Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dies 3 i 4: Nova Huta, barri jueu, gueto de Cracòvia (4 de juny de 2017) i retorn cap a casa (5 de juny de 2017) (I)

Diumenge, de nou, el sol em desvetlla. Faig mandres, però ens llevem i ja anem directament a esmorzar. Avui és més aviat que el dia anterior i potser per això, ja hi ha menys gent esmorzant. Podem seure, i quan ja rentem els plats, es comença a omplir la sala. Sortim i anem, seguint les indicacions que ens havia donat el guia del tour de divendres, cap a buscar un tram. Concretament agafem el número 10, des del centre de la ciutat fins a Nova Huta, concretament a la plaça Centralny. No hi ha gaire gent i no ens costa gaire, uns tres zlotis. Parlant d’zlotis, aquesta és la moneda oficial de Polònia. Tal i com es conta a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Z%C5%82oty ):” El złoty (IPA ['zwɔtɨ]  escolteu-ne la pronunciació en polonès)), plural złote ['zwɔtɛ] per a nombres acabats en 2, 3 o 4 i złotych ['zwɔtɨx] per a la resta) és la moneda de Polònia. El codi ISO 4217 és PLN. Se subdivideix en 100 groszy (fa el singular: grosz ['grɔʂ]; fa el plural grosze ['grɔʂɛ] per a nombres acabats en 2, 3 o 4 i groszy ['grɔʂɨ] per a la resta) i l'abreviació és zł. El mot złoty vol dir "daurat" en polonès, en referència a les antigues monedes d'or anomenades així, i grosz prové de la moneda germànica groschen. Als segles XIV i XV s'anomenava złoty qualsevol moneda d'or estrangera de les que circulaven per terres poloneses (especialment els ducats d'Alemanya i Rutènia). El 1496, el Sejm (la Dieta polonesa) va crear la moneda nacional, equivalent a 30 groschen de Praga, que en polonès anomenaren grosz o, també, polski złoty ("daurat polonès"). A la segona meitat del segle XVIII, sota el regnat de Stanisław August Poniatowski, es va oficialitzar el złoty com a unitat monetària polonesa. Substituït pel ruble rus (1850-1917) i el marc polonès (1917-1924), es va reintroduir el złoty a causa de la hiperinflació, a raó d'1.800.000 marcs per złoty. Després de diverses devaluacions, el 1950 es va introduir un nou złoty (PLZ), a raó de cent dels antics per un de nou, i el 1995 fou substituït per l'actual, PLN, a raó de 10.000 PLZ per cada PLN.
Arran de l'entrada de Polònia a la Unió Europea el maig del 2004, s'espera la futura adopció de l'euro el 2012, si bé no és clar que aquest termini sigui gaire realista.
Emès pel Banc Nacional de Polònia (Narodowy Bank Polski), en circulen monedes d'1, 2, 5, 10, 20 i 50 groszy i d'1, 2 i 5 złotych, i bitllets de 10, 20, 50, 100 i 200 złotych.
Tot contemplant la ciutat, arribem ja a Nova Huta (https://en.wikipedia.org/wiki/Nowa_Huta) , una ciutat que ara està ben integrada a Cracòvia. El barri de Nova Huta es va crear entre els anys 1949-1951 i va ser construït pel govern socialista, un barri modern i comunista. A la ciutat hi havia una fàbrica siderúrgica que era fins a cinc vegades més gran que el centre històric de Cracòvia. En aquesta ciutat hi havia àmplies avingudes i espais verds, i a més, construït amb realisme socialista (https://ca.wikipedia.org/wiki/Realisme_socialista ).  Tal i com es conta a viquipèdia, “El Realisme Socialista és un estil de realisme, desenvolupat sota el socialisme a la Unió Soviètica i que arribà a ser l'estil dominant en altres països comunistes. El realisme socialista és un estil teleològicament orientat amb el propòsit d'enaltir els objectius del socialisme i del comunisme. Tot i que relacionat, no s'ha de confondre amb el realisme social, un tipus d'art que descriu de manera realista objectes de preocupació social. A diferència del realisme social, el realisme socialista sovint glorifica els papers dels pobres. Les tendències inicials cap al realisme socialista daten de mitjans del segle XIX. S'inclouen la literatura revolucionària a la Gran Bretanya, la poesia del moviment cartista, Alemanya (Herwegh, Freiligrath i G. Weerth) i França (la literatura de la Comuna de París i la "Internationale" de Pottier). El realisme socialista va emergir com a mètode literari a inicis del segle XX a Rússia, especialment amb el treball de Gorky. També es feia aparent amb els treballs d'escriptors com Kotsiubinski, Rainis, Akopian i Edvoixvili. A partir de Gorki, els escriptors de diferents països combinaren la descripció realista de la vida amb l'expressió del punt de vista socialista. Entre aquests s'incloïen a Barbusse, Martin Andersen Nexø i a John Reed.[2]
L'aspecte polític del realisme socialista va ser, en alguns aspectes, una continuació de la política estatal pre-soviètica. La censura i les diverses temptatives de controlar el contingut de l'art no començà amb els soviètics, sinó que era un fet d'una llarga tradició a Rússia. El govern tsarista comprenia l'efecte potencialment revolucionari de l'art, i exigia que tots els llibres fossin aprovats pels censors. Els escriptors i artistes russos del segle XIX van aprendre a ser destres per tal d'evitar la censura i manifestar les seves opinions. Els censors soviètics, però, no van ser tan fàcilment eludibles.
El realisme socialista tenia les seves arrels en el neoclassicisme i en les tradicions realistes de la literatura russa del segle XIX, que descrivien la vida de la gent senzilla. Això queda exemplificat en la filosofia aestètica de Maxim Gorki. El treball dels Peredvijniki (els vagabunds, un moviment realista rus de finals del XIX i inicis del XX) Jacques-Louis David i Ilïa Rèpin van representar notables influències.
El Realisme Socialista va ser un producte del sistema soviètic. Mentre que en les societats de mercat els artistes professionals es guanyen la vida venent la seva obra, o mitjançant els encàrrecs d'individus rics o institucions com l'Església, a la societat soviètica el mercat com a tal quedà suprimit, gairebé no hi havia ningú capaç d'exercir de mecenes de les arts i només hi havia una única institució: el mateix estat. Els artistes havien passat a ser treballadors de l'estat, i com a tals era l'estat qui marcava els paràmetres dins dels quals havien de desenvolupar la seva obra. El que s'esperava de l'artista era que estigués formalment qualificat i que arribés a uns mínims de competència. Això comportà que, un cop assolit aquest nivell bàsic de competència, no hi havia cap incentiu per destacar, resultant una visió simplista i deformada semblant a l'existent en altres esferes de la societat soviètica. L'Estat, després del Congrés de 1934, donà 4 regles pel que seria conegut com el "Realisme Socialista".
El treball hauria de ser:
1.     Proletari: una tècnica que els treballadors poguessin comprendre
2.     Típic: escenes de la vida diària de la gent
3.     Realista: en el sentit representatiu
4.     Partisà: que donés suport als objectius de l'Estat i del Partit.

Tot i això, molts dels treballs que glorificaven a Ióssif Stalin i a altres líders no complien gaire amb aquests ideals i l'acusació que l'art havia de ser comprensible a tothom negava la noció occidental de l'avant garde (malgrat que els bolxevics es qualificaven a si mateixos com l'avantguarda política) i no recolzaven les aproximacions experimentals. El realisme assolit era tècnicament molt bo i semblant al de molts treballs occidentals emprats en les il·lustracions de llibres i revistes, més que en el Gran Art. La qualitat partisana tendia a atreure més la crítica, car predominava l'exclusió dels principis, de manera que les pintures dels camperols celebrant les collites no eren reals ni representaven la realitat dels que representaven, especialment durant la Fam d'Ucraïna. (Continuarà)
(La fotografia correspon al barri de Nova Huta)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís