Bòsnia i Croàcia. Dia 4, l’illa de Brac i Split (25 d’agost de 2013) (I)

Ens llevem molt d’hora i sort encara que ho fem... Just quan ens hem acabat de canviar ens entra la iaia de la casa amb dos nois que busquen habitació! I no són i les set del matí. Marxem fent-nos creus de com n’ha estat d’esperpèntica l’estada a la casa de Makarska i baixem cap a port a fer cua pel ferri que ens ha de portar des de Makarska a l’illa de Brac (http://www.bracinfo.com/; http://en.wikipedia.org/wiki/Bra%C4%8D ). Paguem (uns 20 euros pel cotxe i uns 6,5 per persona) i embarquem. El dia està una mica grisós però no fa molta fresca. El ferri no va molt ple i tardem aproximadament uns 40 minuts fins que arribem a Sumartin. No ens hi parem pas, sinó que marxem directament a recórrer l’illa, que en el fons tampoc és tant gran, ja que en total no arriba ni a 15000 habitants.  L’illa de Brac és coneguda bàsicament per dues coses: la pedra blanca, amb la qual es va construir el palau Dioclecià d’ Split i també la Casa Blanca, així com per la platja de Bol. És l’illa més gran de la zona de la Dalmàcia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Dalm%C3%A0cia)  central. Tal i com observarem més tard, a tot l’interior de l’illa hi ha munts de pedres, un treball fet per les dones de l’illa per tal de preparar la terra pel cultiu de ceps, oliveres, figueres, ametllers i cireres.  Segons conta la història, els romans van desembarcar a l’illa el 167 abans de Crist i van començar a explotar les canteres de pedra. Durant l’ocupació veneciana (1420 al 1797), la pesta va fer estralls al centre de l’illa. Durant la segona guerra mundial l’illa va patir una greu època de terror, ja que les tropes italianes i alemanyes van cremar cases i assassinar a molta gent. Les carreteres de l’illa són estretes i angostes, de manera que tardem una mica a fer els 23 km que separen Sumartin de Bol (http://en.wikipedia.org/wiki/Bol,_Croatia) , la ciutat més coneguda de l’illa. Com que arribem d’hora ens resulta fàcil trobar aparcament damunt de la vorera i anem tot xino-xano fins a Zlatni Rat (http://en.wikipedia.org/wiki/Zlatni_Rat) , la platja que s’endinsa dins de l’adriàtic, tot passejant pel passeig marítim. No portem banyador i el dia està ennuvolat i no convida a banyar-se, de moment. Girem cua i anem a la zona portuària a fer un cafè. I talment el cafè ens desvetlla a nosaltres, també sembla desvetllar al dia i surt el sol. Tornem a fer el llarg passeig marítim fins a Zlatni Rat, a on ens banyem en unes aigües més que nítides, transparents i netes. Passem una estona contemplant l’adriàtic, parant el sol, llegint, descansant. Els colors que ofereix el mar són espectaculars, blaus de totes les tonalitats que encara es fan més evidents amb al blancor de la platja. També, prop d’on estem, hi ha una platja nudista. Quan ja s’esdevé l’hora de dinar tornem al port, a on comprem pastes en una fleca i ens ho mengem tot observant el mediterrani. Per rematar el dinar, un cafè i un gelat abans de tornar a pujar al cotxe i creuar l’illa verticalment per anar a Supetar a agafar el ferri que ens ha de portar a Split. La carretera és amb bastantes corbes i també podem observar canteres de pedra blanca i les muntanyetes de pedra que solquen els turons. Un cop a Supetar, el ferri va ple i ens hem d’esperar una hora i mitja. Aprofito per anar a fer un vol per la petita població. Supetar (http://en.wikipedia.org/wiki/Supetar ), tot i es considera la capital, té menys que Bol. Només un port i una bella església (amb la torre separada) remarcables. L’església i la torre estan fetes de una pedra blanquíssima, que amb el sol, encega. Mentre esperem, em dedico a passejar pels quatre carrers del poble i a veure com es desenvolupa un triatló que hi està tenint lloc. També vaig a posar els peus en una platgeta de pedres blanques. Finalment, embarquem en el macro ferri, que de nou va ple (és impressionant la quantitat de cotxes que transporta) i en uns 30 minuts ens plantem a Split (continuarà)
(La imatge és d'Zlanti Rat, a Bol)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís