Budapest, del 7 al 10 de desembre de 2017: visitant Budapest (8 de desembre de 2017; dia 2) (XII)

Transició després de la mort d'Esteve Bocskai (1606-1613)

Després de morir Esteve Bocskai el 1606, no va haver-hi unanimitat a l'hora de decidir qui havia de ser el nou governant de Transsilvània. Abans de morir, Bocskai havia nomenat hereter Valentí Drugeth Homonnai, un militar amb molta fama aleshores. Un altre candidat era Gabriel Bathory, que encara tenia 18 anys. Això no obstant, tots dos varen cometre un greu error en acompanyar la comitiva fúnebre de Bocskai des de la ciutat de Kassa fins a Gyulafehárvár, i poc després, el 9 de febrer de 1607, el també influent comte Segimon II Rákóczi, fou escollit príncep de Transsilvània per la Gran Assemblea. No va trigar gaire a expulsar els jesuïtes del país i va donar títols i privilegis als székely, entre els quals va fer-se molt popular.

A la cort de Viena, consideraven el govern de Segimon Rákóczi com quelcom passatger i desitjaven ferventment col·locar al tron Gabriel Bathory, en qui veien la possibilitat de restaurar el catolicisme a Transsilvània i apropar-la a l'esfera d'influència dels Habsburg. Bathory va reunir un exèrcit de soldats hajdú i poc després aconseguí que Rákóczi inclinés el cap davant d'ell. L'octubre de 1607 van arribar a un acord i Segimon ocupà el tron fins a la seva mort, el 5 de desembre de 1608, com una figura respectada pels soldats hajdú. El 7 de març de 1608Bathory pujà al tron de Transsilvània i signà un tractat amb el rei d'Hongria Maties I i féu que s'establissin els soldats hajdú. Tanmateix, el 1610, després d'una mala política interna que va descontentar els nobles hongaresos i fins i tot l'emperador, Bathory va cometre l'error d'atacar els Habsburg, de la mateixa manera que ho féu Bocskai temps abans, i va perdre els favors del rei Maties I. L'11 d'abril de 1613, finalment signà un acord a Bratislava amb la cort de Viena, en què a canvi que l'emperador reconegués la independència del principat, ell permetria l'entrada de tropes germàniques a Transsilvània.

La noblesa transsilvana, indignada, començà a actuar per solucionar aquella situació. El comte Gabriel Bethlen guanyà el suport del soldà i amb ajuda otomana va avançar amb les seves tropes a Kolozsvár, on es féu nomenar príncep per la Gran Assemblea. Bathory va recular a la ciutat de Várad, i el 27 d'octubre de 1613 fou assassinat, consolidant-se així la figura de Gabriel Bethlen a Transsilvània.

Època d'or del Principat de Transsilvània (1613-1686)

Gabriel Bethlen, príncep de Transsilvània (1613-1629)

Amb la seva hàbil política, Gabriel Bethlen va recuperar els territoris lliurats a l'Imperi otomà i va obrir Transsilvània a miners, comerciants i artesans vlacs (romanesos), moldaus i serbis, que van generar una prosperitat econòmica prou important. També va centrar-se en el vessant humanístic, cultural i científic, fent-se envoltar de tot tipus de savis. Bethlen va actuar pacientment i el 1615 signà un acord amb els representants de Maties I, que havia estat escollit emperador germànic només dos anys abans. D'altra banda, l'Imperi otomà va exigir el lliurament de la ciutat de Lipova a Transsilvània el 1616, que va significar una gran pèrdua, ja que era la porta comercial al territori sota ocupació turca al centre del Regne d'Hongria.

El 1618 va esclatar la Guerra dels Trenta Anys i l'any següent mor l'emperador, que va ser succeït per Ferran II, que fou coronat també com a rei d'Hongria. Després de rebre l'aprovació del sultà turc, Bethlen va anar a Viena amb l'exèrcit transsilvà, els soldats hajdú i székely, per unir-se a la Unió Protestant i tractar de derrotar els Habsburg. Aquesta empresa no sols va estar motivada per les tendències catòliques de l'emperador, a les quals s'oposava Bethlen, sinó que veia també en aquesta guerra l'oportunitat de desempallegar-se de la influència política del Sacre Imperi romanogermànic.

Aquell mateix any conquerí les ciutats de Kassa, Érsekújvár i Bratislava, i va aconseguir la corona de sant Esteve. El 1620, l'assemblea de Bratislava va oferir-li el títol de rei d'Hongria, però ell no va voler fer-lo servir, sinó que va prendre el de príncep d'Hongria, i signà un tractat amb Ferran II. L'assemblea hongaresa de Bestercebánya va oferir-li de nou el títol de rei d'Hongria, però de nou va rebutjar la idea de coronar-se. Aquell any va guanyar la lliga catòlica a la Guerra dels Trenta Anys i el 1622 Bethlen signa la pau de Nikolsburg, en què el príncep renuncia al títol de rei d'Hongria i Ferran II li atorga set províncies com a intercanvi. L'any següent Bethlen torna a guerrejar contra Ferran II i el 1624 signen de nou la pau.

El 1626, la Gran Assemblea designa la dona de Bethlen, Caterina de Brandenburg, com a successora seva, ja que ell no tenia fills que poguessin heretar. El 1626 Bethlen efectua la seva tercera campanya contra l'emperador Ferran II, i després d'observar que no podria obtenir cap victòria, ha de tornar a acordar la pau basada en els punts de l'anterior pau de Nikolsburg. Gabriel Bethlen finalment mor el 1629 sense haver acomplert el somni de reunificar Hongria i independitzar-la dels Habsburg.

Caterina de Brandenburg (1630)

Després de la mort de Gabriel Bethlen, la seva dona, Caterina de Brandenburg, va assumir el govern del principat i tot seguit va lliurar a l'emperador germànic les terres del nord d'Hongria. Els soldats hajdú i molts d'altres no volien jurar fidelitat al rei hongarès. Tanmateix, un dels terratinents més importants d'Hongria, Jordi I Rákóczi, fill del ja mort Segimon Rákóczi, no va voler actuar. Aquests esdeveniments van deteriorar la relació entre Caterina i el regent Esteve Bethlen, el germà petit de Gabriel Bethlen.

D'altra banda, el fill del regent, que també es deia Esteve Bethlen, alcalde de la ciutat de Nagyvárad, i David Zólyomi van decidir fer-se càrrec de l'afer dels hajdú i declarar-se partidaris de Jordi I Rákóczi, amb l'esperança que ell dirigís el nou exèrcit que s'oposava a Caterina i a Esteve Bethlen (pare). Llur intent no va tenir gens d'èxit a causa de la prudència de Rákóczi, que va decidir no posar-se al front de l'alçament en aquell moment. El 9 de setembre de 1630 va aconseguir-se solidificar l'exèrcit reial, i el jove Esteve Bethlen va obrir les portes de la ciutat de Várad a l'exèrcit de Rákóczi, que el conduïa cap a Viena.

A Viena, el 3 d'octubre, va saber que cinc dies abans Caterina de Brandenburg havia estat obligada a renunciar al tron i que Esteve Bethlen, germà de Gabriel Bethlen, havia estat nomenat príncep. Els nobles que van escollir-lo clarament li tenien por, i el mateix príncep va esforçar-se per donar una mala reputació a Rákóczi davant els turcs. Caterina de Brandenburg simpatitzava, però, amb Rákóczi, ja que no s'oblidava de l'insult de Bethlen contra ella. Els otomans no aconseguien decidir a qui havien de donar suport, així que van enviar dues cartes a la vídua, l'una amb el nom de Rákóczi, i una altra amb el de Bethlen. Així doncs, l'1 de desembre de 1630, la princesa Caterina va llegir a l'assemblea nacional de Sárospatak la carta nomenant príncep de Transsilvània Jordi I Rákóczi. (Continuarà)

(La imatge és del capvespre, prenadalenc, a Budapest)