Budapest, del 7 al 10 de desembre de 2017: visitant Budapest (8 de desembre de 2017; dia 2) (XVI)

Reformes nacionals

Durant els darrers anys del regnat de Francesc I d'Àustria i els primers de Ferran I, Hongria va experimentar una intensa modernització, irònicament impulsada per la seva pròpia aristocràcia i no pas pel monarca austríac. La nació hongaresa, endarrerida en molts aspectes després d'un segle i mig d'ocupació otomana, amb la manca d'un rei hongarès deslligat del tron de l'Imperi germànic i posteriorment austríac, necessitava un impuls per posar-se al nivell d'altres països com Anglaterra o França. Així doncs, a començaments del segle XIX s'inicià una modernització industrial, es va donar una gran importància al món literari i cultural, en què l'idioma i la història hongaresa van rebre prestigi i van començar a estudiar-se; es creà també l'himne nacional i un nou estatus per als serfs.
A partir de 1825 es reprèn la reunió regular del Parlament d'Hongria, on totes les províncies enviaven els seus representants. Això va tenir un gran significat, ja que els mateixos hongaresos nobles anaven guanyant lentament la possibilitat de defensar llurs propis interessos davant dels austríacs.
Una de les principals figures d'aquella època fou el comte István Széchenyi (1791-1860), que, aprofitant l'enorme fortuna de la seva família, va prendre com a responsabilitat pròpia la modernització del país. El 1825, donà una gran quantitat de diners per fundar l'Acadèmia de Ciències d'Hongria i el 1830publicà un llibre anomenat El crèdit, en què plantejava un nou programa de reformes per donar fi als últims vestigis del feudalisme al regne. Contribuí que el riu Danubi fos navegable amb vaixells de vapor, tot creant-hi ports i drassanes. També participà en la construcció de les vies de ferrocarril més importants; construí estadis per a curses de cavalls, casinos i centres termals, i el 1849 va acabar les obres del primer pont fix que comunicava finalment les dues parts de Budapest, l'anomenat pont de les Cadenes.
Una altra figura important d'aquells temps fou el noble Lajos Kossuth (1802-1894), que cap al 1830 ja era un personatge públic en la política hongaresa de l'època, tractant de convèncer la noblesa perquè donés suport als seus projectes cada cop més independents del poder central del rei hongarès i emperador austríac a Viena. Els principals ofesos i enemics d'aquestes reformes nacionals foren Francesc I d'Àustria i el canceller Klemens von Matternich, que intentaren de fer-les fracassar fent servir el terror i empresonant personalitats com Ladislau Lovassy, el baró Nicolau Wasselényi o el mateix Lajos Kossuth.
Kossuth, finalment, fou arrestat i després de ser alliberat acudí a la cort amb una nova tàctica, car de gener de 1841 ençà esdevingué l'editor general del diari Pesti Hírlap. Si bé una forta censura castigà el periòdic, Kossuth va enginyar-se-les durant els següents anys per comunicar els problemes de la situació social, política i econòmica que assetjaven el Regne d'Hongria aleshores. El seu programa de reformes també fou inserit en els exemplars que es publicaven, en què parlava sobre temes com el deure dels nobles de pagar impostos (cosa que encara no feien en aquella època) i el fet d'acabar amb la situació dels serfs. Amb temes com aquests, units amb el distanciament respecte de la monarquia vienesa, Kossuth s'enfrontà diverses vegades amb el comte Széchényi, que tenia una postura més conservadora i orientada cap al monarca germànic, ja que ell considerava que Hongria no era capaç de sobreviure sola encara.
El baró Nicolau Wesselényi fou un altre personatge de gran rellevància per a la reforma hongaresa a Transsilvània i en altres zones del regne, donant suport apassionadament a l'alliberament dels serfs i puntualitzant la relació vertadera entre nobles i plebeus. També aconseguí que el 1837 es canviés també a Transsilvània el llatí per l'hongarès com a llengua oficial. El comte Aureli Dessewffy (1808-1837) actuà com a opositor de la reforma, formant un partit conservador que treballava directament per a la cort de Viena, i si bé era membre de l'Acadèmia de Ciències i adversari polític de Kossuth, fou reconegut per les seves obres i per les seves contribucions a l'estat com a ciutadà hongarès.
Tots aquests canvis impulsaren l'esclat del nacionalisme hongarès, revifant l'anhel de la independència, jugant amb la idea de no reconèixer el rei d'Hongria, Ferran I d'Àustria, i establir una república independent. Tota aquesta acumulació de sentiments, desitjos, esdeveniments i personatges van fusionar-se el 1848, i davant la revolució alemanya de 1848-1849, Hongria va unir-se a la desobediència a l'Imperi austríac.

Revolució de 1848

El 1848 va esclatar la revolució a Palerm, després a París i el 13 de març finalment a Viena. Hongria va sumar-se ràpidament a les protestes i el 15 de març un grup de joves hongaresos va reunir-se per iniciar el moviment a Budapest. Un jove poeta hongarès, Sándor Petőfi, va convocar-los i conduir-los amb una poesia nacionalista que va motivar la ciutat per unir-se a la rebel·lió. D'aquesta forma, van publicar dotze punts que contenien demandes de llibertat d'expressió, una guàrdia nacional, independència respecte d'Àustria, la creació d'un banc nacional, la reunió d'una assemblea nacional anual a la ciutat de Pest... Juntament amb la demanda formulada, el vers de la Tonada nacional de Petőfi i la "crida" de Mihály Vörösmarty continuaren encoratjant els hongaresos per enfrontar-se als austríacs. Mentrestant, Lajos Kossuth discutia a Viena amb diversos líders dels moviments rebels locals per assegurar un moviment consolidat en territori hongarès. Ferran I, rei d'Hongria i emperador austríac, no volia donar el vistiplau a l'assemblea hongaresa que es reunia a Bratislava, però el 16 de març va veure-s'hi forçat a acceptar-la davant la revolució.
El monarca va decidir afavorir aquest moviment i el palatí d'Hongria, l'arxiduc Esteve d'Habsburg, nomenà primer ministre hongarès el comte Lajos Batthyány. El 7 d'abril el rei signà l'alliberament dels serfs i els articles sobre la independència del govern hongarès i el reconeixement del càrrec de primer ministre. El govern de Batthyány entrà en funció el 10 d'abril, mentre la revolució continuava a nivell nacional i internacional. El seu govern incloïa personalitats com Bertalan Szemere, ministre d'Interior, Lázár Mészáros, ministre de Defensa, Lajos Kossuth, ministre de Finances, Ferenc Deák, ministre de Justícia, István Széchenyi, ministre de Treball i transports, Gábor Klauzál, ministre d'Agricultura i indústria, József Eötvös, ministre d'Ensenyament, Pál Eszterházy, ministre vocal davant el rei.
Quatre dies després, l'assemblea nacional va traslladar-se de Bratislava a Budapest i el 17 d'abril Ferran I d'Àustria va veure's obligat a fugir a Innsbruck, ja que Viena ja no era una ciutat segura. El 30 de maig l'assemblea de Koloszvár proclamà la total unió de Transsilvània amb Hongria, no considerant-la ja una regió annexionada com ho era des de l'expulsió dels otomans el 1686. El juliol d'aquell any, el govern hongarès assegurà la representació dels plebeus en l'assemblea nacional, així com l'emissió de la primera moneda en paper amb un valor de dos florins.
Això no obstant, l'exèrcit imperial de Ferran I d'Àustria començà a recuperar territori i l'agost de 1848 va prendre la ciutat de Milà, i la cort austríaca va tornar a Viena. Això generà una terrible pressió sobre els hongaresos, i el 10 d'octubre renuncià el govern de Lajos Batthyány.

Les forces imperials van prendre el control dels territoris hongaresos i el mateix Ferran I negà la seva contribució davant el nomenament del govern deposat. Tanmateix, diverses batalles van tenir lloc, en les quals els hongaresos aconseguiren sortir-ne victoriosos en algunes ocasions. El que revifà aquella situació, però, fou un alçament que va tenir lloc a la ciutat de Viena el 6 d'octubre, que obligà el monarca a escapar a Olomouc. Aquest alçament fou sufocat el 31 d'octubre, després que els hongaresos perdessin en la batalla de Schwechat el 30 d'aquell mes. (Continuarà)
(La imatge és del bastió dels pescadors)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís