Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 5: dia de feina (8 de setembre de 2016) (I)

Em llevo dos minuts abans que soni el despertador. I això que és ben aviat, no són ni les cinc del matí, però avui toca matinar més que mai. Així doncs, em llevo, em vesteixo i a baix a recepció demano si em puc endur quelcom per esmorzar. Rampinyo algunes coses i ja no tarden gaire a arribar en Jorgito i la Yaneth per anar cap a Cajicá. A les sis del matí ja està el dia ben llevat i el trànsit comença a ser abundant. Avui canviem una mica de ruta. Veig com el tren que porta gent a la universitat ja està a punt de marxa. Avui passem per la zona més elevada de la ciutat, pugem una mica i passem per carrers que es desperten, nens que van corrents a agafar el bus per anar a escola. Estem a la perifèria de Bogotà, en un lloc a on em conten els dos que fins fa 15 anys hi havia “haciendas” dedicades a la ramaderia. Moltes es van derruir per fer-hi blocs de pisos, tots iguals, la majoria encara sense ni pintar i de rajola. Sembla que és una zona bastant més humil, ja que hi ha carrers sense asfaltar, moltes més botigues i gent més pobra. De tant en tant, trobem encara “haciendas”, que don Jorge em conta que serveixen com a plató per a algunes telenovel·les. M’agrada veure una altra part del país, la Bogotá més rural, no la ciutat més rica i transitada. Anem tirant i com que el tràfic és prou bo, arribem bastant abans d’hora. Per això, decidim parar-nos a un bar de carretera a Cajicá a prendre un cafè i un bunyol. El cafè el serveixen bullent, però quan ells l’han pres, en prou feines he tingut temps de fer un glop. El bunyol (http://www.recetasgratis.net/Receta-de-BUnUELOS-COLOMBIANOS-receta-31441.html ), però, és una cosa molt diferent dels bunyols catalans. És una massa rodona de pa fregida, que és prou bona, però que em deixa l’estómac ben ple. Mentre mengem, parlem sobretot de gastronomia. Don Jorge, que és tot un expert, m’explica la multitud de menges que hi ha arreu del país, la majoria fetes amb carn. També hi ha diferències entre el que ells anomenen botifarra i el que nosaltres anomenen botifarra!  La veritat és que la gastronomia de país és d’allò més variada i pintoresca (https://es.wikipedia.org/wiki/Gastronom%C3%ADa_de_Colombia )! . M’agrada molt parlar amb ells i que m’expliquin coses. Ja marxem i la següent parada ja la fem a la Universitat, a on tinc el temps just de preparar les coses i marxar a fer un taller. Acaben venint alumnes i tècnics, però la veritat és que m’agrada molt com s’hi esforcen i com estan atents. Passa l’estona volant i un cop acabat el taller, ja em passaré la resta del matí treballant fins a l’hora d’anar a dinar. Avui anem a dinar a un altre lloc, un altre centre comercial, el Centro Chia (www.centrochia.com.co/ ). que està a punt de celebrar 20 anys. La veritat és que és enorme i hi anem per fer un encàrrec per propers dies i aprofitem ja per dinar, com no, crep. Avui acompanyo la crep amb un suc de feijoa, que em recorda a alguna cosa que ja he tastat. I sí, efectivament, quan ho comprovo veig que és el mateix que els haihobers. (continuarà)
(La fotografia correspon a un mural en un dels carrers de Bogotà)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís