Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dia 1: de Girona a Cracòvia (2 de juny de 2017) (V)

El carrer Szeroka, la sinagoga Remuh i el seu cementiri del segle xvi, les sinagogues Stara, Wysoka, Isaac i Kupa o fins i tot la Plaça Nova constitueixen els últims vestigis del que va ser, fa algunes desenes d'anys encara, un dels més eminents lloc de la cultura jueva a l'Europa central.
Un 90% dels jueus de Cracòvia van ser assassinats pels nazis entre 1939 i 1945. L'holocaust va buidar la ciutat dels seus habitants israelites que van ser deportats, amb una rara crueltat, als camps de concentració i d'exterminació veïns. 20.000 d'ells van ser temporalment tancats al gueto del barri de Podgorze situat a l'altra banda del riu Vístula.
Els pocs supervivents van xocar llavors amb la persistència d'un viu antisemitisme com ho testimonia el pogrom que va tenir lloc l'11 d'agost de 1945 a la ciutat. Van ser igualment víctimes de manipulacions del règim comunista que va intentar fer-los portar la responsabilitat dels seus fracassos durant els anys 1960 i va organitzar processos polítics inics.
Totalment abandonats durant els últims cinquanta anys, el barri de Kazimierz coneix actualment un cert renaixement, principalment tenint com a base l'èxit de la pel·lícula de Steven Spielberg, La llista de Schindler, realitzada en aquest barri. L'obra que tracta d'un industrial alemany que va salvar centenars de vides fent treballar els jueus que tenien una mort segura a la seva fàbrica. Junt amb el farmacèutic del gueto, Tadeusz Pankiewicz, ha rebut el títol de «just entre les nacions» del Memorial Yad Vashem de Jerusalem.
Els turistes visiten ara els llocs del rodatge i hi descobreixen restaurants, cafès i llibreries trobant en el passat jueu de la ciutat una temàtica original i un tràgic escenari natural.”
Davant de la catedral de Santa Maria, el guia ens explica un xic d’història de la ciutat: es va fundar al segle VII i no ha canviat gaire, ja que va aguantar molt bé les hordes tàrtares i durant l’Imperi austrohúngar es va conservar la ciutat bastant com era. La Catedral té dues grans torres i segons ens conta el guia, és molt bella per dia, però cal pagar per entrar-hi, a on ser que es faci la trampa i s’entri per la porta de la gent que va a pregar. Una de les coses que ens explica el noi és una llegenda sobre les dues torres de la catedral: hi havia dos germans i van decidir construir dues torres, van fer una competició. El gran va fer una torre quadrada, més baixa i amb menys temps, mentre que el germà petit va fer una torre molt més esvelta i alta... El gran, en veure’s superat pel seu germà petit, el va matar. I el dia de la inauguració de la bella catedral, es va suïcidar amb el mateix ganivet amb el qual va matar el seu germà des de la torre més alta... Ara bé, això és la llegenda, mentre que la realitat diu que una torre era de vigilància i l’altra és la de la catedral.
Continuem l’excursió i pugem pel carrer Szpitalna. Fem parada davant del teatre de Juliusz Slowacki (https://en.wikipedia.org/wiki/Juliusz_S%C5%82owacki_Theatre; https://www.slowacki.krakow.pl/en/), d’estil barroc. Davant del teatre, no gaire lluny, hi ha una placa que rememora l’únic atemptat contra els nazis que hi va haver en el temps del gueto de la ciutat. Una parella es va escapar el 25 de desembre del gueto i va atemptar.
El guia també ens explica que el polonès és una llengua molt difícil, que té fins a set declinacions diferents. Tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Polon%C3%A8s ):” El polonès és una llengua eslava, parlada a Polònia, on és oficial. També és llengua oficial al comtat de Vílnius, a Lituània.
El polonès s'escriu amb alfabet llatí. Aquest fet distintiu entre les diferents llengües eslaves es deu a la religió. És a dir, si es tracta de cristians ortodoxos (tradicionalment) utilitzen l'alfabet ciríl·lic, i si es tracta de cristians catòlics (tradicionalment) utilitzen l'alfabet llatí.
El polonès, com la major part de les llengües eslaves, es declina. Té set casos: nominatiu, acusatiu, genitiu, datiu, instrumental, prepositiu i vocatiu; i tres gèneres: masculí, femení i neutre. La seva riquesa fonètica presenta dificultats als parlants estrangers, sobretot per la gran varietat de sons fricatius i africats que conté. Totes les paraules són planes i no es fa servir l'accent gràfic tònic, sinó un accent que marca palatalitzacions.
Com a curiositat antigament a Polònia la llengua de cultura havia estat el llatí, fins que, entre d'altres, es van començar a traduir obres per a les reines, que no sabien llatí i només les podien entendre en polonès.
El polonès es parla sobretot a Polònia. Aquest és un dels estats europeus més homogenis lingüísticament: gairebé un 97% dels ciutadans polonesos declara ser de llengua materna polonesa. Aquesta homogeneïtat es deu en gran part a les expulsions de les minories alemanyes després de la Segona Guerra Mundial i també a la supressió de les llengües "estrangeres" per l'aparell comunista durant la Guerra Freda. Després de la Segona Guerra Mundial els territoris prèviament polonesos que foren annexionats per l'URSS van conservar una part important de població polonesa que no va voler o poder emigrar cap a la Polònia de la postguerra. Així existeixen avui encara importants minories poloneses a Lituània, Bielorússia i Ucraïna. A Lituània és la llengua minoritària més usada al Comtat de Vílnius (representa el 26% de la població, segons el cens de 2001). A Ucraïna, la llengua polonesa gaudeix d'una gran presència a les regions de Lviv i Lutsk. A la Bielorússia occidental les minories poloneses són particularment presents a les regions de Brest i de Grodno.
A conseqüència de moviments migratoris existeixen comunitats de llengua polonesa a l'Argentina, Austràlia, Àustria, l'Azerbaidjan, el Brasil, el Canadà, la República Txeca, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Grècia, Hongria, Israel, Irlanda, el Kazakhstan, Letònia, Nova Zelanda, Noruega, l'Àfrica del Sud, Suècia, Romania, Rússia, Eslovàquia, als Emirats Àrabs Units, al Regne Unit, Uruguai i als Estats Units.
El polonès té diversos dialectes que corresponen bàsicament a les antigues divisions tribals: els més significatius (en nombre de parlants) són el de la Gran Polònia (sud-est), el mazovià (Mazòvia i Mazúria) i el silesi (Silèsia). El mazovià comparteix algunes característiques amb el caixubi, els parlants (entre 100.000 i més de 200.000) del qual viuen a l'oest de Gdańsk, prop de la Mar Bàltica.
Hi ha petites comunitats de parlants d'idiomes com el bielorús, ucraïnès i alemany, així com algunes varietats del romaní.
En polonès existeixen nou vocals, de les quals set són simples i dues nasals. De les simples, cinc són les mateixes que en català [a, e, i, o, u]; a més, la /ó/ té una pronúncia diferent i ocupa el seu propi capítol al diccionari, tot i que la seva pronúncia moderna és la mateixa que la de /u/ i la /y/, que és considerada una vocal. Les vocals nasals són dues: /ą, ę/.

La llengua polonesa és l'única llengua eslava que conserva les vocals nasals de la llengua protoeslava. De tots modes, aquestes vocals nasals tendeixen a desaparèixer, espcialment a final de paraula; a més, aquestes vocals mai es trobaran a principi de paraula. (Continuarà)
(La imatge correspon al pati del castell de Cracòvia)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís