Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 5; 11 de desembre de 2016): de Llemotges cap a casa (XI)

Platja Juno

Les forces canadenques que van desembarcar a Juno Beach van encarar 11 bateries pesades de 155mm i 9 de 75mm, així com nius de metralladores i fortificacions de tota mena, així com una muralla el doble d'alt que la d'Omaha Beach. La primera onada patí un 50% de baixes, la segona més alta de tot el Dia-D. L'ús dels blindats va tenir èxit a Juno, en alguns casos avançant al davant de la infanteria.

Malgrat tots els obstacles, abans de migdia va desembarcar la darrera brigada de la divisió i els canadencs van aconseguir sortir de les platges en hores i van començar el seu avanç pel continent. El 6è Regiment Blindat Canadenc (1r d'Hússars) i el The Queen's Own Rifles of Canada van aconseguir els seus objectius marcats al programa del dia, quan van travessar la carretera Caen-Bayeux (a 15 km terra endins). Els canadencs van ser els únics en assolir els seus objectius, tot i que diverses unitats van retrocedir fins a posicions més segures. En particular, l'estació de radar de Douvres encara es trobava en mans alemanyes, i no s'havia pogut connectar amb Sword, tot i que durant la tarda s'aconseguí establir contacte amb els britànics de Gold.

Al vespre, havien aconseguit desembarcar 21.400 canadencs (amb unes pèrdues de 340 morts, 574 ferits i 47 capturats), i la 3a d'Infanteria Canadenca havia aconseguit penetrar més que cap altra unitat aliada, tot i que va haver d'enfrontar-se a una dura resistència, tant a primera línia de la costa com en contraatacs posteriors portats a terme per les divisions panzer 21a i 12a SS Hitlerjugend tant el 7 com el 8 de juny

Platja Gold

A Gold Beach, les baixes van ser elevades, en part perquè els Sherman DD van retardar-se, i els alemanys havien fortificat un poble a la platja, amb canons camuflats a les sortides de la platja que havien passat desapercebuts al reconeixement aeri o que no podien ser destruïts pel bombardeig naval. Car i això, la 50a Divisió Northumbria superà aquestes dificultats i avançà fins a quedar-se a només un kilòmetre de Bayeux al vespre. A excepció dels canadencs de Juno Beach, cap divisió arribà tan a prop del seu objectiu que la 50a. A l'est, unitats de la 69a Brigada van aconseguir enllaçar amb els canadencs desembarcats a Juno cap al vespre. Quan les platges van ser assegurades i netejades, començà a desembarcar la 7a Divisió Blindada (les famoses "Rates del Desert")

El 47è Comando dels Marines Reials va ser la darrera unitat dels Comandos britànics en desembarcar, fent-ho a l'est de Le Hamel. La seva missió era dirigir-se a l'oest i avançar 16 km a través de territori enemic per atacar el port de Port en Bessin des de la rereguarda. Aquest petit port, situat a l'extrem dret de les posicions britàniques, era important perquè havia de ser el primer port per descarregar els subministraments per a les unitats d'avantguarda. Els comandos van arribar al port al vespre i el van capturar a les primeres hores del 7 de juny.

A Gold es concedí l'única Creu Victòria de tot el Dia-D, al Sergent Major Stanley Hollis, del 6è Green Howards.

Al vespre ja havien aconseguit desembarcar uns 24.970 homes a Gold Beach, amb unes baixes al voltant de 1.000 homes, entre morts i ferits. Gold, que en un inici semblava que es convertiria en una carnisseria com Omaha Beach, finalment va ser poc més que un exercici amb baixes com Utah Beach.

Platja Omaha

A Omaha Beach, unitats de la 1a i la 29a divisions d'infanteria estatunidenques van haver-se d'enfrontar a la veterana 352a Divisió d'Infanteria alemanya, una de les millors entrenades de les platges. La intel·ligència aliada fracassà en adonar-se que la 716a d'Infanteria, relativament de baixa qualitat, havia estat reemplaçada per la 352a al mes de maig. Omaha era també la platja més fortificada, amb molts morters, metralladores i artilleria, i l'atac aeri i naval previ al desembarcament es provà inefectiu. A més, els alemanys (veterans en el combat) van aguantar el foc fins al darrer moment, passant desapercebudes a l'artilleria aliada i quedant intactes per rebre el desembarcament. Tot apuntava cap a un possible desastre.

La primera onada arribà cap a les 6:30, igual que a Utah. Les dificultats en la navegació va causar que la majoria dels desembarcaments es desplacessin cap a l'est, perdent els seus sectors assignats, i la primera onada de tancs, infanteria i enginyers van patir un gran nombre de baixes. Dels 16 tancs que van desembarcar a Omaha, només 2 ho aconseguiren. Diverses unitats de les que van desembarcar en la primera onada patiren fins a un 50% de baixes en molt poca estona, a més del fet que molts comandants de companyia i sots-oficials estaven morts i ferits (sovint per la decisió de situar als oficials al davant de les llanxes de desembarcament, que provocà que fossin els primers a caure quan les rampes baixaven) (continuarà)

(La imatge és de Llemotges)