Budapest, del 7 al 10 de desembre de 2017: visitant Budapest (8 de desembre de 2017; dia 2) (XIV)
L'alliberament de Buda i
l'expulsió dels otomans
Després de l'èxit dels cristians a Viena el 1683 contra els otomans, la Santa Lliga, organitzada pel
papa Innocenci XI i encapçalada per Leopold
I, va decidir envair el territori
hongarès sota domini otomà, i el 1686 van començar a assetjar la ciutat de Buda, que era la
principal ciutat sota domini turc des del 1541.
Els exèrcits cristians estaven comandats per l'elector
germànic Maximilià II de
Baviera, pel
duc Carles V de
Lorena i
per Lluís Guillem
de Baden-Baden, i tenien
10.000 soldats. El setge durà tres mesos, des del 18 de juny fins al 2 de
setembre. Si bé va haver-hi grans pèrdues en tots dos bàndols, van guanyar els
cristians, que van expulsar els turcs de la ciutat i van ocupar la regió, fet
que es coneix com l'alliberament
de Buda de 1686.
Durant el conflicte, el soldà ordenà diverses vegades al príncep
de Transsilvània, Miquel Apafi
I, que enviés provisions als turcs
de Buda, però no va obeir. Tanmateix, després de l'ocupació d'Hongria, els
turcs van retrocedir fins a Transsilvània cercant-hi refugi, i això va fer que
aquest fos el proper objectiu de la Santa Lliga.
El 1687 l'exèrcit
de Leopold I va envair Transsilvània, obligant Miquel Apafi I a reconèixer la
superioritat de l'emperador. Les forces imperials continuaren desplegant-se per
tot el regne, tot ocupant ciutats regides tant per turcs com per hongaresos que
no estaven disposats a acceptar el règim absolutista de Leopold I. Tal fou el
cas de la dona de Thököly, Ilona Zrínyi, que va haver de dirigir la defensa de la ciutat de Munkács
durant més de tres mesos, fins que va veure's obligada a lliurar-la a les
forces imperials. El 1690va morir el príncep de Transsilvània, i el seu fill, Miquel
Apafi II, que tenia
14 anys, va pujar al tron. Els nobles hongaresos de Transsilvània van demanar a
l'emperador que reconegués el títol del jove rei, cosa que va fer, però d'altra
banda va sancionar el Diploma
Leopoldinum el 1690, el qual estipulava que Transsilvània continuava
sent un principat, però ara part del Sacre Imperi
romanogermànic i havia
de pagar-li un impost anual. També va decretar que s'havien de nomenar tres
regents per a les tres nacionalitats de Transsilvània, l'hongaresa, la székely i
la saxona, fins que
Miquel Apafi II fos major d'edat.
Miquel Apafi II temia que l'emperador no reconegués la seva
autoritat com a príncep, i per això esperava la confirmació per part del Regne
d'Anglaterra i pel Regne d'Holanda. Els seus protectors van fer que es
comprometés en matrimoni (sense autorització de l'emperador) amb la comtessa
Kata Bethlen, anhelant així unir totes dues famílies, que eren de gran poder.
Després del casament, només un parell de setmanes després, van cridar-lo a la
cort de Viena, on l'emperador va obligar-lo que canviés les seves propietats a
Transsilvània per unes altres d'una zona d'Hongria sota domini germànic.
L'emperador Leopold I assegurà ràpidament la nova situació política europea i
signà la pau de
Karlowitz el 1699, bo i reafirmant el seu control sobre tots els territoris del
Regne d'Hongria, així com al Principat de Transsilvània.
Les petites revoltes hongareses per tot el regne aviat van ser
sufocades, i Emeric
Thököly va
haver d'exiliar-se a territori otomà. Més endavant la seva dona, Ilona Zrínyi, va haver de seguir-lo. Fou així com acabà tota oposició al nou
règim i es va eliminar tota existència tant d'otomans com d'hongaresos que
anhelaven la independència d'Hongria respecte del Sacre Imperi romanogermànic.
D'altra banda, Leopold I va investir Miquel
Apafi II amb el
títol de príncep imperial germànic, forçant-lo a renunciar al de príncep de
Transsilvània el 1701, i per tant
l'expríncep de Transsilvània va haver de romandre a la cort de Viena fins a la
seva mort el 1713.
La Guerra d'Independència de
Francesc Rákóczi II
El jove Francesc
Rákóczi II, fill d'Ilona Zrínyi, va créixer des del 1688 a la cort de Viena amb Leopold
I, criat per jesuïtes. Després de la pau de
Karlowitz el 699, Francesc Rákóczi II va prendre la decisió de continuar amb
l'empresa independentista que havien intentat abans la seva mare i el seu
marit, Emeric
Thököly. El 1701 escrigué a Lluís XIV de
França aprofitant
l'enemistat entre els Borbons i els Habsburg, però la carta fou interceptada i l'emperador va posar-lo sota
arrest domiciliari el 18 d'abril a Hongria. Francesc, però, n'escapà el 7 de
novembre cap a Polònia.
Bo i aprofitant-se de la Guerra de
Successió espanyola, Rákóczi va
posar-se en contacte amb els guerrers hongaresos que havien lluitat de part del
seu padrastre i inicià un moviment contra els Habsburg, que ja el 1703 tenia un gran suport. Tanmateix, la noblesa hongaresa no hi
estava d'acord, car considerava l'afer una revolta de camperols. Això, però, no
significà cap impediment, i el 1704 les seves tropes varen ocupar gran part del Regne d'Hongria,
aprofitant que els Habsburg havien de lluitar en molts fronts alhora.
El 1704, l'alt
comandament dels rebels hongaresos de Transsilvània va escollir Francesc
Rákóczi príncep de Transsilvània i continuà, doncs, la guerra contra l'exèrcit
imperial en diverses regions del Regne d'Hongria. En morir Leopold I el 5 de
maig de 1705, el seu
fill, Josep
I, va succeir-lo en el tron, i va
haver d'afrontar tant la Guerra de Successió espanyola com la Guerra
d'Independència de Rákóczi.
Més endavant, el setembre de 1705, l'assemblea de Szécsény va nomenar el líder dels hongaresos
Francesc Rákóczi II príncep, i va constituir-se un senat de 24 membres que
operava amb Rákóczi. El resultat de les batalles era variat, i el 1706 les forces rebels de Rákóczi van veure's forçades a
retirar-se a poc a poc davant la força imperial. Després d'una sèrie de
batalles, Rákóczi va romandre ferm en la seva campanya i el 13 de juny de 1707 declarà oficialment a l'assemblea d'Hongria d'Ónod que els
Habsburg estaven usurpant el tron hongarès, fet que generà una escomesa més
violenta per part de les forces imperials. El 3 d'agost de 1708 va tenir lloc la Batalla de Trencsen, en la qual Rákóczi va
caure del cavall i va desmaiar-se. Com que els soldats van creure que era mort,
van retirar-se'n i la batalla va concloure amb una victòria dels Habsburg.
Ja que era imminent un nou tractat, Rákóczi començà a apaivagar
les seves escomeses contra els Habsburg, i davant la desconfiança de la
capacitat de negociació del nou emperador Josep I, abandonà el regne el 21 de
febrer de 1711 i va
marxar a Polònia. El baró Alexandre Károlyi va quedar-se aleshores al comandament
de les forces de Rákóczi i començà a negociar la pau amb l'emperador.
Tanmateix, el 17 d'abril va morir l'emperador Josep I i el seu germà Carles VI
pujà al tron i continuà amb les negociacions. D'aquesta manera, el 30 d'abril
de 1711 se
signa la pau de Szatmár entre els rebels hongaresos i els imperials, tancant el
capítol d'alçaments anti-Habsburg durant aquella època (Francesc Rákóczi no va
tornar mai més a Hongria; va viatjar per diversos territoris europeus buscant
protecció i va acabar morint exiliat a Rodostó, en territori turc, el 1735). (Continuarà)
(La imatge és de l'església de Sant Esteve a Budapest)
Comentaris