Xina i el Tibet, dia 18 (13 d’agost de 2013): de la Xina als Països Catalans


Dormo poca estona a l’hotel. Una nova dutxa, ordenar bé la maleta i baixar cap a recepció a que em tornin els 100 euros és tot el que faig. A fora espero el bus llançadora (aquest cop sí), que em portarà a l’aeroport. Arribo i torno a fer la corrua de sempre: deixar les maletes, passar els controls de seguretat, etc. Somric quan a terra veig una etiqueta amb el nom d’una noia catalana, que li deu haver caigut de la maleta. Per poder anar del lloc a on es fa el check-in fins a les portes d’embarcament, tot i ser a la mateixa terminal 3, cal que agafi una mena de tren. I així ho faig: per a poder sortir també cal que entregui, degudament omplert, un paper que em van donar a l’entrada i que he hagut de conservar durant tot el viatge. Mentre espero per embarcar, llegeixo...i com no, el vol torna a anar amb retard. Vaig al lavabo i em fixo en una cosa que ja m’havien comentat: les dones xineses pugen a la tassa per fer pipí, ja que no saben utilitzar els lavabos occidentals, i hi queden marcats els peus! Finalment, pujo i ja marxem. Durant el trajecte de més de 10 hores, llegeixo, dormo i menjo (prou bo el menjar vegetarià de British Airways). I quan ja arribem, em poso molt nerviosa, ja que el retard és considerable i tinc por de no poder agafar el vol d’enllaç que m’ha de portar a Barcelona. Surto de l’avió escopetejada i em trobo amb un grup d’onze catalans que també han d’agafar el mateix vol. Fent pinya marxem i passem els controls de seguretat per la via ràpida, però a ells, no sé perquè, els retenen i els hi fan obrir tot l’equipatge de mà (una mica rudes i maleducats també ho són els anglesos...). La curiositat és que una de les noies que integren el grup és la que havia perdut la targeta amb el seu nom que he vist al matí a l’aeroport de Pequín!! Amb penes i treballs embarquem i de nou, marxem amb un retard considerable que em fa pujar molt la mosca al nas; en aquest cas, però, el pilot fa una bona accelerada i arribem només amb 10 minuts de retard a Barcelona, tenint en compte que havíem marxat 40 minuts més tard del previst de Londres! I ja de nou, a casa, amb un enyor considerable, sobretot del Tibet, i també un munt d’experiències i vivències que la vida m’ha donat l’oportunitat de viure! Fins aviat, Xina!
(La imatge correspon a un dels paisatges del Tibet, el que més m'ha fascinat del viatge!)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís