Budapest, del 7 al 10 de desembre de 2017: visitant Budapest (8 de desembre de 2017; dia 2) (XVII)

Aquell caos en l'imperi va anar afeblint el poder del monarca, i davant la seva imminent incapacitat de contenir les revolucions i els alçaments, renuncià al càrrec el 2 de desembre en favor del seu germà petit, l'arxiduc Francesc Carles d'Àustria, que també renuncià al càrrec per la seva incapacitat mental, i finalment el seu fill i únic hereter, Francesc Josep I, pujà al tron austríac.

L'1 de gener de 1849 l'exèrcit imperial ocupà la capital hongaresa i els dirigents militars de la resistència abandonaren la ciutat, tot veient-se forçats a enfrontar-se l'1 de febrer a 10.000 soldats russos a Transsilvània. Francesc Josep I demanà assistència al tsar rus per dominar les revolucions. L'1 d'abril començà la contraofensiva de l'exèrcit hongarès i, 13 dies després, davant tal crisi, Lajos Kossuth és nomenat president regent d'Hongria. El 24 d'abril la capital d'Hongria és alliberada i l'1 de maig es formà el govern de Berlatan Szemere, i Francesc Josep I fa la demanda formal al tsar Nicolau I de Rússia. El 21 de maig es recuperà Buda, l'altra banda de la ciutat de Budapest, a la vora occidental del Danubi. Tanmateix, el dia 30 fou nomenat comandant de l'exèrcit austríac el general Julius Jacob Haynau, i el 8 de juliol les forces imperials ocuparen la ciutat de Buda i de Pest, forçant el govern de Kossuth primer a traslladar-se a Szeged i després a renunciar als seus càrrecs.

El 6 d'octubre de 1849 els darrers soldats hongaresos foren vençuts i 13 generals foren capturats i executats a la regió d'Arad, a Transsilvània, els quals van ser coneguts com els 13 màrtirs d'Arad i profundament honrats en la història i en el folklore del país. A tall d'exemple, com que els militars austríacs brindaren amb cervesa després de l'execució dels generals hongaresos, el brindis amb cervesa va ser rebutjat a partir d'aleshores per gran part de la població hongaresa.

Àustria-Hongria (1867-1918)

Després de l'intent fallit del govern central imperial, les successives derrotes posen de manifest la necessitat de l'emperador d'aconseguir el suport de l'oligarquia militar. Després de llargues negociacions, totes dues parts signen l'acord el 1867 conegut com el compromís austrohongarès de 1867 (l'Ausgleich). Aquest pacte entre l'emperador i la noblesa magiar fa tornar a Hongria el govern constitucional parlamentari, basat en un cens molt reduït i una gran autonomia interna, i així quedà l'estat dividit en dues parts que compartien únicament tres ministeris i l'exèrcit, que quedà controlat per l'emperador. Gran part de la classe política hongaresa s'oposà a l'acord, ja que era partidària de la independència aconseguida efímerament en la revolució de 1848, i també s'hi oposaren les minories.

Poc després de l'acord, es fundà a Hongria el Partit Liberal, amb Kálmán Tisza al capdavant, que dominà la política del país fins a finals de segle, defensant l'acord amb la cort de Viena davant l'oposició més independentista i afavorint un període de ràpid desenvolupament econòmic i industrial d'un país que encara era majoritàriament rural. La minoria jueva, en gran part assimilada ja, guanyà un paper destacat en la indústria, en el comerç i en la banca, mentre que el control polític i social va seguir sota poder de la noblesa i de l'alta burgesia, d'origen sobretot aristocràtic. Es va reprimir el nacionalisme de les minories i el nou moviment socialista. L'acord amb Viena, les clàusules econòmiques del qual s'havien de renovar cada deu anys, fou el principal tema de debat al Parlament, defensant l'oposició el seu canvi per aplicar mesures més nacionalistes.

Després del relleu de Tisza, van succeir-lo alguns gabinets liberals que mantingueren l'essència de la seva política. A començaments del segle XX, es desencadena una greu crisi que enfrontà l'oposició nacionalista hongaresa amb l'emperador a causa de la situació de l'exèrcit austrohongarès. Mentre que l'emperador desitjava aplicar mesures que el reforcessin i augmentessin el nombre de reclutes magiars, l'oposició nacionalista volia que s'apliquessin canvis que el fessin més hongarès, àdhuc l'ús del magiar com a idioma en el comandament en les unitats d'origen hongarès. L'enfrontament va fer que el 1905 se suspengués de nou el govern provisional i el monarca implantés un govern tecnòcrata. Aparentment reconciliades ambdues parts, l'oposició continuà oposant-se als canvis que desitjava el monarca fins pràcticament l'inici de la Primera Guerra mundial, amb l'ampliació del cens, que l'emperador tractà de fer servir per a afeblir l'oligarquia de classe política magiar, com un dels temes principals de la política magiar fins al final de la guerra. Per sotmetre l'oposició nacionalista, l'emperador nomenà István Tisza (fill de Kálmán Tisza) primer ministre el 1913. Tisza s'oposà als canvis socials i polítics, negant-se a acceptar el creixement del moviment socialista, a concedir poder polític a les minories i a ampliar el sufragi; també va congelar pràcticament l'evolució política del país.

