Xina i el Tibet, dia 15 (10 d’agost de 2013): Xangai (III)

Ja no parem fins a arribar a la zona de la French Concession (http://en.wikipedia.org/wiki/Shanghai_French_Concession) , una concessió que van fer els francesos a Xangai entre el 1849 i el 1946.  Durant el camí, la guia, però, se’ns adorm! Allí hi fem una breu passejada i no veig res més que no siguin restaurant i cafès (podria ben ser a Munic o a qualsevol altra ciutat europea, per exemple!). El més profitós que faig és comprar-me una beguda a base de te verd per fer passar la calor asfixiant. I per acabar la visita d’avui, sense gaires explicacions per part de la guia, acabem de nou a una fàbrica de perles. La diferència respecte a la fàbrica de Pequín és aquí ens obren una ostra marina per veure la diferència de perles amb una ostra de riu. Les perles d’ostres marines són més blanques i arrodonides i només n’hi ha un per ostra. En canvi, en el cas de les ostres de riu, les perles no són tant blanques, són menys arrodonides i n’hi ha més per ostra. Com que no comprem res, no tardem a marxar . De tornada, de nou amb una interessant conversa amb el simpàtic matrimoni colombià, deixem pel camí a les tres noies tailandeses, més interessades en anar de compres que en res més. I les deixem al bell mig de l’àrea comercial per excel·lència, la Nanjing East Road (http://en.wikipedia.org/wiki/Nanjing_Road) . Aquest carrer té un munt de marques comercials de renom mundial, però segons m’explica en Rubén, són molt més cares que en altres països. Tot i això els xinesos i les xineses rics en surten ben carregats quan hi van a comprar. Em crida l’atenció que aquesta ciutat podria ser a qualsevol altre lloc del món, ja que hi ha equitat d’orientals i occidentals passejant-s’hi i que les botigues són idèntiques a les d’altres llocs. En Rubén m’explica que els xinesos aquí han copiat moltes idees que grans multinacionals havien portat amb el pretext de fabricar més barat. Al cap de pocs anys d’instal·lar-se les fàbriques, els xinesos ja ho havien copiat i fabricaven productes similars a més bon preu. A més, els de fora cal que paguin aranzels, de manera que acaben essent molt més cars. També parlem d’altres coses i li explico què són els Països Catalans i que volem la independència. Ell em respon que  ja sap alguna cosa del tema i que no oblida tampoc el genocidi que van fer els espanyols quan es va descobrir Amèrica.  Durant el camí també passem per davant del temple budista de Jing’an (http://en.wikipedia.org/wiki/Jing'an_Temple) , que té una coberta i una torre d’or al damunt (es veu que es va necessitar una tona d’or per a poder-lo fer!!!).  Sobta, la veritat, trobar-lo enmig del laberint de gratacels! Poc després, m’acomiado del matrimoni colombià i la guia i el conductor em deixen a l’hotel, a on descanso una estona i espero que el sol deixi una mica de picar tant, ja que es converteix en insuportable estar a fora. Quan ja decau la tarda, surto a fora i vaig a buscar un taxi. Com que estic prop de l’estació penso que em serà fàcil trobar-lo, però només trobo taxis clandestins de gent que m’insisteix massa i de males maneres. Quan n’agafo un d’oficial, n’he de baixar. El senyor no té ni papa d’anglès i malgrat que li escric a on vull anar, no ho sap i he de baixar (en aquest moment, no sé perquè, em ve al cap una cosa que em va explicar el noi libanès que vaig conèixer a la Gran Muralla, i és que hi ha hotels que no accepten estrangers) Per evitar tornar-m’hi a trobar, retorno a l’hotel i demano a recepció que m’escriguin com es diu en xinès el nom dels Yu Garden. I d’aquesta manera puc trobar un taxi i plantar-m’hi. I quan arribo allí, el panorama no té a veure amb el del matí! Està ple de gent que volta i compra pels carrerons estrets, com els d’un basar. Hi ha menjar (hi ha molta cua), beure, roba, complements, records! Quanta vida i quanta animació! De totes maneres, però, tot i veure l’essència de la ciutat, no m’acaba de convèncer. Hi ha molts venedors clandestins que es fan pesats fins a l’extenuació. Tenen tot el dret a guanyar-se la vida, però acaben incordiant i no respectant la teva decisió de no voler el que ofereixen, ja que fins i tot es posen una mica de mala xixa. Després de voltar una estona i quan ja no hi ha llum natural, agafo un altre taxi i retorno a l’hotel. Per sort, tinc el nom escrit en xinès i el senyor que em porta, que sembla tret d’una pel·lícula de riure, m’hi deixa amb un tres i no res. I poca cosa més que contemplar des del vint-i-cinquè pis la panoràmica de gratacels il·luminats que tinc des de la finestra! De totes maneres, per veure Xangai està bé, però quin canvi tan brusc comparat amb el Tibet!!!

(La fotografia correspon a la zona del The Bund)