Bòsnia i Croàcia. Dia 1, de Girona a Dubrovnik (22 d’agost de 2013)

El matí és lleva prou assolellat a la ciutat dels quatre rius. Després de preparar-me un entrepà és el moment de marxar a buscar el tren (aquest cop l’AVE, per una vegada que em surt econòmic) i anar cap a Barcelona, des d’on agafarem l’avió que ens ha de portar a Croàcia. Durant el trajecte de poc més de 30 minuts des de Girona fins a Sants, parlo amb els amics i també amb els companys de seient, entre els quals hi ha l’actor Ivan Morales. Un cop a l’estació de Sants és el moment d’agafar el tren que ens portarà fins a la terminal 1 i des d’allí, després de passejar una estona pel centre comercial que és aquesta terminal, és el moment d’embarcar vers Croàcia, concretament a Dubrovnik. Durant el trajecte, com no, m’adormo i quan de nou obro els ulls és per contemplar un bell sol rogenc que es fon amb l’horitzó. Un cop baixem de l’avió, comencem a repartir-nos tasques: mentre jo canvio euros a kunes (la moneda oficial de Croàcia; http://en.wikipedia.org/wiki/Croatian_kuna) , els amics van a la cerca d’un cotxe de lloguer, que al final aconseguim, tot i que el preu no és molt òptim. Després de posar gasolina, enfilem el camí per a buscar el hostel a on passarem la primera nit en terres balcàniques. Ens perdem i anem a parar ben al centre de Dubrovnik. És negra nit però hi ha moltíssim activitat, molta gent passejant i també m’impressiona passar per un gran arc de pedra. Finalment, després de passar alguns petits moments de nervis en trobar-nos en carrers impossibles, a on prou feines passa un cotxe, acabem al mitja muntanya trobant el hostel, la soba Neda hostel (http://www.hostelbookers.com/hostels/croatia/dubrovnik/6028/) . La noia que la porta,  la Maria, ens surt a rebre i ens acompanya fins al lloc. En realitat és casa seva. I tal i com veurem durant la resta del viatge, són moltes les famílies que utilitzen algunes de les estances de la seves llars com a habitacions per a turistes. Ens ensenya l’habitació i ens ofereix un suc de taronja amb unes galetes, tot esperant que arribin un parell de turistes suïsses per explicar-nos conjuntament què podem visitar a la ciutat. S’hi esmerça un munt! Ens explica que després de la guerra dels Balcans (1991-1995) (http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_dels_Balcans ), el govern va ajudar a la població per tal que reconstruís les seves llars i per tal que Dubrovnik lluís de nou al Mediterrani. I amb això van atraure el turisme, que ara els permet sobreviure. Després de les explicacions és el moment de perdre’s per les entranyes de Dubrovnik. I així ho fem. Seguint les indicacions de la mestressa del hostel, baixem per carrerons estrets, a on en prou feines passa un cotxe, franquejats per figueres i grans murs. I l’olor del mediterrani al fons ens guia fins a dintre de les muralles, a on l’activitat bull. Hi ha un munt de turistes i totes les botigues i bars oberts (potser perquè també és el festival de la ciutat). Passegem durant una bona estona pels carrers empedrats i blanquinosos, relliscosos, atraients i fatals alhora. Ens perdem per carrerons i acabem en una gran plaça amb bars, a on prenem una cervesa tot planejant com farem el viatge. La temperatura agradable convida a quedar-nos-hi una bona estona, però com que volem matinar, desfem el camí d’anada (ara pujant un munt d’esglaons!) i arribem al hostel, a on descansem unes hores abans de perdre’ns de nou per Dubrovnik.

(La fotografia correspon a Dubrovnik de nit)