Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dia 2: Auschwitz (3 de juny de 2017) (VI)

Un cop sortim a fora, la guia encara ens explica que els nazis, sabent que l’exèrcit rus estava a tocar, van decidir evacuar els presoners cap a altres camps, en condicions inhumanes. Molts moriren en l’intent. A Birkenau van quedar unes 7000 persones, però desgraciadament, algunes moriren després de l’alliberament del camp, que va passar a ser un museu l’any 1947. Ens dóna les gràcies per la visita i ja marxem, no sense un gust amarg a la boca.... Malgrat tot, encara hi surten flors, un homenatge a les vides innocents assassinades a l’holocaust nazi, que tal i com es conta viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Holocaust): “L’'Holocaust fou el genocidi dut a terme pel règim nacionalsocialista del Tercer Reich sobre els jueus i altres pobles entre els anys 1933 i 1945. El genocidi fou la culminació d'un llarg procés que es desenvolupà paral·lelament a la implantació del règim nazi i que tenia com a objectiu la creació d'una comunitat nacional –Volksgemeinschaft– racialment pura. El que Hitler es proposava –i així ho havia anunciat el 30 de gener del 1939- era l'extermini de la raça jueva d'Europa. Finalment, en la conferència de Wannsee, 20 de gener de 1942, s'aprovà la "Solució final a la qüestió dels jueus" - Endlösung der Judenfrage o endgültige Lösung der Judefrage, escurçat simplement a "la Solució Final - Endlösung. Aquesta solució consistia en l'eliminació física, per mitjà dels treballs forçats, la fam i les càmeres de gas, dels jueus (i altres "indesitjables") internats en camps d'extermini (Auschwitz-Birkenau, Chelmno, Belzec, Majdanek, Mauthausen, Sobibor i Treblinka). L'estimació històrica del nombre de víctimes jueves és al voltant de sis milions, encara que els historiadors contemporanis creuen que el nombre exacte es troba entre els 5 i 7 milions.Altres grups que el règim nazi definí com a "indesitjables" eren els homosexuals, els testimonis de Jehovà, els minusvàlids i dissidents i els opositors polítics de diverses nacionalitats i religions (polonesos, ucraïnesos, bielorussos, lituans, letons, estonians, russos, altres eslaus, gitanos i catòlics). La paraula holocaust deriva del grec ὁλόκαυστον (holokauston), que significa "una ofrena completament (ὅλος, holos) cremada (καυστός, kaustos)", i s'utilitzava en relació a les ofrenes sacrificials ofertes a Déu. Des del segle XIX, però, la paraula ha estat utilitzada per diversos autors per fer referència a catàstrofes i massacres de grans proporcions.La paraula hebrea bíblica Xoà (שואה), (Shoah en transcripció anglesa), i que significa "calamitat" (i des de l'Edat Mitjana, "destrucció"), és la paraula hebrea per designar l'Holocaust nazi. També s'utilitza, en jiddisch, la locució חורבן אייראָפּע, Khurbn Eyrope, que significa "destrucció europea" (la paraula hebrea חֻרְבָּן, hurban es refereix a la destrucció del Segon Temple de Jerusalem). Els gitanos van utilitzar la paraula porajmos que significa "devorar". A Israel es recorda l'Holocaust mitjançant el Yom ha-Xoà (Dia de record de l'Holocaust).El Partit Nazi, que va prendre el poder a Alemanya el 1933, tenia entre les seves bases ideològiques la de l'antisemitisme, professat per part del moviment nacionalista alemany des de mitjans del segle XIX. L'antisemitisme modern es diferenciava de l'odi clàssic cap als jueus, que no tenia una base religiosa, sinó presumptament racial. Els nacionalistes alemanys, malgrat que van recuperar bastants aspectes del discurs judeòfob tradicional, particularment del de Luter, consideraven que ser jueu era una condició innata, racial, que no desapareixia per molt que un intentés assimilar-se en la societat cristiana. En paraules de Hannah Arendt, es va canviar el concepte de judaisme pel de judeïtat.Les arrels racials, que no religioses, de l'antisemitisme nazi anaven en consonància amb la realitat social i religiosa dels jueus del segle XX europeu. L'escriptor austríac, d'origen jueu, Stefan Zweig ho explicà des de l'exili abans de morir el 1942: “El més tràgic d'aquesta tragèdia jueva del segle XX era que els qui la patien no li trobaven sentit ni culpa. Tots els desterrats dels temps medievals, els seus patriarques i avantpassats, sabien com a mínim per què patien: per la seva fe, per la seva llei. Posseïen encara com a talismà de l'esperit allò que els d'avui fa temps que han perdut: la confiança absoluta en el seu Déu. (...) Mentre la religió els mantenia junts, eren una comunitat i, per tant, una força; quan se'ls expulsava i perseguia, expiaven la culpa d'haver-se separat conscientment dels altres pobles de la terra per la seva religió i els seus costums. Els jueus del segle XX, en canvi, havien deixat de ser una comunitat feia temps. No tenien una fe comuna, consideraven el seu judaisme més com una càrrega que no pas com un orgull i no tenien consciència de cap missió. Vivien a part dels manaments dels seus llibres antany sagrats i ja no volien parlar la seva antiga llengua comuna. Tot el seu afany, cada vegada més impacient, era incorporar-se i integrar-se en els pobles que els envoltaven, dissoldre's en la col·lectivitat, només per tal de tenir pau i no haver de patir persecucions, reposar de la fugida eterna. I, així, uns ja no entenien els altres, refosos amb els altres pobles: des de feia temps eren més francesos, alemanys, anglesos o russos que no pas jueus. Fins avui, quan se'ls aplega i se'ls escombra dels carrers com immundícia (...), fins avui, per primera vegada durant segles, no s'ha obligat els jueus a tornar a ser una comunitat que no sentien com a seva des de feia molt de temps, la comunitat de l'èxode repetida adesiara des d'Egipte”.

D'altra banda, el nacionalisme suposava l'Estat nació, és a dir, l'homogeneïtat cultural i lingüística de la seva població. Els jueus, considerats com persones pertanyents a l'altra raça, i a més inferior, i per tant no-assimilables a la cultura nacional, només podien ser separats del cos social. Enfront de la raça jueva, estranya a la nació, els nazis col·locaven la raça ària, que era la que constituïa la nació alemanya i estava cridada a dominar Europa.

El nazisme, amb un component mític, ferventment nacionalista i d'un caire polític centralitzat, dividí la societat en quatre categories:

·         La raça ària, superior a la resta de les races i destinada a dominar el món; i on els aris que no estiguessin d'acord haurien de ser eliminats.

·         La resta de les races, considerades inferiors i destinades a ser dominades, i aquells d'aquestes races que es resistissin haurien de ser eliminades.

·         Els «impurs» (gitanos, homosexuals, malalts, discapacitats, dements, etc.), que estaven destinats a ser exterminats;

·         Els jueus, considerada l'antítesi de la raça ària i encarnació del mal, destinats a l'exterminació massiva i sistemàtica.

La primera qüestió era determinar qui era jueu. Els nacionalistes alemanys no havien assolit establir una línia divisòria clara entre jueus i no jueus; hi havia a Alemanya nombroses persones descendents de jueus conversos que no tenien ja cap relació amb la cultura jueva, així com nombroses famílies mixtes i les seves descendents. En aquest sentit, la primera preocupació dels nazis va ser crear un criteri per a basar la posterior segregació. Les primeres lleis dirigides contra els jueus no incorporaven encara una definició del ser jueu i es parlava en general de "no aris". La definició finalment adoptada va ser la següent: jueu era qui tingués almenys tres avis jueus, fos quina fos la religió de la persona interessada. Qui tinguessin dos o només un avi jueu eren Mischlinge, és a dir, mig jueus. Els primers, amb dos avis jueus, eren "Mischlinge de segon grau" i podien ser reclassificats com jueus en funció de complexes consideracions (la seva religió o la del seu cònjuge, per exemple). Podien també ser "alliberats" de la seva condició i convertir-se en aris per paga dels serveis prestats al règim, o podien seguir sent Mischlinge, amb el que estaven sotmesos a certes restriccions en tant que "no aris", però no a les persecucions dirigides contra els jueus. Els Mischlinge de primer grau eren els qui tenien un únic avi jueu i en general eren tractats com aris plens. Els Michlinge d'un grau o altre abundaven a Alemanya i sovint assolien ocultar la seva condició. El dirigent de les SS Reinhard Heydrich, El Carnisser de Praga, era Mischlinge de segon grau, dada que va ser ocultada gelosament pels seus superiors nazis.

La segona qüestió era com procedir, i no es va donar des del principi, sinó que va ser un procés lent cap a la degradació i l'enviliment humà on els nazis sistematitzaren els processos d'assassinats massius. Van començar amb la concentració de la població jueva en guetos i posteriorment en camps de concentració. I va culminar, a partir de l'any 1942, amb la implantació de l'anomenada «solució final a la qüestió jueva»: l'assassinat industrial, massiu i sistemàtic de la població jueva. El principal element d'aquesta «solució» van ser els camps d'extermini, els quals funcionaven com autèntiques fàbriques de mort, la matèria primera de la qual era la població a ser exterminada. (Continuarà)

(La fotografia, esgarrifosa, és d'un crematori a Auschwitz)