Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 5; 11 de desembre de 2016): de Llemotges cap a casa (IX)

Tot i les previsions d'un altíssim nombre de baixes (Leight Mallory calculava que les divisions americanes podrien patir fins a un 80% de baixes), aquesta invasió aèria durant la nit va tenir un èxit considerable; però la nit i el terreny desconegut van fer que alguns soldats triguessin dies a reagrupar-se. L'experiència va causar tal impressió en els seus caps que la resta d'operacions aerotransportades aliades serien en hores de llum: l'Operació Overlord s'inicià amb la primera i darrera invasió paracaigudista nocturna de la història.

Operacions aerotransportades britàniques

A l'est de la zona d'aterratge, la zona oberta i plana (i inundada) entre els rius Orne i Dives era ideal perquè els alemanys poguessin llançar contraatacs blindats. Però la zona d'aterratge i les zones inundades estaven separades pel riu Orne, que fluïa al nord-est de Caen fins a l'estuari del Sena. L'únic punt per on travessar-lo al nord de Caen estava a 7 km de la costa, entre Bénouville i Ranville. Pels alemanys, la travessia oferia l'única ruta per poder realitzar un atac des del flanc a les platges des de l'est. Pels Aliats, aquest mateix punt era vital per poder llançar un atac cap a Caen des de l'est.
Els objectius tàctics per la Sisena Divisió Aerotransportada britànica eren:
1.      Capturar intactes els ponts de la carretera Bénouville-Ranville
2.      Defensar-los davant dels inevitables contraatacs blindats alemanys
3.      Destruir l'artilleria alemanya de la bateria situada a Merville, que amenaçaria les operacions a Sword
4.      Destruir cinc ponts sobre el Dives per restringir els moviments de les tropes d'infanteria provinents de l'est
Per capturar els ponts de Bénouville intactes, el Major-General Richard Gale envià una partida especial d'assalt composta per uns 150 homes voluntaris, a les ordres del Major John Howard, perquè aterressin a les 00:15 en 6 planadors en silenci i poguessin reduir la guarnició dels ponts. Aquest fet passà a la història com "el Pont Pegàs", sent el primer gran èxit del Dia-D.
Les tropes aerotransportades, principalment paracaigudistes de la 3a i la 5a brigades, incloent-hi el 1r Batalló Aerotransportat Canadenc (en total, uns 4.225 homes) van començar l'aterratge cap a les 00:50, arribant la majoria al seu lloc correcte o en un radi màxim de 6 km, havent-se d'enfrontar de manera gairebé immediata amb elements de la 716a divisió alemanya. La 3a Brigada va saltar més separadament que no pas la 5a, però els homes es van poder reunir en petits grups, i al matí ja havia aconseguit destruir els 5 ponts sobre el Dives. El 9è Batalló tenia la missió de destruir la bateria de Merville, la qual cosa aconseguiren després d'un dur combat; però amb la foscor, el fum i la confusió del combat, els paracaigudistes es retiraren sense haver destruït completament els canons, i els alemanys reocuparen la posició.
A l'albada, el Grup de Batalla von Luck de la 21a Divisió Panzer contraatacà des del sud a les dues ribes del riu Orne, però des de les 3:30, els britànics ja havien establert un perímetre defensiu al voltant dels ponts.  Les baixes van ser molt elevades en ambdós bàndols, però els britànics van aconseguir mantenir la posició. Poc després de migdia, els britànics de Pegasus Bridge van ser reforçats amb comandos de la 1a Brigada de Serveis Especials; i al vespre, la 6a Aerotransportada havia assolit tots els seus objectius. Dels 6.256 homes que havien desembarcat a Normandia, comptaven unes 650 baixes.

Les operacions aerotransportades americanes


Les divisions aerotransportades 82a i 101a, formades per 13.000 homes, van ser menys afortunades en completar ràpidament els seus objectius. Per aconseguir la sorpresa, els llançaments es van planejar arribant a Normandia des de l'oest. Nombrosos factors van afectar la seva actuació, però el primer de tots va ser la decisió de llançar un salt massiu a la nit (una tàctica que no es tornà a emprar durant la resta de la guerra). A més, es van afegir el mal temps, una visibilitat escassa, un intens foc antiaeri, i el fet que un gran nombre d'exploradors haguessin caigut massa lluny de les zones que havien de senyalar (només 38 dels 120 exploradors llançats van caure on estava previst que ho fessin). També s'ha de tenir present la inexperiència en vols de combat dels pilots dels DC3 que, a causa del pànic es van desorientar, allunyant-se de la ruta preestablerta. Com a resultat, un 45% de les unitats quedà fragmentat i eren incapaços de funcionar. Els esforços de la primera onada d'exploradors per marcar les zones d'aterratge no van servir de gaire. (continuarà)
(La imatge és de quan cau la tarda a Carcassona)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís