Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 5; 11 de desembre de 2016): de Llemotges cap a casa (XVI)

Durant l'època de domini real francès, entre 1228 i 1239, el castell va ser completament redissenyat per tal d'esdevenir una fortalesa dins de la ciutat. Es van construir diverses estructures. Una barbacana amb un camí de ronda i una muralla de parapet emmerletat vigilava l'entrada del castell, just abans del fossat que envolta completament la paret interna. La porta d'entrada al castell, emmarcada per dues torres amb matacà, només és accessible per un pont amb una part fixa de pedra seguit d'una banda llevadissa impulsada per contrapesos. Les muralles van substituir la palissada original que envoltaven completament els edificis.
El castell i les seves muralles inclouen nou torres, dues de les quals són d'època visigoda, la torre de la capella i la torre Pinte, quadrada, la més alta de la ciutat. Totes les altres, construïdes al llarg del segle XII, posseeixen idèntica composició interna i externa: consten de tres pisos i una planta baixa. A la planta baixa i primer pis es troben sostres de volta, mentre que en els pisos superiors són simples. La comunicació entre els pisos es fa per mitjà dels forats que serveixen de portaveu en les voltes i els pisos.
L'accés al castell després de passar la porta principal condueix a un pati rectangular envoltat d'edificis alternats d'entre el segle XII i el XVIII; les parets septentrionals estan flanquejades per simples pòrtics mentre que al sud i a l'est es troben dos edificis. En el del sud es troba la cuina i la torre Pinte, que dóna accés a una segona tribuna; posseïa una altra edificació, destruïda, de la qual són visibles les bigues del primer pis i diverses finestres.

Basílica de Sant Nazari

La basílica de Sant Nazari (en francès Saint-Nazaire), construïda en gres (pedra sorrenca) és una església romànica, la part més antiga de la qual es remunta al segle XI. A l'emplaçament originalment s'elevava una catedral carolíngia de la qual no queda cap vestigi.
Poc abans de la culminació de l'art romànic, va ser consagrada pel Papa Urbà II en 1096, fet que va impulsar a Trencavell a realitzar una edificació més gran del previst inicialment. D'aquest edifici només subsisteixen els dos primers pilars de la nau i la cripta, l'estat deteriorat del qual suggereix que es tractava realment d'una obra prèvia. Al segle XII es construeix la nau actual, amb sis trams, que es va deixar intacta durant les ampliacions de l'època gòtica, al contrari de la capçalera del segle XI, que es va destruir totalment. El portal romànic també es va reformar completament al segle XIX durant la restauració de Viollet-le-Duc.
La basílica va ser ampliada entre 1269 i 1330, ja en el gòtic importat pels nous senyors de la regió provinents del nord de França, amb un creuer i un cor molt prims, decorada amb escultures i un conjunt de vidrieres que es troben entre les més belles del sud de França. Un prelat constructor, Pierre de Rochefort, va finançar la construcció d'una gran part de l'escenografia i l'acabament de les voltes. El seu escussó és visible en el cor, l'absis i el braç meridional del transsepte, mentre que la capella col·lateral situada al nord de l'edifici alberga el monument commemoratiu de la mort del contribuïdor. També l'arquebisbe de Carcassona Pierre Rodier, té el seu escussó a la capella col·lateral sud.
La restauració de Eugène Viollet-le-Duc va transformar l'exterior de la basílica, encara que a l'interior les reformes són molt més notables, amb els dos estils, gòtic i romànic, superposats a les vidrieres, escultures i decoracions de l'església. Les façanes presenten diverses vidrieres, dels segles XIII i XIV, que representen escenes de la vida de Crist i els seus apòstols. En 1801, a l'església se li va llevar el rang de catedral de Carcassona a favor de l'església de Sant-Michel, situada fora la Cité. Aquesta transferència va tenir lloc alhora que era abandonada pels seus habitants en benefici de la ciutat baixa. Es converteix en basílica en 1898 pel papa Lleó XIII.
Una comunitat de canonges vivia prop de la catedral a una casa adjunta amb el dormitori a la zona oriental, el refectori i cuines al sud i els cellers i estables a l'oest, però els edificis van ser demolits en 1792.

El claustre, també situat a la zona sud, es va reconvertir en un teatre a l'aire lliure, edificat l'any 1908. (continuarà)
(La fotografia és de l'entrada de la ciutat medieval de Carcassona)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís