Xina i el Tibet, dia 17 (12 d’agost de 2013): de Xangai a Pequín


Em llevo amb set i bec. Què bec? Doncs una mena de llet de cacauet que vaig comprar ahir (em va cridar l’atenció) i que té prou bon gust...Avui, com que no tinc molta cosa a fer, baixo més tard a esmorzar i puc seure en una taula! Després d’omplir el rebost estomacal, pujo a l’habitació a preparar l’entrevista que tinc una estona més tard. Quan he de deixar l’habitació, encara tinc temps lliure i aprofito per anar fer un vol pels voltants de l’hotel. Com que la canícula continua essent fervent, em torno a tancar al mateix súper d’ahir i hi volto una estona, si més no per estar fresca i descobrir nous i estranys productes.  Quan s’esdevé l’hora, retorno a l’hotel. Tinc concertada una entrevista amb un senyor d’una universitat de Xangai des de fa temps. En un primer moment havia d’anar al seu institut de recercar a fer una xerrada i a visitar les instal·lacions, però els plans s’han truncat. La culpa ha estat l’onada de calor que s’està vivint aquests dies a Xangai. El responsable del centre va decidir tancar les instal·lacions i donar festa al personal.  Quan es presenta el senyor Zhang, ho fa amb un ajudant i una noia que fa de xofer. Xerrem durant més d’una hora i durant aquest temps, amb el seu anglès prou difícil d’entendre, fem alguns plans de futur per treballar conjuntament. També m’ofereix un te, que no refuso, tot i la calor, més que res per cortesia. També em comenta, sense cap pudor, que li sobta que sigui una noia que vagi a parlar amb ell, ja que al seu país la majoria d’investigadors, segons ell, són homes. Finida l’entrevista, ells marxen i jo vaig a l’estació a comprar quelcom per menjar i ja m’espero que em vingui a recollir el taxi que m’ha de deixar a l’aeroport. M’hi deixa i vaig a fer el check-in... i m’emprenyo com una mona. Tinc sobrepès a la maleta, en sóc plenament conscient, però no em deixen pagar-lo!!! Em fan treure coses de la maleta i el que faig és posar-ho a l’equipatge de mà, que pesa molt més del que està estipulat. Entro cap a dins, passant els seus controls de seguretat i em poso a llegir tot esperant el moment d’embarcar. I com no, China Eastern, torna a anar amb un retard més que considerable. Em torno a enfadar perquè arribo tard i tinc por que se m’escapi el bus llançadora que ofereix el CITIC hotel, que és a on dormiré a Pequín, a prop de l’aeroport. Surto escopetejada quan les maletes arriben (un malson per esperar que surtin, després d’haver estat més de 30 minuts dins de l’avió donant voltes per la pista) i les indicacions que m’han ofert, són com el cul, amb perdó. Al final, un taxista m’indica a on he d’anar i no hi ha manera que aparegui el maleït bus. I com que ja són gairebé les 12, no tinc altre remei que agafar un taxi. El taxista que m’ha indicat em vol portar per 450 iuans, que serien gairebé 50 euros! Li dic lladre i estafador en la llengua de Pompeu Fabra i acabo agafant un altre taxi, que tot i que m’estafa també, me’n cobra 150 per un trajecte que no arriba ni als 10 minuts. Un cop a l’hotel em queixo que no hi havia el bus i la noia em diu que l’havia d’haver reservat, cosa que, d’altra banda, ja vaig fer! Ja em puja molt més la mosca al nas del que li tenia, i encara m’hi puja un xic més (si és que pot), quan per passar 6 hores a l’hotel em demanen una fiança de 100 euros, i tot i que hi havia l’esmorzar inclòs, ara no hi és. Indignada, pujo a l’habitació i em foto una dutxa per calmar els ànims i treure’m la suor enganxosa que porto al damunt. I tot i que em costa, m’adormo per unes poques horetes...
(La fotografia correspon a la imatge de Xangai des de l'habitació de l'hotel)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís