Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 4: feina i visita a la catedral de sal de Zipaquirá (7 de setembre de 2016) (XIV)

Entre el 500 aC i l'any 800 dC, va arribar una nova onada de pobladors a l'altiplà cundiboyacense la presència del qual està indicada per ceràmica pintada i per obres d'adequació agrícola i d'habitatge. Aquests grups romanen fins a l'època de la conquesta espanyola i han deixat abundants empremtes de la seva ocupació mitjançant les quals i amb l'ajuda dels testimonis escrits del segle XVI es pot reconstruir en forma detallada el seu mode de vida i organització sociopolítica. Pel que sembla els muiscas es van integrar la població que era abans que ells, però van ser els muiscas els que van definir el perfil cultural i la llengua estretament relacionada amb la dels pobles de la Sierra Nevada de Santa Marta (Kogui, Ijka, Wiwa i Kankuamo) i el vessant de la Sierra Nevada del Cocuy (U'wa). Fins al 1450, tot el que es narra abans d'aquella època, és de caràcter mitològic, per tal com es donava més la influència de les llegendes de personatges divins i semidivins dins de la cosmogonia muisca. Tanmateix, gràcies a la tasca dels cronistes de l'època de la conquesta i colònia de les Índies (com el de Lucas Fernández de Piedrahíta), s'han pogut reconstruir els últims anys d'existència històrica dels muiscas. Amb l'ascenció del zipa Saguamanchica, aquest es va mantenir en constants guerres contra diferents tribus hostils a la seva rodalia com els Sutagaos, Fusagasugaes, als que va sotmetre capturant i subordinant al seu màxim cacic Usatama i sobretot els panches, el que seria un seriós problema per als seus successors Nemequene i Tisquesusa en els anys venidors. Així mateix havien d'estar pendents de les onades d'invasors caribes i de la lluita hegemònica amb els Zaques de Hunza pel comandament del territori muisca, principalment per les mines de sal que eren preades per a l'economia i al temps amb els cacics rebels que s'alçaven en seu contra.

Se sap que Saguamachica va dominar als Sutagaos o Fusagasugaes, al cacic Ubaque que incendià el poble d'Usme, per conquerir el cor de la filla del zipa, Usminia, pretext de la guerra entre dos clans rivals, finalment va conquerir la confederació de Guatavita, però aquest cacic després de la seva derrota es va aliar amb el Zaque de Hunza, Michúa, amb qui va marxar a la batalla, malgrat la imprecisió dels registres històrics es creu que ambdós exèrcits sumaven uns 30.000 homes i que el camp de batalla seria a prop de Chocontá, en el transcurs de la batalla tant el Zipa com el Zaque van morir, donant pas a la retirada dels dos bàndols en contesa.

El Zaque va anar succeït per Quemuechantocha i el Zipa per Nemequene. Aquest últim es va destacar en els següents anys com una espècie de Carlemany muisca tant legislador com conquistador. Rebutjaria contínuament les invasions panches, fortificaria les fronteres, a més tipificaria els delictes i dictaria normes estrictes d'investigació i jutjament. Finalment es llançaria a la conquesta de les terres del Zaque, en una batalla similar a Chocontá es va enfrontar a Quemuechantocha, malgrat que els exèrcits del Zipa inclinaven la balança, Nuemequene va ser ferit per una sageta i retirat del camp de batalla va morir uns dies després, el que va provocar la retirada de les seves forces, el seu general Sagipa cobriria la retirada. Succeït pel seu nebot Tisquesusa se sap que va avançar una treva amb el Zaque, mentre organitzava els seus exèrcits. Però va ser sorprès pels espanyols derrotat i finalment mort a Facatativá en 1537. Quemuechantocha, Tundama, Suamox van caure amb facilitat davant dels poderosos exèrcits europeus. (continuarà)

(La fotografia correspon al tren de la universitat de Nueva Granada, de camí a Zipaquirá)