Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 4: feina i visita a la catedral de sal de Zipaquirá (7 de setembre de 2016) (X)

Les confederacions conserven la sobirania, llavors és inexacte parlar d'un «planeta txibtxa» i molt menys d'un imperi txibtxa. No va ser un regne perquè no existia un monarcaabsolut i no va ser un imperi perquè els muisques no van sotmetre pobles no muisques al seu règim polític. En aquest sentit les confederacions txibtxes no poden ser comparades amb l'Imperi asteca o amb l'Imperi inca que li eren contemporanis. La importància política de la Confederació Muisca és que va ser la més gran i la confederació de tribus més organitzada del continent. Cada comunitat estava regida pel seu cap o cacic, tenia la seva autonomia i els habitants se sentien part de la seva confederació.
Els muisques no van tractar d'agregar a aquestes confederacions a altres ètnies, sinó que els seus caps es batien entre ells per unir-se a l'entorn del vencedor. La confederació, a més de ser entre tribus germanes, de la mateixa cultura i idioma, garantia el troc i la defensa comuna davant d'enemics externs. Per aquesta raó l'exèrcit depenia directament del màxim cap de la confederació (Zipa o Zaque) conformat pels güechas, els tradicionals guerrers muisques.
En arribar els europeus, hi havia dues confederacions principals, la d'Hunza (avui Tunja), el sobirà de la qual era el Zaque i la de Bacatà el sobirà de la qual era el Zipa.[11]Ambdues confederacions tenien relacions polítiques estretes atesa l'afinitat ètnica i cultural, però mantenien rivalitat. A més de Bacatà i Hunza, els cronistes parlen de l'existència independent de les confederacions de Duitama (Tundama), i Sogamoso (el cap del qual era lIraca).
La legislació muisca estava basada en la consuetúdine, és a dir, en la força de la tradició. Un determinat comportament més o menys acceptat per tots i aprovat per la màxima autoritat (zipa o zaque), era tinguda per tots com a força de llei. En aquest sentit la manera de legislar correspon naturalment a la manera organitzativa d'una confederació i d'aquesta manera la normativitat muisca tenia un admirable nivell administratiu. Els recursos naturals no podien ser privatitzats. Boscos, llacunes, erms, rius i recursos naturals en general pertanyien al bé de tots.
La Confederació txibtxa explotava els següents productes minerals:
·         Maragdes: encara avui Colòmbia és el primer productor mundial de maragdes i es troben entre les més preades del planeta.
·         Les mines de coure.
·         Carbó: tant vegetal com mineral. Avui encara es continuen explotant mines de carbó, per exemple a Zipaquirá, i en aquest producte Colòmbia constitueix una de les principals reserves mundials.[18]
·         Sal: les mines de sal de Nemocón, Zipaquirá i Tausa.
·         Or: l'or era importat i va arribar a ser tan abundant que va ser material principal per a l'artesania muisca (orfebreria) amb finalitats religioses. Aquest material dins del territori de la Confederació sumat a la tradició de Guatavita crearien el mite d'El Dorado.
Era una societat agrícola que tenia un complex sistema de regadius. Altres activitats econòmiques fonamentals eren l'orfebreria i la terrissa. Es conserven peces úniques de l'art precolombí muisca de figures d'extraordinària finesa.
Cal esmentar especialment la producció tèxtil muisca. Sobre això diu Paul Bahn que les cultures andines van dominar totes les tècniques de teixit i decoració i ja el segle XXX aC havien desenvolupat teixits de cotó i produïen teixits d'extraordinària delicadesa superiors en molts casos als contemporanis. L'arqueòloga Sylvia Broadbent (qui va estudiar teixits pintats de cotó), conclou que les tècniques dels muisques eren complexes per produir teles d'una sola peça amb nombrosos entreteixits i una capacitat de resistir el temps.

El mercat era lloc obligat de l'economia de les comunitats, que practicaven la compravenda i encara més el troc. Allà es canviaven productes de primera necessitat com el blat de moro, la sal, mel, fruites, grans i mantes i fins i tot articles de luxe com plomes d'ocell, coure, cotó, coca i caragols marins importats des del territori dels tayrons. Bacatá, Chocontá Pacho i Hunza tenien els més grans mercats de tot el territori. La moneda general eren uns «tejoletes» rodons d'or, encara (continuarà)
(La imatge és de la posta de sol a Zipaquirá)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"