creació d'un nou ordre social, destinada a difondre la doctrina comunista influint en la consciència dels ciutadans així com en la seva manera de viure. Durant aquesta gran empresa, els arquitectes van deixar de ser mers enginyers que creaven carrers i edificis per passar a ser enginyers de l'ànima humana. El tema general, més enllà de la simple estètica d'un disseny urbà, era expressar grandioses idees i fer créixer els sentiments d'estabilitat, persistència i poder polític.

Actualment, els únics països que encara segueixen aquests principis estètics són Corea del Nord, Laos i, per extensió, Vietnam. Ocasionalment, la República Popular Xina retorna al realisme socialista per a propòsits específics, com els pòsters idealitzats de propaganda per promoure el programa espacial xinès. El realisme socialista va tenir poc impacte al món no-comunista, on era majoritàriament vist com un mitjà totalitari per imposar el control estatal sobre els artistes.

La República Federal Socialista de Iugoslàvia va ser una notable excepció entre els països comunistes, car després del Trencament Tito-Stalin de 1948, abandonà el realisme socialista entre altres elements prèviament importats del sistema soviètic i permeté una major llibertat artística.

Miroslav Krleža, un dels principals intel·lectuals iugoslaus, pronuncià un discurs al Tercer Congrés d'Escriptors de l'Aliança de Iugoslàvia, celebrat a Ljubljana el 1952, el qual és considerat com un punt d'inflexió de la denúncia iugoslava del dogmatisme del realisme socialista.

A causa de la seva naturalesa controvertida, el realisme socialista pot considerar-se com tabú als països occidentals. Per exemple, el 2007, l'escultor xinès Lei Yixin va ser escollit per realitzar el Memorial Nacional Martin Luther King Jr.; però com que Lei havia realitzat diversos treballs de realisme socialista a Xina (diverses estàtues de Mao Zedong), la seva selecció va ser àmpliament criticada als Estats Units, fins que el 2008 s'acabà desestimant el disseny de Lei per al memorial del Doctor King. En una carta de data 28 d'abril, la comissió va afirmar que la presentació de Yixin era una expressió inapropiada del Dr. King i que el model de Yixin recordava un gènere d'escultura política que recentment havia estat destruït a altres països, senyalant la retirada de diverses estàtues d'estil realista socialista durant i després el col·lapse de la Unió Soviètica.

Els rígids preceptes del realisme socialista van obstaculitzar enormement la llibertat dels artistes soviètics. Molts artistes i autors van veure la seva obra censurada, ignorada o rebutjada. Mikhaïl Bulgàkov, per exemple, va veure's obligat a escriure en secret la seva obra mestre, L'Amo i Margarida, malgrat èxits anteriors com Guàrdia Blanca. El 1936, Dmitri Xostakòvitx va ser directament condemnat per la seva òpera Lady Macbeth de Minsk en un article publicat al Pravda titulat Garbuix en lloc de música,^[16] i poc després canvià a un estil més conservador (s'arribà a comentar que aquell article havia estat escrit personalment pel mateix Stalin). Serguei Prokófiev també trobà que el seu llenguatge musical tenia cada cop més restriccions durant els anys posteriors al seu retorn a la Unió Soviètica el 1935, especialment després de l'onada provocada pel Decret Jdànov de 1948, encara que continuà component fins al final, 5 anys després. Alexandr Mosolov va ser expulsat del Sindicat de Compositors Soviètics el 1936 i empresonat a un gulag un any després per compondre música formalistica, i va ser rehabilitat després que les seves composicions posteriors ja no mostraren restes del seu individualisme anterior.

La doctrina política darrere del realisme socialista també conté la censura generalitzada de les societats comunistes. Més enllà de les consideracions polítiques que provocà que obres com les de George Orwell fossin prohibides, l'accés a la literatura i l'art estranger també va quedar restringit basant-se en raons estètiques. L'art burgès i totes les formes d'experimentalisme i formalisme van ser denunciades com a decadents, degenerades i pessimistes, així com anticomunistes en principi. L'obra de James Joyce va ser durament condemnada en particular. L'efecte va ser que fins a la dècada de 1980 el públic dels països comunistes no va tenir un accés lliure a moltes obres occidentals, i molts s'uniren als observadors occidentals que denunciaven el realisme socialista com a mera propaganda.” (Continuarà)

(De nou, la foto, és del barri de Nova Huta)