NÀPOLS i POMPEIA (del 20 al 22 de novembre de 2015) (dia 2, 21 de novembre de 2015): visita a Pompeia (V)

Cada any, quan tocava reelegir els magistrats, la població sencera de Pompeia prenia part activa en la campanya. Els mèrits i els defectes dels diferents candidats –anomenats així perquè durant el període preelectoral vestien una túnica blanca especial anomenada candida– eren objecte d'acalorats debats en tots els llocs de trobada, de les tavernes a les termes, i es pintaven cartells recomanant a la gent de donar el seu vot a un determinat candidat. A diferència de les propagandes actuals en paper, a Pompeia es pintaven directament a les parets les exhortacions, anomenades programmata, i gràcies a això han arribat fins a nosaltres. En absència d'espais per a la propaganda electoral, cada habitant de la ciutat utilitzava part de les parets de casa seva en un espai emblanquinat amb calç, a càrrec d'un emblanquinador (dealbator) qui, a la nit i a la llum d'una llanterna en mans d'un lanternarius, realitzava els cartells electorals. Però hi ha també algun cartell que manifesta haver-ho fet gairebé tot per si mateix, com a l'emblanquinat de Musti –al carreró dels Científics, prop de la casa dels Vetis–, que després d'instar a votar per Marci Ruf com a duovir judicial, declarava: «Musti el vota i ha emblanquinat la paret i ho ha escrit tot sol, sense ajut» (Mustius fullo facit et dealbat scripsit unicus sine reliquis sodalibus). Les programmata, per tant, no eren fetes pels candidats. Aquest es feia propaganda tractant per tots els mitjans de ser popular i tenint cura de les relacions públiques. Per donar a tots els seus electors la impressió que es recordava d'ells, per exemple, utilitzava un esclau especial anomenat nomenclatorque li recordava a cau d'orella el nom de la persona que es trobava i que anava a saludar. Però el programa electoral no era la propaganda personal del candidat, ja que no estava subscrit per ell, sinó per parents, amics i simpatitzants, i fins i tot per les associacions professionals afins.

A l'alba d'aquella data fatídica de l'any 79, va aparèixer sobre el Vesuvi un gran núvol en forma de pi. A les deu del matí, els gasos que empenyien des de l'interior van fer explotar la lava solidificada que obstruïa el cràter del volcà i la van reduir a innombrables fragments (ellapil·li) que foren projectats sobre Pompeia, juntament amb una pluja de cendra tan espessa que tapava el sol. Entre terribles sacsejades tel·lúriques i exhalacions de gasos verinosos, la ciutat va deixar d'existir aquell mateix dia i va romandre colgada durant segles sota una capa de més de sis metres de cendres i escòries volcàniques. S'ha calculat que dels 10.000 habitants que es creu que vivien a Pompeia en aquella època, en van morir uns 2.000, els uns ofegats pels gasos durant la fugida, d'altres dins de casa seva, aixafats per les teulades ensorrades sota el pes del lapil·li.

Sobre la data de l'erupció, tradicionalment s'ha donat per bo que va ocórrer el 24 d'agost segons conta Plini el Jove en una carta. Tanmateix, hi ha diversos indicis que fan pensar que es va produir més endavant, no abans del 8 de setembre o fins i tot ben entrada la tardor, ja que per troballes arqueològiques s'ha descobert que ja havia acabat la verema. De fet, les excavacions realitzades suggereixen que la ciutat va incendiar-se dos mesos més tard; aquesta hipòtesi rep el suport d'altres versions de la carta de Plini.

Es va perdre gairebé tota memòria de la ciutat, fins al punt que, quan el 1594 l'arquitecte Domenico Fontana, mentre construïa un canal des del Sarno cap al poble de Torre Annunziata, va descobrir algunes inscripcions epigràfiques i fins i tot edificis amb les parets pintades al fresc, no hi va pas reconèixer les restes de l'antiga Pompeia. (continuarà)

(La fotografia correspon a la font gran d'una de les cases)