Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 5; 11 de desembre de 2016): de Llemotges cap a casa (XVIII)

Portes d'accés

A les muralles es troben quatre portes principals d'accés a l'interior de la Cité, situades cadascuna d'elles en un dels punts cardinals.
Porta de l'Aude
La porta de l'Aude, que s'obre cap al riu Aude al sector occidental del conjunt, és una de les zones en què l'accés al recinte fortificat resulta més difícil, es troba protegida per una barbacana i un enorme matacà.
Emplaçada a la rodalia del castell comtal, queda perllongada per la barbacana de l'Aude, que en 1816 va ser parcialment destruïda amb motiu de la construcció de l'església de Sant-Gimer, subsistint únicament la rampa d'accés, que queda envoltada per murs emmerletats.
La configuració de la porta posa de manifest un complex sistema defensiu, ja que hi ha arcs que aparentment contenen portes en realitat inexistents, tractant-se únicament d'una manera de burlar els esforços del presumpte atacant per penetrar les defenses de la fortificació. Pel mateix motiu, es troben diversos passadissos amb racons i entrecreuaments, que pretenen agafar en un parany als atacants quedant exposats a trets des de tots els angles possibles. És a dir, es combinen amb gran sofisticació a la porta de l'Aude diversos sistemes de defensa activa i passiva de l'època.
La rampa d'accés s'iniciava en la barbacana avui desapareguda; el pendent ascendeix no en línia recta sinó mitjançant diverses corbes i girs, per penetrar en la fortalesa travessant en realitat dues portes successives.
Es tracta d'una part de la muralla d'origen visigot, que quedava reforçada en aquest lloc pel fet d'estar sobre elevada la mateixa muralla, que a la vegada es reforçava amb tres contraforts edificats al segle XIII.
La porta té la forma d'arc de mig punt, en el qual queden alternats carreus de pedra i maó, com a mitjà de reforçar encara més el conjunt, per la capacitat d'absorció d'impactes del maó.
El matacà, avui visible, no forma part de la construcció original, sinó que és un afegit efectuat per Viollet-le-Duc durant la seva restauració.
Porta de Narbona
L'entrada principal al recinte emmurallat es troba en la seva secció oriental, per l'anomenada Porte Narbonnaise o Porta de Narbona (número 1 del plànol), orientada cap a la ciutat de la costa mediterrània de la qual agafa el nom. Va ser construïda cap a 1280 durant el regnat de Felip III de França i es compon de dues imponents torres de tres nivells a més de la planta baixa, equipades amb un front en forma de tallamar per al desviament dels projectils atacants. La porta d'accés està reforçada per un doble rastell i protegida per matacans, des d'on es podien llançar verticalment objectes i materials defensius com oli bullent, i per troneres, des d'on es podien disparar projectils de manera protegida. La planta baixa de les torres i el seu primer nivell tenen sostres de volta mentre que la resta dels nivells es van construir plans. Per poder suportar els períodes perllongats de setge, a la torre nord es va habilitar una estada per a la reserva de queviures mentre que la torre sud es va equipar amb una cisterna d'aigua.
Una fortificació avançada o barbacana, cridada de "Sant-Louis", és davant de la porta com a lloc defensiu d'avantguarda i que, al seu torn, està defensada en el seu flanc dret per un castellet o talaia des d'on es podia fustigar directament als atacants en cas que aquests haguessin pres aquesta posició. Finalment, el conjunt es troba rematat per un petit altar coronat en forma de trèvol i on s'emplaça una representació de la figura religiosa de la Mare de Déu.

La rehabilitació empresa per Viollet-le-Duc de 1859 a 1860 la va dotar d'una imitació de pont llevadís que no existia originalment, mentre que l'emmerletat i la coberta van ser reconstruïts amb pissarra. (continuarà)
(L'horitzó, des de les muralles de Carcassona)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís