Químics


Aquest any, per celebrar el vint-i-cinquè aniversari de l’empresa química  on faig de director, em vaig proposar fer una gran celebració. No som pas gaires treballadors; després de superar un munt de dificultats, d’un concurs de creditors i d’un llarg etcètera, l’empresa està sanejada i les coses ens van prou bé com perquè  poguéssim celebrar amb tots els ets i uts els nostres vint-i-cinc anys. Sempre m’ha agradat muntar saraus i, aquesta vegada, no m’hi vaig posar pas per poc. Un cap de setmana en una casa de turisme rural, des de dissabte al matí fins diumenge a la tarda-nit. Havia previst que el dissabte al matí el dedicaríem a fer jocs d’aventura en un bosc proper; faríem una calçotada per dinar i, a la tarda, una petita caminada. Al vespre, un petit còctel seria el preludi d’un sopar de gala, una petita entrega de premis (on tothom tindria obsequi) i un ball de gala, amenitzat per un grup de versions; en el cas que hi hagués més ganes de gresca, una de les noies del laboratori faria de punxa-discos; ja ho fa de manera amateur en diverses festes i ella mateixa se’m va oferir a fer-ho. I, també, pel ball de gala tenia preparada una petita sorpresa! Diumenge s’havia previst deixar el matí lliure, un dinar de germanor (una barbacoa) i ja tornar cap a casa.
La majoria de treballadors van venir els dos dies, però alguns només assistiren a algunes activitats, ja que no s’ho havien pogut compaginar bé. L’activitat amb ple absolut, però, va ser el sopar de gala. Durant el matí de dissabte vam riure moltíssim amb el cop de cul a terra del nostre recepcionista, els pantalons estripats de la cap de personal i un munt d’anècdotes més. Servidor va quedar ben tacat, malgrat el pitet, amb la salsa de calçots i del rierol de vi que li va quedar a la barba del meu secretari, mentre intentava beure amb porró. Ens en vam riure totes i tots. A la tarda, vam anar a fer la caminada, tot i que alguns van preferir quedar-se fent la migdiada, mentre d’altres, per tal d’intentar baixar l’emboirada que portaven després del copiós àpat. Arribats al capvespre, ens vam retirar a empolainar-nos; alguns s’hi van lluir més que d’altres i alguns models resultaren més afavoridors que d’altres. A les 20h, puntualment, tant els que venien només pel sopar com la resta, érem ja a punt de començar el còctel. Mentre anàvem degustant el petit refrigeri que acompanyava el còctel de cava, vaig donar a cadascun dels empleats i empleades un sobre amb un paper; la sorpresa es desvetllaria a la part final del sopar...
Després del còctel va venir un deliciós sopar a base de filet de rap amb salsa d’ametlles, i amanida a la seva vinagreta de fruits secs, filet amb salsa de ceps i pastís químic. Del pastís químic no en sabria pas descriure els elements, ja que va ser una sorpresa del cuiner del càtering, amic meu des de la infantesa. El fet és que era deliciós i es desfeia a la boca. Seguidament començà la cerimònia de premiar tots els empleats i empleades, ja fos amb títols com “El que mai arriba d’hora” o “Els cabells més rebels” o d’altres foteses. Abans de començar el ball, vaig dir a la gent que podien obrir els sobres que els hi havia distribuït a l’atzar, i els vaig explicar en què consistia el joc. Era una mètode per fer que els companys i companyes de feina es coneguessin més i els que no es coneixien tant, si l’atzar ho promovia, establissin una mínima conversa. La meva idea era donar un paper amb un determinat element químic (per exemple,  coure, sodi, clor) o compost químic (sulfat: SO4; nitrat: NO3, etc.) a cada persona i un paper amb les combinacions dobles i triples complexos que es podien formar. La idea era que quan un dels  cantants del grup de versions ho digués, es deixessin els papers en una taula i a la següent cançó tothom n’agafés un altre i així s’establissin noves sinèrgies.
En començar el ball, cadascú tenia penjat un paper amb un element químic determinat.  A mi em va tocar el Cu, el coure, i de seguida vaig acabar xerrant amb una noia de producció, la Marianne, que portava el cartell del Zn, el zinc; vam fer un bon aliatge de llautó i la conversa fou agradable i amena. Es formaren altres parelles com el NaCl, el clorur de sodi, la sal, entre dues secretàries i amigues, casualitats de la vida. Es va formar un duet amb d’ H2SO4, és a dir, àcid sulfúric. I que n’és d’atzarós l’atzar, ja que es van unir un noi d’expedició amb fama de feréstec i una noia d’administració amb fama de ser molt seca i rude. A la gent li va agradar el joc i de seguida que el cantant del grup de versions ho va fer saber, tothom es va prestar ràpidament a canviar de papers i fer noves parelles i trios mentre es bevien glops de licors, d’aigua, cervesa o refrescos. Un parell de persones ja havien marxat per obligacions familiars, però  la resta va continuar la festa. El que no m’esperava jo, però, és que la força dels elements i dels compostos fos tan poderosa com ho va acabar sent.
A la quarta ronda del joc, es fa formar el compost d´àcid acètic entre el meu secretari, un transportista i una de les senyores de la neteja.  I no sé de què caram van parlar, però va ser una discussió àcida; per sort, i com es diu, no va arribar la sang al riu. Però aquest potser fou l’única combinació química poc afortunada, perquè en la majoria dels casos, la força de la química va fer de les seves, literalment parlant. Es van formar dues parelles i un trio amb química d’alt voltatge. Bé, anem a pams. L’Adriana, una telefonista portava OH, i en Guille, un dels nois de màrqueting, el cartell amb Na, de manera que van acabar formant l’hidròxid de sodi (NaOH). Després d’una estona de xerrameca, ella el va besar i ell s’hi va tornar amb passió; vaig tenir la impressió que la llengua d’ell arribaria a la campaneta d’ella. Es van retirar, però no suficientment perquè servidor (no penseu que sóc un voyeur), no pugui ara donar fe del que va passar. Es van refugiar a fora, però el seu amagatall no va ser del tot encertat, ja que una de les faroles permetia que es dibuixessin les siluetes. I va ser a través de les siluetes com vaig veure que s’engrapaven natges i pits. Vaig observar com ella li succionava el membre mentre ell, tot dret, feia peripècies per no perdre l’equilibri davant de les envestides bucals de la noia. Les seves ombres em van permetre observar que ell la masturbava amb les mans mentre ella tirava el cap enrere, es mossegava els llavis i es magrejava un pit (l’altre li llepava en Guille). El final de la història ja no el puc explicar, perquè la curiositat ja se me n’havia anat en una altra de les parelles formades: en Julián, un senyor d’origen cubà que fa tres anys que treballa amb nosaltres i la Mari Carmen, la cap d’economia.
