Visita pels Països Catalans: el País Valencià i Menorca (del 28 de desembre de 2016 al 4 de gener de 2017): descobrint Menorca (2 de gener de 2017; dia 6) (V)

L'última d'aquestes propostes explicatives és fruit de les investigacions de Víctor M. Guerrero, Manuel Calvo i Bartomeu Salvà, de la Universitat de les Illes Balears. Per a aquests autors, la cultura talaiòtica és, bàsicament, una societat de l'edat del ferro, de manera que el moment de la seva gènesi no es pot situar més enllà dels segles VIII o IX aC, tot i que plantejen també una fase prototalaiòtica precedent, a partir del 1100 aC. Així, la cultura talaiòtica seria el resultat de l'evolució interna de les societats pretalaiòtiques del bronze final, potenciada per la influència del comerç púnic al Mediterrani occidental.

Període talaiòtic inicial i ple

Alguns investigadors coincideixen que la societat talaiòtica presentaria una certa estratificació social i un accés diferenciat als recursos, tot i que hi ha altres arqueòlegs que consideren que s'hauria tractat d'una societat igualitària, i que la jerarquització no hauria aparegut fins al període posttalaiòtic. En qualsevol cas, sembla que la població es concentra en poblats, que creixen al voltant dels talaiots.
D'acord amb les evidències arqueològiques, les bases econòmiques de la societat talaiòtica eren el conreu del cereals i la ramaderia de caprins (cabres i ovelles) combinada, en menor mesura, amb la cria de porcs i vaques.
· Espais d'hàbitat: Els talaiots menorquins presenten una estructura bastant diferent dels mallorquins, de forma que es fa difícil interpretar-los de la mateixa manera, En general, sembla que l'espai útil dels talaiots menorquins es trobava a la plataforma superior. Alguns dels talaiots d'aquesta illa es poden interpretar com estructures defensives, però n'hi ha d'altres que, per la seva situació i la seva estructura, semblen edificis monumentals amb una gran càrrega simbòlica, destinats potser a representar el poder de la comunitat, o de certs individus o grups socials. És el cas, per exemple, del gran talaiot oest de Cornia Nou, que presenta una ampla escala descoberta, al costat sud. A Menorca, s'hi han comptat fins a dos-cents seixanta-set talaiots: en aquest sentit, cal tenir en compte cada poblat té, almenys, un talaiot.
· Espais funeraris: Els espais funeraris presenten una certa diversitat. Destaquen les coves amb tancament ciclopi i les navetes d'enterrament. En tots dos casos s'hi documenten rituals funeraris complexos, en un context d'inhumacions col·lectives.

El període talaiòtic a Mallorca

· Espais d'hàbitat: Igual que a Menorca, l'element més característic de la cultura talaiòtica mallorquina són els talaiots: n'hi ha de planta circular (els més comuns) i de planta quadrada. Tant uns com els altres presenten generalment un espai interior de planta circular, força ampli, amb una columna central que serveix per sustentar la coberta, construïda a base de grans lloses de pedra disposades de forma radial. Un bon exemple dels talaiots mallorquins el trobem al poblat de Son Fornés. Amb els seus grans espais interns, s'ha proposat que podria tractar-se d'espais comunitaris, on es redistribuirien els aliments entre tots els membres de la comunitat.
· Espais funeraris: Els espais funeraris no presenten tanta diversitat com a Menorca. S'hi documenten les coves, però no les navetes d'enterrament. S'hi documenten rituals funeraris complexos, en un context d'inhumacions col·lectives.

Període posttalaiòtic o talaiòtic final

El període posttalaiòtic, període talaiòtic final, o període baleàric és la darrera fase cronològica, ja corresponent a la protohistòria, de la cultura talaiòtica, que es desenvolupa a Menorca i Mallorca. La seva cronologia ocupa bona part de l'edat del ferro, ja que va des del 600-500 aC, moment en què sembla que es comencen a abandonar alguns talaiots, fins al 123 aC, quan es produeix la conquesta romana.
Una de les característiques més destacades d'aquest període és la creixent influència de la cultura púnica. A partir del segle V aC està documentat que els foners balears lluiten com a mercenaris per als púnics. Gràcies a aquesta activitat, arribaran a les illes grans quantitats de materials d'importació, especialment vi, que es transportava dins àmfores, però també grans quantitats de recipients ceràmics, ornaments de pasta de vidre, metalls i persones. Malgrat tot, aquesta arribada de materials d'importació només es documenta de forma massiva, a nivell arqueològic, a partir del segle III aC.

A nivell social, aquests materials d'importació, de gran valor i controlats per les elits locals, actuarien com a béns de prestigi que servirien per expresar el poder de les classes dominants, en un context d'accés diferenciat als recursos.[22] En molts casos, aquests béns de prestigi s'incorporen als aixovars funeraris. En aquesta etapa, a les dades proporcionades per l'arqueologia s'hi han d'afegir les fonts escrites gregues i romanes. A través d'elles, es sap que els habitants de les illes utilitzaven un ungüent fet amb oli de llentiscle (en aquesta època, no s'havia generalitzat encara l'oli d'oliva) i saïm de porc, amb què s'untaven el cos. Aquests autors expliquen també que els illencs anaven nus, durant l'estiu, mentre que a l'hivern es cobrien amb pells, segons alguns autors, o amb una túnica curta, segons altres. Els baleàrics disposaven de mules que exportaven, potser, a altres regions, perquè també apareixen citades en les fonts com una de les peculiaritats de les illes. (continuarà)
 (La fotografia correspon a una de les coves que es poden veure a la Torre d'en Galmés)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís