Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dies 3 i 4: Nova Huta, barri jueu, gueto de Cracòvia (4 de juny de 2017) i retorn cap a casa (5 de juny de 2017) (II)

El realisme socialista vol glorificar la lluita del proletariat pel progrés socialista. Els estatuts del Sindicat d'Escriptors Soviètics de 1934 afirmaven que el realisme socialista

«	és el mètode bàsic de la literatura soviètica i la crítica literària. Demanda a l'artista la representació històricament concreta de la realitat en el seu desenvolupament revolucionari. Més que això, la concreció de la veracitat històrica de la realitat ha d'estar enllaçada amb la tasca de la transformació ideològica i l'educació dels treballadors en l'esperit del socialisme.	»
— Pàgina 148, Sobre el Realisme Socialista, d'Andrei Siniavski, escrit com a Abram Tertz, ISBN 0-520-04677-3

El seu propòsit era elevar el treballador comú, ja fos un camperol o un obrer, presentant la seva vida i el seu treball com a quelcom admirable. En altres mots, el seu objectiu era educar la gent en els objectius i significat del comunisme. L'objectiu final era crear el que Lenin anomenà "un nou tipus completament nou d'ésser humà: el Nou Home Soviètic. Stalin va descriure els practicants del realisme socialista com a "enginyers d'ànimes".

La part "realista" és important. L'art soviètic d'aquesta època descrivia el treballador com realment era, portant les seves eines. En cert sentit, el moviment seguia el curs de l'art europeu i americà, on l'home de cada dia esdevenia el subjecte de les novel·les, la poesia, el teatre i l'art en general. El proletariat era el centre dels ideals comunistes; i la seva vida esdevenia quelcom per a l'estudi. Això era un canvi enorme respecte a l'art aristocràtic produït durant els segles anteriors a la Rússia Tsarista, però tenia molt en comú amb la moda de finals del segle XIX per descriure la vida social de la gent comú. A la pràctica, això suposava descripcions realistiques dels objectes, comprensibles per la gent ordinària; un teatre no podia usar una caixa per representar una cadira. L'artista no podia, això no obstant, retratar la vida tal com la veia, car tot el que es veia malament del comunisme calia que fos omès, i la gent no era simplement bona o dolenta.

En comparació a l'eclèctica varietat de l'art occidental del segle XX, el realisme socialista sovint resultà en una gamma bastant suau i predictible de productes artístics (els crítics occidentals descrivien els principis del realisme socialista com "noia troba tractor"). Els pintors podien descriure pagesos i treballadors feliços i musculats a les fàbriques i a les granges col·lectives; i durant l'estalinisme produïren nombrosos retrats heroics del dictadors per servir al seu culte a la personalitat. Els paisatges agrícoles i industrials eren motius populars, on es glorificaven els èxits de l'economia soviètica. S'esperava dels novel·listes que produïssin històries edificants i consistents amb la doctrina marxista del materialisme dialèctic. Els compositors havien de produir una música viva que mostrés la vida i la lluita del proletariat. S'ha argumentat que aquesta representació merament fotogràfica dels fets era naturalisme, mentre que el realisme socialista es distingia per la voluntat i propòsit d'una part de l'artista, i el seu reconeixement d'aquests fets com a part d'una visió del conjunt. Fins i tot els diaristes intentaven omplir les seves ressenyes en narracions orientades.

El realisme socialista a més demanava una total adhesió a la doctrina del Partit, i sovint va ser criticat pel detriment a la creació de la veritat, per ser un art sense restriccions o ser poc més que un mitjà per censurar l'expressió artística. Vsevolod Kotxetov és un dels típics representants que aplicà totes aquestes doctrines fins i tot durant les dècades de 1960 i inicis dels 70. Czesław Miłosz, en la seva introducció a "Sobre el Realisme Socialista" de Siniavski, descriu la producció del realisme socialista con inferior, atribuint-ho a la visió limitada permesa per l'Estat als creatius.

No tots els marxistes acceptaren la necessitat del realisme socialista (els punts de vista de Marx, Engels i Trotski sobre l'art i la cultura eren molt liberals i van oposar-se al propagandisme del realisme socialista). El seu establiment com a doctrina estatal durant la dècada de 1930 té més a veure amb una política del Partit Comunista de la Unió Soviètica que no pas amb els imperatius clàssics marxistes. L'assagista hongarès Georg Lukács criticà la rigidesa del realisme socialista, proposant el seu propi "realisme crític" com a alternativa. Però malgrat això, les veus crítiques van ser una raresa fins a la dècada de 1980.

La novel·la Mare de Maxim Gorki és habitualment considerada com la primera novel·la de realisme socialista. Gorki va ser un factor molt important en el veloç creixement de l'escola, i el seu pamflet Sobre el realisme socialista establia essencialment les necessitats de l'art soviètic. D'altres treballs importants dins del camp de la literatura inclouen Ciment de Fiodor Gladkov (1925), Com es va temperar l'acer de Nikolai Ostrovski i l'èpica en dos volums de Nikolai Xolokhov, Els calmats fluxos del Don (1934) i El Don flueix cap al mar (1940).

Martin Andersen Nexø desenvolupà el realisme socialista de la seva manera. El seu mètode creatiu es caracteritzà per una combinació de passió publicista, una visió crítica de la societat capitalista, i un ferm esforç per portar la realitat d'acord als ideals socialistes. La novel·la Pelle, el Conqueridor és considerada com un clàssic del realisme socialista. La novel·la, Ditte, filla d'home té com a heroïna una dona de classe treballadora. Nexø lluità contra els enemics del socialisme als llibres Dos Mons i Mans Fora!.

Les novel·les de Louis Aragon, com El món real descriuen la classe treballadora com la força creixent de la nació. Publicà dos llibres de prosa documental, L'home comunista. A la col·lecció de poemes De nou un ganivet al cor, Aragon critica la penetració de l'imperialisme americà a Europa. La novel·la La Setmana Santa descriu el camí de l'artista cap al poble contra un ample rerefons social i històric.

Hanns Eisler compongué moltes cançons, marxes i balades pels treballadors basant-se en els tòpics polítics habituals, com "Cançó de la Solidaritat", "Cançó del Front Unit" i "El Comitern". Va ser el fundador d'un nou estil de cançó revolucionària per a les masses. També compongué treballs de llarg format com el "Rèquiem per a Lenin". Entre els treballs més importants d'Eisler estan les cantates "Simfonia Alemanya", "Serenata de l'Edat" i "Cançó de la Pau". Eisler combinà les característiques de les cançons revolucionàries amb una expressió variada. La seva música simfònica és coneguda per la seva orquestració complexa i subtil.

Paral·lelament a l'alçament del moviment dels treballadors va desenvolupar-se la cançó revolucionària, interpretada a les manifestacions i trobades. Entre les més famoses trobem "La Internacional" i "Warszawianka". Entre les cançons notables russes trobem "Valentia, camarades en el pas", "La Marsellesa dels Treballadors" o "Ràbia, tirans!". Les cançons populars i revolucionàries influenciaren les cançons de masses russes. Les cançons de masses esdevingueren tot un gènere de primer ordre dins de la música soviètica, especialment durant la dècada de 1930 i durant la guerra. Les cançons de masses influenciaren altres gèneres, incloent la cançó artística, l'òpera i la música per al cinema. Entre les cançons més populars trobem la "Cançó de la Pàtria" de Dunaievski, "Katiuixa" de Blanter, l'"Himne de la Joventut Democràtica del Món" de Novikov o "Guerra Sagrada" d'Aleksandrov. (Continuarà)

(La fotografia correspon a un dels carrers de Nova Huta)