Els dos ja passen de la quarantena, i mentre que sí que sé que en Julián s’acabava de separar, de la Mari Carmen poc en sé, ja que sempre ha estat molt zelosa de la seva intimitat. Doncs bé, ells van formar el cianur d’hidrogen o àcid cianhídric (HCN), ja que ella portava el cartell amb el cianur (CN) i ell el de l’hidrogen (H), però el compost que van formar no va ser, ni de bon tros, letal. Em vaig fixar que ballaven molt arramblats una cançó de salsa, però van acabar ballant salsa d’una altra manera. Després que es refreguessin gairebé obscenament, van acabar fent no sé quants 69. Es lleparen, es succionaren, ell li va endinsar els dits i va jugar a fer-los entrar i sortir del sexe de la Mari Carmen, però ella no es va pas quedar curta a l’hora de ficar-se les seves pilotes a la boca i fer anar la mà més ràpidament que el que es mou una mustela per fer-lo córrer., Però, que jo en fos testimoni, durant les llambregades que vaig anar fent a la seva passió, no es van arribar a penetrar. I us preguntareu que com ho sé això, oi? Doncs perquè vaig formar part del trio, que vam fer amb la Jess, una de les tècniques de laboratori, i en Gregori, el conserge. Jo portava el sofre (S), la Jess havia agafat sense voler dos papers, el carboni (C) i el potassi (K), que havien quedat enganxats i, com que en sobraven,  així podia formar més compostos, i en Gregori que portava el nitrat (NO3). Vam formar el compost de la pólvora, el SCKNO3, i no sé encara com carai vam acabar cremant la nostra pólvora particular a l’habitació del costat, on hi havia el cianur d’hidrogen, és a dir, en Julián i la Mari Carmen. Però la peculiaritat és que les parets de la casa rural on estàvem allotjats no arriben fins al sostre i queda un petit espai que, des de dalt de la llitera on estava, em permetia guipar la passió dels nostres veïns. Suposo que l’alcohol ens va ajudar una mica a en Gregori i a mi, però no crec que fos el cas de la Jess, ja que no havia begut més que glops d’aigua. La majoria de gent ja s’havia retirat i quedaven pocs empleats a la festa, quan ja punxava la noia del laboratori. Vam començar a parlar de les atraccions químiques, de com s’atrauen i es repel·leixen els elements, i ens hi vam trobar.  Sí, ens hi vam trobar. Però vam tenir la discreció de, quan la conversa ja estava molt pujada de to, quan ja especulàvem com seria fer-nos cremar la pólvora entre tots tres, retirar-nos a l’habitació.
Servidor, en tant que màxim responsable de  l’empresa, tenia la suite, una habitació amb amb una llitera de matrimoni. A sota la llitera hi tenia una petita taula i, pujant unes escales, hi tenia el llit de 180. A l’habitació, la Jess ens va fer un striptease memorable, que em va encendre com una teia. De fet, ja vaig ejacular quan es va quedar nua i es va començar a masturbar tota sola. Però en Gregori ja m’havia passat per davant, ja havia deixat anar una lleterada quan la noia estava en calcetes. Quan m’hi vaig acostar per mossegar-li els pits i posar-li les mans a l’entrecuix, ella també anava ben molla.  En Gregori s’ho mirava, tot esperant que el seu sexe ja flàccid es recuperés de nou. Se li va recuperar amb l’ajuda de la mà de la Jess. Encesos de ganes de cremar encara més pólvora, ens vam enfilar al llit. Mentre li menjava el cony a la noia, ella s’entretenia a jugar amb les pilotes d’en Gregori, talment com si fossin de ping-pong. I quan ell la va penetrar d’esquena, ella em va extasiar fent jugar la seva llengua amb la punta del meu piu, mentre servidor anava fent mirades a la Mari Carmen i a en Julián, tan absorts en donar-se plaer que no van sentir l’olor de socarrim que devíem fotre. Però l’explosió final va venir de sorpresa. Encara no m’havia tornat a buidar i la Jess ho intentava amb la mà mentre es deixava penetrar per en Gregori; aquest, en un intent d’ajudar-la, me la va començar a mamar. En un primer instant vaig quedar petrificat, però ho feia bé, tant, que em vaig escórrer a la seva boca. Enfollit, boig de desig, em vaig posar darrera el conserge i el vaig penetrar mentre en Gregori deixava un glop d’humor blanquinós dins de la Jess. Vam acabar els tres gairebé alhora, molls, encegats del límit del plaer, quan ja era de dia. Discretament, en Gregori i la Jess van marxar cap a les habitacions que tenien assignades i vam fer com si res. El dinar del diumenge transcorregué sense incidències, tot i que hi havia algunes mirades còmplices i d’altres inquisidores. Des de la festa del vint-i-cinquè aniversari de l’empesa, de tant en tant amb en Gregori ens quedem una estona més a la feina, més que res per provar nous compostos químics, i de tant en tant se’ns ajunta la Jess a cremar una mica de pólvora...


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís