Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 5; 11 de desembre de 2016): de Llemotges cap a casa (VII)

La secció de l'Oberstleutnant Meyer interceptà el segon missatge i interpretà (correctament) que volia dir que la invasió era imminent o que ja estava en marxa, però hi havia hagut una alerta similar un mes abans, quan els aliats van començar amb els preparatius finals de la invasió i van alertar a la Résistance: el SD havia donat una falsa alarma. Cap a un quart d'onze de la nit, Meyer es dirigí a veure al general Hans von Salmuth, comandant del Quinzè Exèrcit, que es trobava jugant al bridge amb oficials del seu Estat Major, i ordenà que el 15è Exèrcit es posés en alerta, per continuar jugant a cartes tranquil·lament. Pel seu costat, no es donà l'alerta al Setè Exèrcit.
L’activitat naval
La Flota d'Invasió de què es disposava per llançar la Invasió estava composta per naus de 8 marines diferents, i comprenia 6.939 vaixells: 1.213 naus de guerra, 4.126 vaixells de transport, 746 naus auxiliars i 864 vaixells mercants.[24]
El comandant suprem de la Força Naval Expedicionària Aliada, que atorgaria protecció i bombardejaria les platges, era l'almirall Sir Bertram Ramsay, que havia estat responsable de la invasió del nord d'Àfrica el 1942 i d'una de les flotes de la invasió de Sicília l'any següent. La Força Naval estava dividida en dues flotes: Occidental (contraalmirall Alan Kirk) i Oriental (contraalmirall Sir Philip Vian, un altre veterà dels desembarcaments italians).
Els vaixells de guerra van oferir cobertura pels transports contra l'amenaça de la flota de superfície alemanya, els submarins o un atac aeri, i van donar suport als desembarcaments a través d'un bombardeig de la costa. Una part de l'operació naval va ser l'Operació Gambit, quan petits submarins britànics van guiar les llanxes de desembarcament.

La pantalla naval

Una part fonamental de Neptú era l'aïllament de les rutes d'invasió i de les platges de qualsevol intervenció de la Kriegsmarine. La responsabilitat va caure sobre les espatlles de la Home Fleet de la Royal Navy. Bàsicament els alemanys podien amenaçar de dues maneres: mitjançant la flota de superfície o mitjançant els U-boots. L'atac de la flota de superfície, realitzada pels grans vaixells ancorats a Escandinàvia i al Bàltic no va tenir lloc perquè, des de mitjans de 1944, els cuirassats estaven danyats, els creuers eren usats per l'entrenament de les tripulacions i l'assignació de combustible per a la Kriegsmarine havia estat retallada un terç. La inactivitat també era resultat de la desil·lusió de Hitler vers la Kriegsmarine. En qualsevol cas, la Royal Navy tenia forces suficients per rebutjar qualsevol temptativa, a més del fet que el Canal de Kiel havia estat minat (Operació Bravata) com a precaució.
Els submarins que podien amenaçar la invasió provenien de l'Atlàntic. La vigilància des de l'aire era proveïda per 3 portaavions escorta i pel Comandament Costaner de la RAF, mantenint un cordó a l'oest de Land's End. Es van desplaçar alguns submarins a la zona, i la major part dels grups d'escorta van ser moguts prop dels desembarcaments.
Es van fer esforços majors per segellar les aproximacions occidentals contra les forces navals alemanyes des de Bretanya i el Golf de Biscaia. Es van crear camps minats (Operació Acer) per obligar les naus enemigues a navegar lluny de la protecció aèria, on podien ser atacades per les flotilles de destructors aliades. De nou, l'activitat enemiga era escassa, però el 4 de juliol, 4 destructors alemanys van ser enfonsats o obligats a retirar-se fins a Brest.
Els Estrets de Dover van ser tancats mitjançant camps minats, patrulles navals i aèries, radars, i el bombardeig efectiu sobre els ports enemics. Les forces navals alemanyes a la zona eren petites, però podien ser reforçades des del Bàltic. Els seus esforços, això no obstant, estaven concentrats en protegir el Pas de Calais contra el desembarcament allà esperat, i no es va fer cap mena d'esforç per forçar el bloqueig.
L'operació de pantalla va destruir algun vaixell alemany, però l'objectiu principal va acomplir-se. No va haver cap atac de submarins contra les naus aliades, i només van existir algunes temptatives per part de vaixells de superfície.

Bombardeig


Les naus de guerra, d'ordinari, llençaven un bombardeig per donar suport a les forces terrestres. Durant Neptú se li donà una gran importància, usant tota mena de vaixells (des de cuirassats fins a destructors). Per exemple, els canadencs de Juno van tenir diverses vegades més suport que no pas a l'atac de Dieppe el 1942: Els vells cuirassats HMS Ramillies i Warspite es van usar per eliminar les bateries costaneres a l'est de l'Orne; els creuers tenien l'objectiu d'atacat bateries a Ver-sur-Mer i a Moulineaux; a més d'11 destructors per foc de suport local. A més, hi havia les llanxes de desembarcament modificades: 8 "Landing Craft Gun" armades amb dos canons de 4,7 polzades; 4 "Landing Craft Support" amb un canó automàtic; 8 Landing Craft Tank, cadascun amb una salva de 1.100 coets de 5 polzades; 8 "Landing Craft Assault" (Hedgerow), armades amb 24 bomes per detonar prematurament les mines de la platja. 24 llanxes, a més, portaven obusos Priests que ja disparaven quan encara no havien arribat fins a la platja. A la resta de platges va haver un desplegament similar. (continuarà)
(La fotografia correspon al cel de Carcassona)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís