Bòsnia i Croàcia. Dia 2, visita de Dubrovnik i viatge fins a Mostar (23 d’agost de 2013) (i II)


Un cop recuperades les forces, continuem voltant un poquet més pel bullici de la ciutat (amb moltíssims turistes). Abans de marxar, però, anem a visitar un fort que hi ha prop de les muralles. No ofereix gaire res més que una bona vista i no ens hi estem gaire. Retornem al hostel a recollir les maletes (i de nou ens ofereixen suc i galetes!) i ja ens acomiadem de Dubrovnik, una ciutat que embruixa i enganxa. Ens haurà quedat per visitar el punt més alt de la ciutat, a on s’hi arriba amb telefèric i a on hi ha, crec, un memorial de la guerra. Amb l’Opel Astra blanc que hem llogat deixem enrere Dubrovnik i resseguim la costa durant una bona estona. Impressionen les parets verticals que moren al mar. Tot i l’espectacularitat del paisatge, em desagrada bastant la construcció desenfrenada que hi ha i que crec que acabarà passant factura. Fem quilòmetres vers el nostre nou destí, que inclou un canvi de país. Passem a Bòsnia i Hercegovina. Com que aquest país volia sortida al mar, hem de passar per la frontera dues vegades, sense gaires problemes. I entre capcinada i capcinada, tirem cap a terra allunyada, cap a Mostar. El dia continua ben assolellat i ens parem a comprar provisions per sopar. El paisatge en canviar de país també es transforma. Hi ha moltes cases destruïdes, la guerra és molt i molt present encara. A Bòsnia i Hercegovina estan encara en plena postguerra. I això es nota en l’ambient, en els cementiris que hi ha a peu de carretera. I m’envaeix una estranya sensació de tristesa i de patiment. És un país a mig fer encara, que li queda molt  per recuperar-se. Al cap d’una estona arribem a Mostar i tenim alguna que altra dificultat per tal de poder trobar el hostel. De nou ens perdem en carrers estrets, fins i tot suburbis. Quan aparquem el cotxe trobem un noi que ens porta fins a la pensió Dino (http://www.hostelbookers.com/hostels/bosnia-herzegovina/mostar/38128/) , a on dormirem per un mòdic preu de 10 euros. A cada cantonada és possible veure ràfegues de bales, edificis bombardejats; fa basarda, la veritat. Després de deixar les coses, anem a sopar a un parc proper. Ens fem uns entrepans i escoltem música a l’altra costat de la plaça, mentre veiem la mainada jugar, els adolescents lligar i els grans, ballar. Un cop la panxa omplerta, marxem cap  a la zona del pont  de Mostar, bellament il·luminat. Es nota que fa poc que es va reconstruir. També és evident, i molt, el canvi entre la part reconstruïda i la que no. Travessem el pont en la penombra de la nit i em crida molt l’atenció una pedra que demana que no s’oblidi l’horror que allí es visqué quan es va destruir el pont. Amb el cor una mica encongit, desfem el camí i retornem al hostel, sota l’atenta mirada de la lluna, la remor del riu i l’esguard silenciós dels minarets que unes horetes després cridaran a oració. I al hostel, cansada com estic per tot el tragí acumulat, m’adormo en un tres i no res, tot i que m’acompanya una estranya sensació de tristesa...
(La fotografia correspon a un pedra memorial que hi ha al pont de Mostar)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís