Xina i el Tibet, dia 15 (10 d’agost de 2013): Xangai (I)

Dormo poc, però suficientment bé. Quan obro els ulls i destapo les cortines, flipo amb el paisatge que tinc al davant i que anit no vaig poder contemplar: un bon nombre de gratacels, un gran pont i un riu!!! Després d’una dutxa per a despertar-me, baixo a esmorzar... i zas: per fi “tasto” de totes totes en la meva carn l’amuntegament. El menjador està ple de gent, és increïble, i a l’igual que ells, acabo menjant a peu dret! Ni una taula, ni una cadira, res! I va entrant més i més gent i sembla un galliner, a més de la cua que hi ha a fora. La disputa per una taula fins i tot fa gràcia: un senyor s’asseu per a reservar-ne una i en un tres i no res, va i s’hi asseu un altre senyor amb la seva senyora a les cadires que queden lliures i l’altre es queda “sense reserva”! M’estressa tant de remenament i enllesteixo ben ràpid l’esmorzar.  Al cap d’una estoneta em ve a buscar la guia: avui és una altra noia molt simpàtica i es diu Melody.  Amb ella marxem de la zona a on m’estic, ben bé al costat de l’estació de trens i de busos. Mentre ens endinsem en els confins de la ciutat, m’assenyala unes cases que hi ha al costat de la carretera, a on tota la resta són gratacels. Es veu que són les cases primitives i que ara el govern està interessat en comprar-les, però els propietaris s’hi neguen. La propera parada que fem és per recollir tres noies, que més tard sabré que són de Tailàndia, i també recollim un matrimoni colombià, en Rubén i la Rocío. Ell fa més d’un any que viu a una ciutat del nord de la Xina per motius laborals, tot i que cada mes aproximadament viatja al seu país a veure la seva família. Tots junts anem tirant i la primera parada que fem és al City God Temple (http://en.wikipedia.org/wiki/City_God_Temple_of_Shanghai) , al bell mig de l’antiga ciutat emmurallada de Xangai (http://en.wikipedia.org/wiki/Shanghai ). Avui en dia aquesta ciutat curulla de gratacels és la ciutat més poblada del món. Un cop al temple, que sembla més una zona basar que res més, hi entrem. Allí hi podem trobar l’estàtua de Huo Guang (http://en.wikipedia.org/wiki/Huo_Guang), un oficial que va esdevenir emperador.  Al seu costat hi ha també dues estàtues més de dos consellers seus pel que sembla.  A banda i banda també hi ha soldats, 4 que vetllen durant el dia i 4 que vetllen durant la nit. Aquest temple és taoista (http://en.wikipedia.org/wiki/Taoism)  i  està acabat de la forma actual des de 1994. Tot seguit ens endinsem cap a més estances. Primer trobem una gran campana, que sembla que si la toques, dóna sort. Per si de cas, ho faig J.  En una d’elles hi ha moltes estatuetes petites que corresponen a oficials i també als signes del zodíac xinès. I per acabar, hi ha una estàtua d’un déu de color vermell, que es veu que aporta sort a la gent. Hi ha moltes ofrenes davant seu. Però la que més em sorprèn de totes, entremig de fruites i begudes, és la d’un pollastre mort i ja desplomat! La calor que fa és asfixiant (només de baixar de la furgoneta la guia ens ha anat a comprar aigua fresca) però continuem la ruta. Passem per davant d’edificis que són antics, per davant d’una casa de tes i finalment entrem al Yu Garden (http://en.wikipedia.org/wiki/Yuyuan_Garden ). Aquest jardí és el més famós de Xangai i està a tocar del temple. Va ser construït durant la dinastia dels Ming, ja fa més de 400 anys. A dins hi ha una bona colla de petites estances: una per llegir, l’altra per menjar, etc. Algunes estan bellament decorades amb cadires de formes estrambòtiques. Un cosa que em crida l’atenció és que hi ha passadissos grans i d’altres xics: pels grans hi passaven els homes i pels petits, les dones.  Per dins també hi trobem petits estanys, Ginkgo Biloba (http://en.wikipedia.org/wiki/Ginkgo_biloba)  de més de 400 anys, estàtues de dracs fets amb fusta (i també de gripaus). És realment bonic, però ho gaudiria molt més amb uns quants graus de menys! Per construir aquests jardins es van trigar més de 18 anys (de 1559 a 1577). Van ésser gairebé destruïts durant un bombardeig durant la guerra de l’opi (1842)( http://en.wikipedia.org/wiki/First_Opium_War)  i també per una repressió dels francesos. A dins també és possible trobar-hi magnòlies, la flor oficial de la ciutat, la Mangnolia grandiflora http://en.wikipedia.org/wiki/Magnolia_grandiflora ) (continuarà)
(La imatge correspon a una de les estàtutes del Temple of God)
 
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís