Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 4: feina i visita a la catedral de sal de Zipaquirá (7 de setembre de 2016) (VII)

Un altre fet interessant és la llegenda de El Dorado i la gent que vivia per aquells verals. Es creu que la mítica ciutat era per aquí i que la gent es banyava al riu amb or, maragdes i sal. Tal i com s’explica a viquipèdia (https://es.wikipedia.org/wiki/El_Dorado; https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Dorado ): “El Dorado era un lloc mític de la part central de la Nova Granada (avui Colòmbia). Es deia que tenia grans reserves d'or i els conquistadors van buscar-lo amb molt d'esforç, atrets per la idea d'un lloc amb carrers amb paviments d'or, on aquest metall preciós era tan comú que fins i tot es desestimava. Molts d'ells van morir en l'intent de descobrir la ciutat, ja que les llargues expedicions tenien lloc a la selva i es trobaven amb un terreny molt dur i amb falta de provisions. El mite va començar l'any 1530 als Andes de l'actual Colòmbia, on el conquistador Gonzalo Jiménez de Quesada va trobar la nació dels muisca a l'actual Altiplano Cundiboyacense. Els homes de Sebastián de Belalcázar van portar la història dels rituals dels muisca a Quito; allà, barrejant aquesta història amb altres rumors, es va formar la llegenda d'El Dorado, «l'home daurat», «l'indi daurat», «el rei daurat». El Dorado, que es va imaginar com un lloc, va arribar a ser un regne, un imperi, la ciutat d'aquest rei llegendari.

A la recerca d'aquest regne llegendari, Francisco de Orellana i Gonzalo Pizarro van sortir de Quito l'any 1541 en direcció a l'Amazones en una de les més fatídiques i famoses expedicions per trobar El Dorado.

Hi ha una altra llegenda sobre El Dorado que explica que en l'època de Tahuantinsuyo, quan els inques van saber que els conquistadors havien assassinat Atahualpa, malgrat que seguien arribant a Cajamarca centenars d'indígenes carregats d'or i plata per pagar el seu rescat, Rumiñahui, un dels principals generals, va decidir amagar tot l'or de la ciutat acompanyat de mil inques, com a mínim. La llegenda no diu exactament on es va amagar l'or però moltes persones creuen que l'or es va amagar al fons del llac Titicaca o als llanganatis equatorians. A partir del segle XVIII, expedicions que buscaven el tresor dels inques van avançar per l'abrupta i inhòspita zona de la serralada dels Andes coneguda amb el nom de "Llanganates" (una part de la qual forma part d'una reserva natural). Totes aquestes expedicions van acabar amb resultats oficialment inútils i tràgics degut a la pèrdua de vides. La narració original es troba a la crònica El Carnero, de Juan Rodríguez Freyle. Segons Freyle, durant el festival religiós de Guatavita, a prop de l'actual Bogotà, cobrien amb pols d'or el cacic i sacerdot dels muisca.

El 1636, Juan Rodríguez Freyle va escriure una versió, adreçada al seu amic Don Juan, el cacic o governant de Guatavita.

També existeixen altres llacunes dins del departament de Cundinamarca on es practicava aquest ritual i on es van trobar peces d'or, que s'exposen al Museu de l'Or de Bogotà. Una d'elles, el raid muisca de Pasca, representa el ritu de El Dorado en forma d'una figureta d'or preciosa que es va trobar als camps de cultiu propers al poble de Pasca, Cundinamarca.

Les poblacions muisca i els seus tresors van caure ràpidament a les mans dels conquistadors. Quan van fer inventari de les noves terres obtingudes, els espanyols es van adonar aviat que, malgrat les quantitats d'or dels indis, no hi havia ciutats daurades, ni tan sols mines, ja que els muisca obtenien l'or a través del comerç amb les nacions veïnes. Al mateix temps, però, els espanyols van començar a escoltar històries de El Dorado, així com dels ritus que tenien lloc a la llacuna de Guatavita, narrades pels indis capturats.

La llacuna de Guatavita actualment té una gran sitja a un costat, prova dels intents de drenar la llacuna que es van fer l'any 1580. (continuarà)

(La imatge és de la vista des de la catedral de sal)