Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 5; 11 de desembre de 2016): de Llemotges cap a casa (VI)

Mentrestant, els alemanys, veient les pobres condicions atmosfèriques (que eren pitjors a França que no pas al canal) no veien possible que la invasió pogués tenir lloc durant els dies següents. Les tropes no van ser posades en alerta, i molts alts oficials estaven de permís de cap de setmana: el mateix mariscal Rommel va marxar a Ulm, Alemanya, per celebrar l'aniversari de la seva esposa; a més del fet que dotzenes de comandants de divisió, regiment i batalló van marxar a Reims per participar en uns jocs de guerra. El despropòsit arribà al punt en què el dilluns 5, mentre que la força d'invasió començava a llevar les àncores, l'estat major de Rommel no informà de l'existència del menor indici d'una invasió imminent, tot i que va admetre que no s'havien realitzat vols de reconeixement sobre cap port britànic, llevat del de Dover; mentre que els vaixells i avions situats davant del cap d'Antifer començaven a transmetre i a saturar els radars alemanys, s'ordenava al 15è Exèrcit que es preparés per rebutjar l'enemic que s'apropava al Pas de Calais.

La coordinació amb la Resistència Francesa

Les diverses faccions i circuits de la Résistance van ser inclosos al pla d'Overlord. A través d'un quarter general amb seu a Londres, que, suposadament, representava a tots els grups de la Resistència, l'Etat-major des Forces Françaises de l'Interieur (EMFFI), l'Executiva d'Operacions Especials britànica orquestrà una campanya de sabotatges en massa que ocuparia a diversos grups, amb atacs a les vies del ferrocarril, emboscant carreteres o destruint els cables de telèfon o d'electricitat.

A més de les tasques ordenades a la Résistance com a part de l'esforç de la invasió, l'Executiva Especial d'Operacions planejà reforçar la Résistance amb 3 enllaços, sota l'Operació Jedburgh. Aquests enllaços coordinarien i arreglarien els llançaments de subministraments als grups de Maquis a les zones de rereguarda alemanya. També operant darrere de les línies alemanyes, i sovint treballant braç a braç amb la Résistance (tot i que no sota el SOE), hi havia grans grups de la brigada del Servei Aeri Especial, compostos per unitats britàniques, franceses i belgues.

La Résistance va ser alertada de què havia arribat el moment de portar a terme totes les missions que se li havien encomanat mitjançant "missatges personals" transmesos per la BBC en el seu servei en francès per a Londres. Dels centenars de missatges que eren transmesos amb regularitat, només alguns eren realment significatius. La idea d'utilitzar aquests missatges com una forma de posar en alerta els grups de la Resistència perquè entressin en acció es remuntava a 1942, i era un procediment senzill: la xarxa de la Résistance designada rebia dues frases clau. Si la primera d'elles es transmetia el dia 1 o 15 del mes, volia dir que la xarxa assignada havia de posar-se en situació durant els propers 15 dies; amb la transmissió de la segona, significava que es produiria un atac dins de les properes 48 hores i que la xarxa havia d'acomplir les missions assignades anteriorment; i si la segona frase no es transmetia en els 15 dies, l'alarma quedava suspesa.

Entre tot el batibull de missatges sense sentit transmesos per la BBC a les 21:00 CET del 5 de juny es van transmetre frases absurdes com: Les carottes sont cuites (Les pastanagues estan cuinades), John a de longue moustache (Joan té un bigoti llarg), Demain la melaze deviendra cognac (Demà la melassa donarà conyac) o La Guerre de Troie n'aurà pas lieu (La Guerra de Troia no tindrà lloc). Un parell d'aquests missatges sovint és pres com una crida general a les armes per la Résistance. Uns dies abans del Dia-D, es va transmetre el primer vers del poema de Paul Verlaine Chanson d'Automne: "Les sanglots longs des violons de l'automne". La nit del 5 es va transmetre el segon vers ("Blessent mon coeur d'une langueur monotone"), que significava que l'atac era imminent. Entre la resta de missatges transmesos, dos d'ells donarien pas als atacs de la Resistència: Il fait chaud a Suez (Fa calor a Suez), que donaria pas al "Pla Verd", el sabotatge de les línies i el material ferroviari; i Les dés sont jetés (S'han llençat els daus), que donaria pas al "Pla Vermell", la tallada de fils elèctrics i cables telefònics .

El Mariscal von Rundstedt ho veia tot com un estratagema psicològic, per tal de crispar els nervis dels alemanys i desgastar als soldats amb falses alarmes, motiu pel qual ordenà als seu Estat Major que oblidés els missatges, pronunciant una frase que passaria a la història: "Els Aliats no anunciaran la seva arribada per la BBC". Josef Götz, cap de la secció de senyals del servei d'intel·ligència alemany (el SD) a París, havia descobert el significat de la transmissió del segon vers de Verlaine. Pel seu costat, l'Oberstleutnant Hellmuth Meyer, oficial d'intel·ligència del 15è Exèrcit i director del servei de contraespionatge del front d'invasió, va escoltar el primer vers la nit de l'1 de juny, interceptada pel sergent Walter Reichling. Llavors, Meyer informà al cap de l'Estat Major del Quinzè Exèrcit, Majorgeneral Rudol Hofmann, que informà a l'OKW; però el generaloberst Jodl no donà l'ordre d'alerta (suposà que ja ho havia fet Rundstedt, i aquest creia que ho havia fet Rommel). El missatge es tornà a emetre el 2 i 3 de juny.(continuarà)

(La imatge correspon al mercat de Nadal de Llemotges)