Xina i el Tibet, dia 16 (11 d’agost de 2013): Suzhou (III)


La Julie em porta a uns altres jardins, en aquest cas, privats. Passegem, contemplo den ou l’arquitectura i uns bells arbres amb forma de bonsai i poca cosa més. També la Julie m’explica que una de les flors més preponderants a la Xina són les peònies (http://ca.wikipedia.org/wiki/Pe%C3%B2nia) , juntament amb el lotus i el bambú.  Escriptures i també l’explicació de perquè hi ha aigua i canals en cases de gent rica (per tal de poder-se escapar en cas de necessitat), a més de saber que la pedra que hi ha és portada d’altres llocs i treballada per l’artista del moment , són totes les coses que reté la meva ment abans de marxar.  Pugem al cotxe (beneït aire condicionat) i ja retornem a Xangai. El tour que en principi havia concertat m’havia de portar a altres llocs, però ni tinc esma de protestat. Estic aixafada i només tinc ganes de frescor i estirar-me. De tornada cauen quatre gotes per la carretera, just quan entro en un petit son letàrgic i reparador. Just abans d’aclucar les parpelles, la Julie m’explica que Suzhou té uns vuit milions d’habitants i molta indústria. Moltes multinacionals s’estan instal·lant en aquesta ciutat enlloc de Xangai, ja que hi és propera i els lloguers són molt més barats. Quan torno a obrir els ulls ja entrem a Xangai i em “saluden” un munt de grues (sóc incapaç de comptar-les) en ple rendiment tot i ser diumenge. Parlem una miqueta més amb la guia; ella està encisada amb Barcelona (és la referència que faig servir sovint per explicar que no vinc d’Espanya, sinó de Catalunya; malauradament, en molts llocs no coneixen Catalunya i parlar de Barcelona és un bon punt de partida!) i poca cosa més. Arribo a l’hotel i descanso, deixo que la temperatura del cos es recuperi i em torno a llençar a la xafogor. Vaig pels voltants de l’hotel, a on hi ha algun gran centre comercial i també cases típiques i carrers pobres. La vida és al carrer: uns renten el cotxe, altres cuinen, les àvies malcrien els néts i nétes. Entro en algun supermercat (fins i tot hi ha un Dia!) i torno a l’hotel perquè la calor em torna a  “matar”. Però com que no em sé estar quieta, torno a sortir quan ja s’acosta l’horabaixa.  Vaig per la zona de l’estació, però en retorno ràpid: l’ambient no és agradable i la gent que demana caritat és fins i tot agressiva. Retorno a la zona propera a l’hotel a on hi ha un gran supermercat i em tiro a l’aventura d’entrar-hi i descobrir conscientment quantes diferències hi ha respecte a un supermercat de les nostres contrades: primer de tot, una quantitat indigne de menjar prepreparat. Servidora, que és una “fan” acèrrima dels formatges (i que pràcticament no he tastat des de que sóc  a la Xina), descobreix que n’hi ha poques varietat, i a més, caríssimes. De iogurts, déu n’hi do els que hi ha. D’ous, un xou de varietats i colors; com que no tinc ni fava de xinès, no sé de quina espècie provenen.  De compreses... ni en parlem! De fruites, també n’hi ha que no em sonen de res, a l’igual que els snacks. I ja ni m’atreveixo amb la carn... Finalment, surto i ja ha enfosquit. I de camí a l’hotel, tot i que ja porto dies aquí, no m’acabo d’acostumar a que la gent escupi a terra cada dos per tres, ni tampoc m’acostumo als creuaments de carrers: encara que els vianants tinguin verd, la preferències és dels cotxes i les motos, i ai de tu que no intentis creuar, que només sentiràs clàxons i improperis!!! g  Ja no faig gaire cosa més que “refugiar-me” en la temperatura agradable de l’habitació ( a fora, tot i ser negre nit, sobrepassem els 30 graus) i contemplar el paisatge de llums de colors que observo des de la intimitat de la meva cambra, tot gaudint del gust d’una cervesa xinesa, la Tsingao
(La fotografia correspon a uns altres jardins que vam visitar)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís