Visita pels Països Catalans: el País Valencià i Menorca (del 28 de desembre de 2016 al 4 de gener de 2017): del País Valencià a Menorca (1 de gener de 2017; dia 5) (IV)

Ubicació

Menorca, amb una extensió de 701 km², se situa al bell mig de la Mediterrània occidental (40°N 4°E), gairebé equidistant de terres africanes, itàliques i ibèriques, i és la més septentrional de les Balears. L'illa i els illots que l'envolten constitueixen un resum de la Mediterrània occidental, en el qual es poden trobar la major part dels ecosistemes característics d'aquesta regió, excepte els fluvials i els muntanyencs. Però alhora, Menorca conté nombroses espècies endèmiques o tirrèniques, és a dir, exclusives d'aquesta illa o bé compartides només amb altres terres properes com Mallorca, Còrsega i Sardenya. Aquesta barreja de generalitats i singularitats fa especialment atractiu el patrimoni natural d'aquest territori, alhora fortament humanitzat des de fa 4.000 anys.

Clima

El clima de Menorca és típicament mediterrani, amb temperatures mitjanes anuals de 16,7°C. Les precipitacions anuals mitjanes són de 600 mm, concentrades principalment a la tardor i amb un marcat caràcter torrencial. A més, hi ha una important variació interanual amb llargs períodes de sequera repartits irregularment al llarg dels anys. Això fa que a Menorca només puguin viure espècies adaptades a suportar llargs estius secs i calorosos. Un aspecte important de la climatologia de Menorca és el vent, predominantment de nord (tramuntana), encara que des de l'abril fins al juliol augmenta la importància dels vents de component sud. Tot i la importància relativa del vent de tramuntana, l'illa, com a mínim el migjorn, no és tan ventosa com es podria pensar o com es podria deduir d'un paisatge on sovintegen els arbres i arbusts de formes abanderades o pulviniformes (la freqüència de vents sostinguts forts no és alta, és del 9%, i la freqüència de puntes de vent fortes tampoc és exagerada, tot i que supera el 12% dels dies). Així doncs, cal cercar una explicació addicional per explicar el modelat que pateix la vegetació en tota l'illa, d'orientació cap al sud, ja que les pures dades de vent no ho justifiquen prou. L'explicació és la salinització eòlica d'impacte, la gran càrrega de sals marines que transporta l'aire, sobretot els vents forts de tramuntana (que són els que s'originen més lluny, i que en el seu viatge travessen i encrespen més mar). L'impacte de l'aerosol salí sobre les superfícies foliars exposades provoca la mort dels teixits per deshidratació i provoca que en un sol dia de fort vent el 50% dels folíols exposats al nord d'un llentiscle sucumbeixin. Així és com arbres i arbustos perden massa en el seu costat nord en relació al sud, i adquireixen la forma abanderada. És un modelat que no necessita forts vents sostinguts, sinó cops de vent de tramuntana forta o molt forta en dies puntuals. En els períodes intermedis, hi ha un procés de recuperació de la forma arrodonida, però que no arriba mai a completar-se a causa d'un següent episodi de tramuntanada.

Formació geològica

A finals de l'Oligocè i principis del Miocè l'illa va patir un procés de distensió tectònica. El resultat en va ser la formació de petites fosses al nord i l'enfonsament de tota la part meridional, que va quedar per davall de la mar durant un període de gairebé 12 milions d'anys. Ocasionalment, el nord també es va veure envaït per aigües marines durant períodes molt més curts, de manera que Menorca en aquests períodes degué estar coberta totalment per les aigües marines. Això se sap perquè, segons recents campanyes i malgrat l'exhaustivitat de les prospeccions, cada vegada és més clar que a Menorca no es troben veritables troglobis terrestres, i per tant, no hi ha cap vestigi vivent d'una fauna arcaica. Aquestes dades bioespeleològiques actualment disponibles fan concloure que Menorca hauria quedat submergida durant les transgressions marines del Tortonià. D'aquesta manera, l'origen de la fauna cavernícola (i de la fauna en general) de Menorca caldria interpretar-lo sobre la base de repoblaments succeïts entre el Tortonià i el Messinià, a partir d'estocs faunístics procedents fonamentalment del SE ibèric, ja que entre els dos estatges esmentats es donaren connexions de terra ferma entre Ibèria i Balears (vegeu, per exemple, RÖGL i STEININGER, 1983).
Durant la immersió del sud de l'illa es van desenvolupar esculls de corall. Aquests ecosistemes generen grans quantitats de sediments calcaris que es van acumulant per donar lloc finalment a roques calcàries. Això és el que va passar a Menorca, de manera que la majoria de la roca que hi ha a la regió de migjorn deriva d'aquells antics esculls coral·lins. Són terrenys terciaris semblants als que podem trobar a les altres illes de l'arxipèlag. Però la meitat nord que va quedar emergida, sa tramuntana, són terrenys primaris i secundaris, molt menys freqüents a les illes (i fins i tot hi ha pissarres del Carbonífer que no trobem enlloc més).

Això dóna una personalitat pròpia a l'illa, tant des del punt de vista paisatgístic, com biològic. La història geològica d'aquesta illa ha estat molt moguda, però es podria dir que des de mitjans de l'era terciària (al Miocè mitjà, ara fa uns 15 milions d'anys) l'illa és semblant a com la trobem ara. (continuarà)
(La imatge, correspon, de nou, també a Fornella, a Menorca)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís