Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dia 2: Auschwitz (3 de juny de 2017) (VII)

Ja des dels orígens del nazisme la "qüestió jueva" té un paper principal en la seva ideologia i objectius polítics. El 1921, el Programa del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys afirma que tots aquells que siguin considerats jueus perdran la seva nacionalitat, seran expropiats i expulsats d'Alemanya. No obstant això, l'expulsió era considerada pels nazis tan perillosa com la convivència: un jueu a l'exterior seria un enemic més, de la mateixa manera que la creació d'un estat jueu, a Palestina o a qualsevol altre indret, suposaria una base per al judaisme internacional i tindria conseqüències per al desenvolupament polític a l'Orient Mitjà. Així doncs, l'única solució possible és l'eliminació, l'extermini.
El 1932, abans de la pujada al poder d'Adolf Hitler, a Alemanya hi havia més de 6 milions d'aturats, la crisi de la República de Weimar es va deixar sentir en la política a través dels successius canvis i nomenaments de cancellers. El 30 de gener de 1933, el mariscal Paul von Hindenburg nomena canceller del govern alemany a Adolf Hitler, amb el suport del NSDAP, partit nacional-alemany, i dels monàrquics. Hitler havia arribat al poder per vies legals.
Poc després de l'arribada al poder de Hitler, aquest proposà a Hindenburg la dissolució del Reichstag i la convocatòria de noves eleccions. El 27 de febrer de 1933, el Reichstag fou incendiat. Se'n culpà als comunistes, tot i que no està provat que ho fossin. A Alemanya, el 14 de juliol de 1933, tots els partits democràtics són prohibits. El NSDAP és declarat partit únic. Els sindicats de treballadors i les associacions de joves són prohibides; comencen les primeres detencions de jueus.
S'empra, doncs, el terror com a arma política. Gradualment evoluciona cap a l'extermini com un fi en si mateix. Ben aviat les SS, dirigits per Heinrich Himmler, foren les encarregades del control dels camps de concentració. Els primers presoners foren obligats a treballar en unes condicions inhumanes aixecant les instal·lacions dels nous camps: Dachau, Sachsenhausen, Buchenwald, Ravensbrück, Stutthof, Auschwitz i Neuengamme. Tots aquests camps tenien uns annexos exteriors que en depenien, els kommandos.
En un principi, el govern nazi no actuarà contra els jueus d'una forma contundent. De fet, quan Hjalmar Schacht, el responsable del finançament de la campanya electoral de Hitler, es converteix en membre del consell del Reichsbank, vuit persones més són nomenades, entre elles tres banquers jueus: Mendelssohn, Waserman i Max Warburg. El mateix Schacht afirma la importància que tenen els jueus per al bon funcionament de les finances internacionals d'Alemanya. La majoria dels jueus alemanys confien en aquestes afirmacions i consideren que l'antisemitisme que es promou des de la premsa i altres mitjans, en algunes ocasions a instàncies del govern, no és un motiu suficientment alarmant com per emigrar. Des de l'exterior, però, són molts els que inicien un boicot contra Alemanya. Les organitzacions jueves americanes i diferents associacions financen les migracions cap a Palestina i els Estats Units. En aquest context el director del departament polític de l'Agència Jueva negocia amb els nazis l'acord conegut amb el nom de Haavarà. L'acord establia la possibilitat per als jueus alemanys de marxar cap a Palestina i a la vegada promovia l'exportació de productes alemanys a Palestina. Les exportacions es van dur a terme fins a l'esclat de la guerra el 1939 amb l'ajuda d'assistència comercial i capital jueu. En el mateix acord s'estipulava que els jueus que emigressin cap a Palestina deixarien les seves propietats i béns a les organitzacions jueves i aquestes serien venudes als alemanys. De fet, era amb aquests guanys amb els que els jueus es van comprometre a comprar productes alemanys per a ser exportats a Palestina. Aquest acord va aixecar les protestes de diferents organitzacions sionistes, però tot i això va ser aprovat i al voltant d'uns 20.000 jueus van poder escapar dels camps d'extermini.
Segons Montserrat Roig, el regne dels SS coneixerà dues etapes: la primera anirà des de l'ascensió al poder de Hitler fins a l'any 1942. És l'etapa de la “reeducació pel treball”. A l'entrada del camp de Dachau hi ha escrit: Arbeit macht frei (el treball allibera). En aquesta etapa no se cerca pas la rendibilitat, sinó l'explotació, la degradació humana i l'enviliment.

1933. Inici del sistema concentracionari nazi

Cap al 1933, els SA (Sturmabteilung) havien ubicat camps de concentració en totes les ciutats importants d'Alemanya: podia ser uns soterranis abandonats, unes fàbriques requisades o un simple terreny envoltat de xarxes de filferro. No són encara camps de concentració, però l'univers concentracionari nazi havia començat. La justificació jurídica es fonamentava en un decret del president del Reich del 28 de febrer de 1933 que suspenia sis articles de la constitució de Weimar. El 12 d'abril de 1934, el ministeri d'interior del Reich adreçava una instrucció d'internament preventiu.
 El 21 de març de 1933, el diari de Munic Münchener Neuesten Nachrichten publicava una circular del cap de policia de la ciutat on informava de l'obertura del camp de Dachau. Després vindria, el mateix any, el de Sachsenhausen; el 1937, el de Buchenwald; el 1938, el de Mauthausen; el 1939 els de Ravensbrück i Flossenburg. Del 1933 al 1939, un milió d'alemanys foren enviats als camps de concentració. Més de trenta-dos mil van ser executats.

La degradació de la situació jueva

El juliol del 1935 la política antisemita del govern nazi va prendre una nova dimensió quan els jueus van ésser apartats de l'àmbit públic: la justícia, l'ensenyament, l'exèrcit i les professions liberals entre d'altres.
Malgrat això, les empreses jueves continuen funcionant. És el 1938 quan s'inicien les expropiacions: a l'abril, els jueus són obligats a declarar tot allò que tingués un valor superior als 5000 marcs alemanys; al juny els establiments industrials jueus també van haver de ser declarats: les empreses havien de ser "arianitzades". El sector dels serveis també va patir un procés similar: al voltant d'un centenar de bancs jueus van passar a mans no jueves. A partir de 1941, a més, totes aquestes empreses hauran de canviar els seus noms, ja que els estarà prohibit utilitzar denominacions comercials jueves.

La kristallnacht o Nit dels vidres trencats va suposar l'inici de noves prohibicions i restriccions per als comerciants jueus. Després de les destrosses ocasionades als comerços jueus, el govern nazi reclama a les companyies d'assegurances una compensació per les pèrdues que els produirà la impossibilitat dels comerciants jueus de fer front als impostos. A més a més es fixa una multa per als mateixos jueus per haver provocat la ira, qualificada pels nazis de justa, del poble alemany. (Continuarà)
(La fotografia correspon a la via de tren que menava al maleït camp d'extermini)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís