Bòsnia i Croàcia. Dia 6, de Croàcia a Eslovènia (27 de juliol de 2013)

Com ha estat costum durant tot el viatge, ens llevem ben d’hora ben d’hora. Recollim les nostres pertinences i marxem de Grabovac. Tenim una bona estona de cotxe encara. El GPS ens porta per un camí al mig del parc natural. Als primers moments, no hi ha ni les ratlles pintades a terra! La vegetació és frondosa, altíssima. El paviment està humit i també hi ha una mica de boira. Passem per davant d’un lloc a on sembla que hi van afusellar gent, ja que hi ha moltes espelmes enceses. El paisatge és bell, de pel·lícula, però no les tinc totes que la carretera sigui la correcta. Mica en mica la vegetació es fa menys frondosa i acabem trobant ja cases i una carretera més potable. Estem en un lloc bastant aïllat. Moltes cases encara estan per acabar i algunes encara mostren els efectes de la guerra. Anem passant per poblets i més poblets durant una llarga estona, sense que la carretera sigui gaire bona. També ens crida l’atenció el fet que al costat de la carretera hi ha una zona acordonada per mines i unes quantes furgonetes que suposo que estan treballant per a desactivar-les. De fet, a la guia turística ja diu que no és aconsellable endinsar-se dins de boscos no marcats o posar els peus a cases abandonades per perill que encara hi hagi armament de la guerra. De totes maneres, molta gràcia no fa que al costat de la carretera hi hagi mines i que si trepitges una mica la vora, esclatin! Finalment trobem un punt a on agafar l’autopista que ens ha de conduir fins a Rijeka i així ho fem. De passada ens parem a esmorzar en una àrea de servei i em quedo amb les ganes de comprar un formatge a una parella d’avis que en venen, però ja no em queda gaire espai a la maleta. Un cop esmorzats marxem i ja no parem fins a arribar a Rijeka (http://en.wikipedia.org/wiki/Rijeka) , l’última gran ciutat que hi ha abans de deixar Croàcia. Allí ens espera un home per retornar el cotxe de lloguer. No tenim gaire temps de res més que no sigui comprar els bitllets de tren per anar a Ljubljana.  Rijeka és la tercera ciutat més gran de Croàcia, després de Zagreb i Split i també té un important port. Però tot això em quedarà per veure si mai tinc l’oportunitat de tornar-hi. Tenim temps de fer un cafè i comprar una última pasta farcida de formatge, força típica de Hrvatska (així es diu Croàcia en croat!) i també de tota la zona balcànica, el burek (http://en.wikipedia.org/wiki/B%C3%B6rek) , que també pot estar farcida de carn. El tren està dividit en compartiments de sis i que són molt còmodes, la veritat. En el nostre també hi ve una senyora gran que ens avisa cada vegada que arribem a un control fronterer. Primer ens parem a Croàcia, i al cap d’uns km, passem el control fronterer d’Eslovènia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Eslov%C3%A8nia) . En aquests moments es para el tren i entren policies a controlar els passaports. El tren fa algunes parades més i gairebé després de tres hores de viatge des de Rijeka, arribem a Ljubljana. Truco a la meva amiga Anna, que encara està treballant. Per fer temps i esperar-la anem a dinar uns entrepans al parc no molt llunyà de l’estació i més conegut de Ljubljana (http://ca.wikipedia.org/wiki/Ljubljana) , el Tivolí. Al cap d’una estona l’Anna ens recull i anem a casa seva, a on prenem una primera cervesa eslovena, una Lasko. Després, amb una jaqueta cobrint les espatlles, ja que ha plogut una estona, anem a passejar una mica per la ciutat, veient els ponts, els canals, les places (que ja havia visitat fa uns mesos) i també pugem al capdamunt d’un edifici que ofereix vistes als quatre costats de la ciutat. Com que ja es fa hora de sopar (a Bòsnia i Croàcia les horaris de menjar són molt més semblants als d’aquí, mentre que a Eslovènia són més centreeuropeus) busquem un lloc i ho fem a l’aire lliure, però com que comença a ploure ens hem de traslladar a l’interior. Un cop hem acabat de sopar, anem a fer unes quantes cerveses en un bar proper, a on vénen amics de l’Anna i també en Ion, el noi amb qui vaig coincidir al Xina i que treballa amb ella. La conversa es fa molt agradable i potser per aquest motiu s’escolen les hores en un tres i no res.  Agafem un taxi i ja anem a dormir, que demà encara caldrà matinar encara molt més...

(La fotografia correspon al capvespre a Ljubljana)