Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 5; 11 de desembre de 2016): de Llemotges cap a casa (IV)

La discussió arribà fins a Hitler, perquè fos ell qui ho decidís; però com era habitual, imposà una solució de compromís que no acontentava a ningú. Només se cediren 3 divisions panzer a Rommel, massa poc per cobrir tots els sectors amenaçats. La resta (incloent-hi el I.SS-Panzerkorps de l'Oberstgruppenführer "Sepp" Dietrich) nominalment sota control de von Geyr, serien denominats Reserva de l'OKW, de les quals només 3 estaven desplegades suficientment a prop per intervenir immediatament contra qualsevol invasió al nord de França, mentre que les altres 4 estaven dispersades pel sud de França i pels Països Baixos. A més, Hitler es reservava per a si mateix l'autoritat per moure les divisions de la reserva de l'OKV, la qual cosa seria fatal: el 6 de juny, diversos comandants de tropes panzer no podien moure's a causa del fet que Hitler no havia els concedit la seva autorització, i el seu estat major no el va voler despertar per fer-li saber les notícies de la invasió.

Els plans d’ambdós bàndols

Alemanya

Com que els alemanys no tenien un únic comandant suprem al front occidental, tampoc no comptaven amb un pla unificat per rebutjar als invasors. Adolf Hitler creia que els aliats atacarien per la ruta més curta, la del pas de Calais, tot aprofitant la bonança de finals de juny o inicis de juliol. Com a comandant del Grup Panzer Oest, el general Leo Geyr von Schweppenburg volia mantenir les seves divisions cuirassades a l'interior per a poder llançar un contraatac sobre els aliats quan aquests avancessin. El mariscal von Rundstedt, el seu superior com a Comandant de l'Oest, donava suport a aquesta estratègia, destinada a mantenir una defensa flexible. Però aquesta estratègia era totalment oposada a la que defenia el Comandant del Grup d'Exèrcits B, el mariscal Rommel, qui opinava que l'única possibilitat alemanya era rebutjar la invasió des de les mateixes platges i en les primeres 24 hores, doncs donat el domini total de l'aire per part dels Aliats, qualsevol mena de moviment de tropes seria altament costós i complicat.

«

Cregui'm, Lang, les primeres vint-i-quatre hores de la invasió seran decisives... Del seu resultat dependrà el destí d'Alemanya... Tant pels Aliats com per Alemanya, serà el dia més llarg[11] El Mariscal Rommel al seu ajudant, 22 d'abril de 1944

»

Els Aliats

El Quarter General del COOSSAC, predecessor del SHAEF portava estudiant el problema des de maig de 1943. L'estratègia clàssica recomanava travessar el pas de Calais, però precisament era on les defenses del Mur Atlàntic mostraven la seva major fortalesa i on es trobaven estacionades fins a 17 divisions del XV Exèrcit; per tant, es decidí atacar per Normandia, defensada només per 11 divisions pertanyents a l'VII Exèrcit.

Qualsevol possibilitat d'èxit depenia de poder desembarcar prou homes i subministraments abans que els alemanys poguessin reforçar el seu front, i això depenia no només d'una eficaç administració, sinó de dos factors addicionals: el primer consistia en un pla de desorientació a gran escala (l'Operació Fortitude) per convèncer als alemanys que les forces del SHAEF tenien una potència del doble del que era en veritat; i el segon factor era la total superioritat aèria. Al gener de 1944, el Mariscal de l'Aire Leigh-Mallory anuncià un pla destinat a que tots els aparells disponibles ataquessin la xarxa ferroviària francesa: així es dificultaria el moviment de les tropes alemanyes cap als fronts de batalla i es forçaria a la Luftflotte 3 a defensar les línies ferroviàries, entrant així en una guerra de desgast que no podien permetre's. Tant el Comandament de Bombarders de la RAF com la 8a Força Aèria americana es van mostrar contraries a abandonar l'estratègia de bombardeigs de les ciutats alemanyes, i no va ser fins al 15 d'abril quan Eisenhower finalment aconseguí el control dels bombarders pesats.

El pla de batalla va ser ideat pel general Montgomery, finalitzant en una assemblea general del SHAEF el 15 de maig: els britànics i canadencs desembarcarien a l'est de Normandia, a les platges amb nom clau Gold, Juno i Sword, a l'estuari del riu Orne, mentre que els americans ho farien a l'oest, a les platges Utah i Omaha, situades a l'estuari del riu Vire, iniciant des d'allà la penetració: els britànics pressionarien en direcció a la plana de Caen-Falaise, amenaçant en trencar les línies direcció París a través de la ruta més directa amb els americans cobrint els seus flancs i la rereguarda. Però aquesta ruptura no seria més que un ardit, perquè quan els alemanys s'haguessin reforçat per prevenir-la, els americans tombarien cap a l'oest per assegurar els ports de la Bretanya, que juntament amb el de Cherburg atorgarien als Aliats una poderosa base logística des d'on llançar la següent etapa. Llavors, els 4 exèrcits aliats es dirigirien cap a l'est avançant en un ampli front que evitaria que els alemanys poguessin llançar atacs als flancs. (continuarà)

(La fotografia correspon a Carcassona)