Primera Guerra mundial

Primer període republicà

La república popular (1918-1919)

Després de la revolució dels Crisantems d'octubre de 1918 va formar-se un govern de coalició d'elements progressistes que tractaren d'implantar un sistema democràtic en la nova Hongria independent i republicana. El desordre intern i l'intens nacionalisme va impedir que es poguessin mantenir els territoris fronterers poblats per eslovacs, eslaus del sud i romanesos, que van decidir separar-se del govern de Budapest i foren ocupats pels països veïns amb el beneplàcit de l'entesa.

Davant les successives pèrdues territorials, el govern va decidir el març traslladar el poder a una coalició socialcomunista, incapaç d'evitar les pèrdues ni d'acceptar la nova exigència de l'entesa.

Béla Kun i la República Soviètica d'Hongria de 1919

Un cop acabada la Primera Guerra mundial, Hongria va obtenir definitivament la independència d'Àustria després de més d'un segle de confrontacions. Va ser aleshores, en aquella situació de caos, que el militant comunista Béla Kun va prendre el poder del país durant un període breu de temps del 1919.

Després que tot d'oficials anticomunistes intentessin fer un cop d'estat fallit el 24 de juny d'aquell any, Kun reaccionà de manera violenta i va procedir a crear tribunals revolucionaris en què van sentenciar-se a mort centenars de persones que no donaven suport al comunisme a Hongria. Aquest període es va conèixer com el Terror roig.

Béla Kun fou finalment deposat i després d'un breu període de govern socialdemòcrata, el regent Miklós Horthy va aconseguir el control, reinstaurà la monarquia a Hongria, va portar l'ordre davant d'un caos polític i solucionà els problemes econòmics del país que encara s'arrossegaven de la Primera Guerra mundial. Governà fins al 1944, el final de la Segona Guerra mundial.

Regència (1920-1944)

El gener de 1920 els ciutadans d'Hongria votaren en les primeres eleccions del país. Les votacions no van ser del tot lliures, ja que l'esquerra o bé va boicotejar-les o bé va ser exclosa de la votació. Una gran majoria de la dreta fou qui controlà l'assemblea unicameral. El març d'aquell any el Parlament va anul·lar el compromís de 1867 i restaurà la monarquia hongaresa, però va ajornar el retorn del rei fins que el desordre civil hagués cessat. En canvi, Miklhós Horthy fou escollit regent i se li va donar l'autorització de designar el primer ministre del país, d'exercir el dret de veto, de convocar o dissoldre el Parlament i de decidir sobre les forces armades.

En signar Hongria el tractat de Trianon el 4 de juny de 1920 ratificà el desmembrament del país. Les provisions territorials del tractat, que asseguraren la discòrdia continuada entre Hongria i els seus veïns, van requerir que els hongaresos renunciessin a més de dos terços del seu territori. Gairebé un terç dels deu milions d'hongaresos ètnics van quedar fora de llur pàtria. La composició ètnica del país fou homogeneïtzada gairebé totalment: els hongaresos passaren a constituir aproximadament el 90% de la població, els alemanys un 6% i eslovacs, croats, romanesos, jueus i romanins la resta de població.

Les noves fronteres internacionals van separar la base industrial d'Hongria de les seves fonts de matèries primeres i dels seus antics mercats per a productes agrícoles i industrials. Hongria va perdre el 84% dels seus recursos de fusta, el 43% de la terra llauradissa i el 83% de la seva riquesa mineral de ferro. Com que la major part de la indústria anterior a la guerra es concentrava prop de Budapest, Hongria va conservar aproximadament el 51% de la població activa industrial i el 56% de la producció industrial, el 82% de la indústria pesant i el 70% dels bancs. Les noves fronteres suposaren l'aparició d'una gran quantitat d'aranzels que bloquejaren el comerç danubià; per tant, la crisi fou inevitable. (Continuarà)

(La fotografia és del riu Danubi)