NÀPOLS i POMPEIA (del 20 al 22 de novembre de 2015) (dia 1, 20 de novembre de 2015): de Girona a Nàpols ( i V)

El dia ja decau i es fa fosc aviat, però tot xino-xano ens dirigim cap a la zona del port, a on també hi ha un gran castell, que deduïm que és el Castell de l’Ou, però amb la fosca i la llunyania, no m’atreveixo a corroborar-ho del tot... Passegem una estoneta per la zona del port i sense gairebé ni buscar-ho, acabem per una de les vies principals de la ciutat, crec que és Via Toledo. Hi passegem una bona estona i també entrem en una església, a on contemplem una exposició de pessebres. També sense ni gairebé adonar-nos-en, acabem en uns carrerons plens de vida, amb parades al carrer, ja siguin de pasta o de peix fresc. Em revénen a la memòria llocs com Palerm o fins i tot el Marroc. Cultura mediterrània, vida al carrer, l’essència de la vida sobre els les pedres centenàries. I els rostres de la gent, mediterranis, curiosos, envellits o joves, conformen un paisatge ben peculiar. Caminem durant moltíssima estona sense tenir un rumb fix, però ens és ben igual, la veritat. Com que portem estona caminant, ens parem a fer una cervesa en un bar que sembla poc turístic. Però ai las! El nostre parlar ens delata i ens foten una bona clatellada. Ens enfadem, però no hi podem fer més. Així doncs, ens aboquem de nou a la descoberta de la ciutat, sense rumb. I sense rumb, arribem a port, al barri històric, que és patrimoni de Mundial de la Unesco. Hi ha bastanta vida als carrers: botigues obertes, gent fent-la petar, etc. Però com que estem cansats i l’endemà volem matinar, no ens entretenim pas molta estona i anem a buscar un lloc per sopar: concretament, la pizzeria més coneguda de tot Nàpols, recomanada pel noi del hostel, i que té fama de fer les millors pizzes de la ciutat. Hi ha bastanta cua, però esperem pacientment davant de l’establiment, un edifici senzill, amb decoració senzilla i que és un tragí constant. Tinc la sensació que la vida i l’activitat allí són com fa 30 anys enrere.  La pizzeria en qüestió és la pizzeria “Di Matteo” (http://www.pizzeriadimatteo.com/) , en ple centre històric.  Hi sopem molt bé, amb enormes pizzes i una bona ampolla de vi. El sopar acaba essent molt deliciós, agradable i econòmic. I com que estem molt tips i un xic cansats, tot xino-xano, retornem al hostel (que per cert, a davant hi té un cine eròtic), a descansar i va veure des del balcó com la lluna s’amaga a Nàpols.
(La imatge correspon a les pizzes de Di Matteo)



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís