Sant Joan a les Valls d’Àneu: passeig i retorn cap a casa (dia 3, 25 de juny de 2017) (I)

De nou, avui toca fer una mica de mandres abans de llevar-se. En despertar-me i constatar que ningú més s’ha llevat, opto per dormir una estona més. Però com que tenim ganes de fer una petita excursioneta, tampoc ens podem demorar massa. Així doncs, ens llevem i ens anem retrobant, ja amb les coses ben recollides, al mateix bar a on esmorzàrem el dia anterior. Allí mateix planifiquem la ruta que volem fer i un cop decidida, fem una darrera ullada a la fira de productes artesanals que hi ha i ens firem una mica. Retornem a casa Nando i ens acomiadem de la senyora propietària; li tornem les claus i després d’una mica de confusió per saber a on comença l’excursió decidida, acabem davant de les piscines municipals, que conviden a prendre un bany amb la calor que fa.
Des d’allí fem una ruta que hem vist en un mapa, la ruta de la Mollera (https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5418815; http://www.vallsdaneu.org/rutes/19-la-mollera)  però ens equivoquem un parell de vegades i l’acabem fent una mica al nostre aire, vaja, amb algunes modificacions respecte a l’itinerari que hem vist en el full promocional. Mica en mica anem fent fins a arribar a la Guingueta d’Àneu (https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Guingueta_d%27%C3%80neu ), passant pel costat del pantà de la Torrassa, a on hi ha gent pescant. Quan arribem a la Guingueta, i fem mitja volta, podem observar que hi ha búnquers de la Guerra Civil espanyola (http://www.ecomuseu.com/els-bunquers-de-la-guingueta-daneu/ ) corresponent a la línia dels Pirineus, i entrem en un d’ells. Aquests búnquers corresponen a línia P, que tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/L%C3%ADnia_P ): La línia P, oficialment Organització defensiva dels Pirineus, va ser una barrera defensiva construïda entre 1944 i 1948 per evitar que, depenent de les èpoques, els maquis (si bé aquesta hipòtesi és poc creïble), el Tercer Reich o els Aliatspenetressin al territori espanyol. Estava composta teòricament per uns búnquers, dels quals uns 6.000 van ser acabats. Cap al 1980 es van abandonar definitivament. Des de ja el segle X la cadena muntanyosa dels Pirineus va ser considerada una gran frontera natural. Al llarg de tota ella es van construir edificis fortificats tals com torres de vigilància, castellsesglésies i mansions, ja que en molts punts era el pas de comunicació amb la resta d'Europa.
Després d'acabar-se la Guerra Civil Espanyola, el govern del general Franco decideix construir una gran barrera defensiva en aquesta cadena muntanyosa, en alguns casos molt semblant a les existents a la resta del continent. Aquesta barrera aniria des del Mediterrani fins al Cantàbric, aproximadament 500 km d'assentaments fortificats.
Realment, la lletra “P” és l'abreviatura de Pirineus; de manera que seria Línia Pirineus. Tot i així, existeixen dues altres denominacions, una és la “Línia Pérez” i l'altra coneguda a Catalunya com a “Línia Gutiérrez; el perquè no se sap, és possible que fos anomenada així pel coronel d'Enginyers Manuel Duelo Gutiérrez, el qual va participar en una reunió relativa a aquesta línia fortificada.
Existeixen molts misteris sobre aquesta obra, ja que va ser totalment un secret militar del qual ara es comença a descobrir i entendre la seva realització. Els milers d'assentaments que hi ha per les valls i muntanyes dels Pirineus es van dur a terme entre 1944 i 1957. Aquesta magna obra de fortificació no va entrar en cap moment en servei i realment tampoc va arribar a concloure's. Avui dia ha quedat totalment obsoleta i pertany ja a la història recent.
Després d'acabar-se la Guerra Civil Espanyola es va formar un govern a l'exili situar a la ciutat francesa de Tolosa de Llenguadoc. Moltes de les persones exiliades esperaven i confiaven en que el govern francès de Charles de Gaulle i els seus aliats poguessin atacar Franco i reconquerir Espanya.
El 19 d'agost de 1944 es produeix l'esperat alliberament, cosa que dóna a la frontera espanyola una especial rellevància. Ni el general Franco ni els alemanys van poder aconseguir mai tancar la frontera d'una forma eficaç, ja que existien múltiples rutes alternatives a les habituals per creuar-la.
El 1945 De Gaulle fa retirar totes les banderes republicanes espanyoles de França i es desentén definitivament de la Junta Española de Liberación (J.E.C.), que no reconeixerà. Els exiliats, després del rebuig francès i dels seus aliats, es veuran obligats a una guerra de guerrilles, coneguda com els ''maquis''.
El 18 d'abril de 1946Polònia, amb el suport de la Unió Soviètica, França y Mèxic, demana a l'ONU la condemna a Espanya com a país agressiu per la construcció de fortificacions en el Pirineu català, però ningú sabia que aquestes obres ja havien començat feia dos anys a tota la serralada. Aquesta petició va ser rebutjada gràcies al britànic Sir Alexander Cadogan, representant d'Anglaterra a l'ONU. Finalment el govern dels Estats Units va comunicar els resultats d'una enquesta segons la qual “les fortificacions als Pirineus eren essencialment defensives”.
Es tractava d'aconseguir que la frontera resultés impermeable. L'exèrcit en aquella època pensava que amb aquestes obres de fortificació es podria parar un exèrcit que entrés per algun dels passos de muntanya cap a Espanya. Això no obstant, els francesos, amb experiència amb la Línia Maginot, la consideraven una obra lleugera.
Entre el juny de 1939 i el juny de 1940 es va construir un notable conjunt de fortificacions, que en el cas dels Pirineus occidentals (Guipúscoa i Navarra) van rebre la denominació de "Fortificación Vallespín", ja que va ser aquest coronel, destinat a Sant Sebastià, qui les va dissenyar. Paralitzada la seva construcció el 1940, es van seguir construint les carreteres vinculades a ella, a l'espera que el 1944 comencés la construcció de la "Línia P", a la que es van integrar parcialment les fortificacions.
El començament va ser a la tardor de 1944, però els plànols i la resta de documentació ja estaven fets el 1943. Per a la seva construcció es van mobilitzar gran quantitat de mitjans i homes (essencialment soldats de reemplaçament). L'obra va ser confiada a les antigues regions militars que feien frontera amb el país veí; la IV Regió Militar, la V Regió Militar i la VI Regió Militar.
La línia estava dividida en Sectors, i aquests en Centres de Resistència o CR (també s'anomenen Nucli de Resistència o NR), que englobaven gran quantitat d'assentaments. A Catalunya hi ha 100 Centres de Resistència, i a Navarra i el País Basc, 56.

En el cas d'Aragó existeixen 20 Centres de Resistència, numerats del 101 al 120 i cobrint tot el Pirineu aragonès (des de la vall de Zuriza fins a la frontera amb Lleida). És la regió que posseeix menys densitat de Centres, degut probablement a que en moltes parts les muntanyes superen els 2.500 msnm, el que les fa inaccessibles. (Continuarà)
(La fotografia correspon a les flors vistes durant l'excursió)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís