Xina i el Tibet, dia 16 (11 d’agost de 2013): Suzhou (II)

Fem una mica més de volta a marxes forçades i ja sortim. Ja no em quedo en gaires més detalls, només que hi ha un pati a on l’escultor hi va deixar pedres en forma de gripau, guineu i lleó (l’única pedra que per mi té forma vertadera de lleó...). Estic desfeta, la veritat. Em trobo malament de l’asfíxia i la suor que em raja arreu.  Sortim del jardí i em paro en una botigueta de carrer a comprar algunes petits regals. I quan en surto, s’esdevé un moment una mica trist i crític. Pel carrer passa un senyor invàlid, amb una cadira/tricicle que demana caritat. M’agafa bruscament de la faldilla i fins i tot me l’esparraca una mica. Vol caritat i es posa violent i no em deixa anar la faldilla fins que li dono diners. Tothom s’ha quedat parat i ell no em deixava anar i cridava. M’han entrat ganes de plorar, la veritat. Li he donat els diners i ha marxat, però a mi m’ha deixat un trist record. La propera parada que fem amb la Julie és el museu d’història de Suhzou (http://en.wikipedia.org/wiki/Suzhou_Museum ). Aquí sí que ja no puc més. Hem de fer 10 minuts de cua i estic a punt de dir-li que marxem. Aguanto i entrem a dins, a on gaudeixo només de 5 minuts d’aire condicionat, ja que em fa sortir a veure les estances i els jardins que hi ha a fora. Desconnecto del tot de la història recent de Xina i del que m’explica. Només atino a escoltar que em parla una mica de pagesos i no sé què més. Contemplo d’esma alguns quadres (en els quals ja apareixen nens i nenes amb el vestit típic dels infants: obert pel cul per tal que facin les seves necessitats) i em quedo amb el detall que les cadires tenen un cèrcol de marbre que serveix per tal que l’hoste estigui més fresc i no passi calor. No puc més, ja no m’aguanto dreta quan marxem i pugem al cotxe. Em costa una mica recuperar-me. El xofer ens diu que a les onze estàvem a 40 graus. No vull ni imaginar quina temperatura tenim al pic del migdia. Marxem i amb l’aire condicionat del cotxe em refaig una mica. Ens aturem a dinar a la fàbrica de seda (una altra). Allí, com que avui vaig sola, em posen en un menjador i em porten per a mi sola un munt de  menjar: bolets amb verdures, patates fregides, arròs, sopa, bledes i síndria! Picotejo una mica de tot  en la solitud d’un menjador petit a on només entren i surten cambreres que no parlen anglès. Finalment entra la guia i també la Melody, la guia que vaig tenir ahir, que em saluda molt efusivament. Després de dinar anem a la fàbrica/museu de seda (http://www.szsilkmuseum.com/english/) , molt similar a la que ja vaig visitar a Pequín. En  aquest cas la diferència és que potser és un xic més barat i que hi ha els cucs de seda... i també una agradable sorpresa, retrobar-me amb el matrimoni colombià que vaig conèixer ahir, en Rubén i la Rocío. Intercanviem impressions de com estan anant els nostres tours i també intercanviem adreces! Marxo d’allí amb un somriure i anem cap a la propera parada. Sortosament la temperatura ha baixat una miqueta (no molt) i l’ambient es fa més respirable (continuarà)
(La imatge correspon al laberint que hi ha als jardins de Lion)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís