NÀPOLS i POMPEIA (del 20 al 22 de novembre de 2015) (dia 2, 21 de novembre de 2015): visita a Pompeia (VI)

Les primeres excavacions a l'àrea de Pompeia es dugueren a terme el 1748 per voluntat del rei Carles IV de les Dues Sicílies, si bé foren bastant irregulars i no van seguir cap mètode científic. Tot sovint, els edificis que sortien a la llum eren despullats de tota mena d'objectes i obres d'art i tornats a enterrar. A la primera meitat del segle XIX, es va donar un fort impuls a les tasques de desenrunament i es van explorar molts edificis privats i gairebé tot el fòrum. A partir del 1860, amb l'adveniment del Regne d'Itàlia, les excavacions es van posar sota la direcció de Giuseppe Fiorelli, que les va dur a terme de manera sistemàtica, rigorosa i científica. Va ser ell qui va tenir la idea d'obtenir motlles de les víctimes de l'erupció, injectant guix líquid en els buits que havien deixat els cossos calcinats en la cendra solidificada: aquests motlles, conservats tradicionalment a l'Antiquàrium de Pompeia i escampats també en diversos punts de la ciutat, són un dels testimonis més tràgics de la catàstrofe. Avui dia, Pompeia apareix davant els ulls dels visitants en quasi tota la seva extensió i els transporta al dia en què el destí va aturar el curs de la seva història. Els anuncis electorals escrits a les parets, els estris domèstics, les botigues, tot sembla que encara sigui viu: la tragèdia de Pompeia no ha destruït la ciutat, sinó que només ha aturat el temps per acabar-la restituint amb l'aspecte que tenia aquell dia concret de l'any 79. La població actual, al costat del recinte arqueològic, no fou construïda fins al segle XIX amb el nom de Valle di Pompei (avui dia és anomenada simplement Pompei), entorn del santuari de la Mare de Déu del Roser (1876-1901). Aquesta basílica, fundada pel beat Bartolo Longo, és un important centre de pelegrinatge al qual acudeixen uns quatre milions de fidels cada any i on es venera laMadonna di Pompei, tela del segle XVII de l'escola de Luca Giordano. L'any 2004, Pompeia va obtenir el títol de ciutat.

Porta Marina

L'entrada principal al recinte arqueològic és avui dia la Porta Marina, que antigament no era pas un dels accessos més importants de la ciutat, a causa del fort pendent del camí, que el feia impracticable per als carros. La porta, d'època bastant recent i en opus incertum, presenta dos passos coberts amb volta, un per als vianants i l'altre per als qui anaven a cavall.

Vil·la imperial

Prop de la porta, a mà dreta, un cancell dóna accés a l'anomenada Vil·la imperial, amb un llarg pòrtic davant els murs que es pot datar cap al final del segle I aC. És molt interessant la decoració pictòrica del triclini, bastant complexa, que presenta tres grans escenes ambTeseu vencent el Minotaure, Ariadna abandonada per Teseu, i Dèdal i Ícar.

Termes Suburbanes


Dos homes i una dona en posició eròtica, en una pintura a la paret del bordell de les Termes Suburbanes. A l'altra banda de carrer, a mà esquerra de la Porta Marina, es troben les restes de les Termes Suburbanes. En destaca una cambra, coberta amb volta, amb una decoració d'estuc molt refinada, amb motius geomètrics i florals i amorets. Disposaven d'un nimfeu ornat amb mosaics, un dels quals representa Mart volant juntament amb Cupido. La part superior de l'edifici, unida al turó de lava, servia d'habitatge. També disposava d'un petit bordell o prostíbul, decorat amb una sèrie d'escenes eròtiques que indicaven les prestacions que oferien les prostitutes. El conjunt està unit al moll, a la paret del qual hi ha anelles de pedra on s'amarraven les barques; sembla que aquest moll formava part del port de la ciutat, habilitat al canal que duia al mar. (continuarà)
(La fotografia correspon a una comuna, un lavabo de la ciutat)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís