“Lèmmings”, de Jordi Dausà

Sant Jordi 2018. Em regalo “Lèmmings” (editorial Llibres del Delicte). Les perspectives d’aquesta nova novel·la de l’autor de “El gat de Schrödinger ”  són altes. Però el tragí de la vida diària, fa que passi ben bé un mes abans no agafi el llibre de Dausà entre les mans. I ja no el podré deixar fins que assaboreixi la darrera línia.

Dausà trava un relat dinàmic, escrit de manera magistral en segona persona del singular (que recordi, és el primer llibre que llegeixo en aquest estil narratiu). La història comença quan “algú” es desperta, brut de sang, en una nau industrial i amb un mort al costat. A partir d’aquest punt inicial, es desgrana la història del protagonista, una sòrdida història en la qual, mica en mica, aquest “algú” va recuperant la memòria perduda a partir de senyals que va copsant a l’entorn. L’interessant relat serveix de pretext perquè els lectors i lectores s’endinsin en un món de sordidesa, els “baixos fondos”  dels extraradis de ciutat, amb personatges ben peculiars i ben caracteritzats. Un món d’apostes il·legals, de pobresa i, sobretot, de superació per trencar els clixés establerts. A mesura que el lector s’immisceix en la història, descobreix com l’esport, en aquest cas les arts marcials, pot ser una vàlvula d’escapament per a les pitjors situacions personals. “Lèmmings”, que també són aquest petits rosegadors que es creu, segons sembla, falsament, que se suïciden en massa per autoregular la població (i un videojoc clàssic que segurament és més familiar als lectors de la generació X), és una obra magistralment escrita, a parts iguals de tendresa i violència, que es mou entre les tenebres i la llum i on el lector acaba descobrint. Un cop més, Jordi Dausà, s’ha superat.