Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 4: feina i visita a la catedral de sal de Zipaquirá (7 de setembre de 2016) (IX)

La guia també ens explica que els primers pobladors d’aquestes terres, els indis... agafaven aigua del riu i la posaven en àmfores de ceràmica. Deixaven que l’aigua s’evaporés, trencaven el test i en quedava la sal, que la feien servir per comerciar amb altres pobles, de manera que era un bé preuat. D’aquí la paraula salari. La sal, de fet, era considerada l’or blanc. Tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Salari ): “El nom salari ve de sal, ja que al principi es pagava en aquest mineral, molt valuós. No se sap quan van començar a pagar-se salaris, però havia de ser una societat prou desenvolupada com per poder preveure els excedents i tenir mà d'obra, per tant no podia ser a la prehistòria.

Amb la industrialització, els salaris es van generalitzar. Segons el marxisme quan el capitalista paga un sou per un treball obté un benefici, per la diferència entre el preu de mercat de les mercaderies, i el preu de cost, la qual cosa assegura la pervivència del capitalisme i la generació del que Karl Marx denominava plusvàlua”.

Actualment, la sal s’extreu d’una manera molt més moderna: davall nostre, i per 500 anys més com a mínim, encara s’anirà extraient sal. Avui en dia el que fan es injectar aigua, desfer la sal, i per una sèrie de canonades, enviar-la dissolta a la planta de refinament dels afores del poble. Allí, es processa i s’extreu. Una manera que sembla molt més efectiva. La visita guiada ja està arribant a la seva fi. La guia encara ens mostra una escultura de sal feta a la paret, a on s’hi veu gent treballant, una formiga com a símbol de fertilitat i un mussol com a símbol de saviesa. Ella s’acomiada de nosaltres, que ens haurem d’espavilar a sortir de 180 metres sota terra com puguem. Com que no farem la ruta del miner que permet a hom que faci la feina de miner i veure com s’extreia la sal (ens conta que tota la sal que siguem capaços de treure és per nosaltres), anem cap a un petit auditori a on fan un espectacle de llum al sostre i expliquen la història dels indis Muiscá, els originaris d’aquesta terra que avui trepitjo. A viquipèdia (https://es.wikipedia.org/wiki/Muiscas; https://ca.wikipedia.org/wiki/Muisques ) s’explica que “Els muisques (paraula muisca per gent) són un poble indígena de Colòmbia que va habitar l'Altiplà Cundiboyacense, des delsegle VI aC fins a la conquesta espanyola el segle XVI, milers dels descendents directes dels quals encara viuen en localitats del districte de Bogotà com a Suba i Bosa, i en municipis veïns com Cota, Chía i Sesquilé. Els descendents mestissos d'aquest poble conformen gran part de la població colombiana actual que habita la serralada oriental.

El muisca (muyskkubun) formava part de la familia lingüística txibtxa

Conreaven blat de moro, patata, quinoa i cotó, entre altres. Excel·lents orfebres, practicaven el canvi de mantes, sal, terrissa coca i maragdes amb els cacicats de les riberes delriu Magdalena (anapoimes, tocaimes, col·limes, panches). La Confederació Muisca era l'estructura politicoadministrativa que existia al moment de l'arribada dels conqueridors el 1537. Aquesta suposava el predomini dels psihiqua, caps o cacics, dins de cada comunitat. L'origen i part de l'explicació d'unitats polítiques que transcendia la comunitat s'ha de buscar als llaços de parentiu, com els que existien entre els cacics de Bacatà i Chía, Tunja i Ramiriquí o Duitama i Tobasía. Encara que la necessitat d'unir-se per executar obres, comerciar o d'aliar-se temporalment durant les guerres hagi exercit també un paper en l'articulació confederal, entre els muisques la tendència preponderant va arribar a ser la subjugació de les comunitats més febles per les més fortes, tot emprant mitjans militars. El cacic dominant dins d'una confederació respectava el govern autònom dels cacics subordinats i mantenia la territorialitat de les respectives comunitats, però es convertia al màxim cap militar i a més el detentor final i principal beneficiari d'un sistema de tributs comunitaris que ha estat documentat. Operava una superposició d'estructures de cacics i comunitats dominants, subdominants i dominades, a la qual li corresponien cacics de jerarquia diferent, que els espanyols van anomenar «senyors», «cacics» (uzake, eren convocats als consells), «capitans» (sybintiba) i «capitans menors» (utatiba). S'heretava el càrrec per línia materna. Les confederacions germanes, ubicades a l'Altiplà Cundiboyacense, àrea central de la Serralada Oriental dels Andes colombians, comprenien un territori d'aproximadament 46.972 km² (àrea una mica més gran que la de Suïssa: 41.285 km²), des del nord de Boyacá fins l'ermot de Sumapaz, i des dels cims fins als vessants de la serralada a la Cundinamarca oriental, limitant amb els Panches i Pijaos, tenia una població d'aproximadament un milió d'habitants. Però l'àrea d'influència de la cultura muisca és més gran, comprenent part de l'Amèrica Central. (continuarà)

(La fotografia correspon a la catedral, no la de sal, de Zipaquirá)