Budapest, del 7 al 10 de desembre de 2017: visitant Budapest (8 de desembre de 2017; dia 2) (XIII)

El poder dels Rákóczi (1630-1660)

Jordi Rákóczi I, de fe calvinista, va perseguir els que seguien tradicions no cristianes a Transsilvània. El 6 d'octubre de 1636 va enfrontar-se, i vèncer, a Esteve Bethlen, el destituït príncep transsilvà, que tractava de recuperar el tron amb l'ajut del paixà de Buda. D'altra banda, Rákóczi atorgà gran llibertat als voivodes romanesos de Valàquia, i així va guanyar-se llur simpatia.

Jordi Rákóczi compartia el mateix anhel de Bocskai i de Gabriel Bethlen, i va intervenir en la Guerra dels Trenta Anys la primavera del 1644 després de demanar l'aprovació del soldà, aliant-se amb els suecs i els francesos protestants. No va trigar a obtenir els territoris del nord d'Hongria, però l'atac de Ferran III va obliga-lo a retrocedir fins al riu Tisza. Tot i que semblava que la victòria estava en mans de l'emperador, va veure's forçat a signar la pau el desembre de 1645, en la qual va permetre la llibertat religiosa i va lliurar-li diverses províncies hongareses a Jordi Rákóczi.

L'11 d'octubre de 1648 va morir Jordi Rákóczi I, i fou escollit en lloc seu el seu fill, que també es deia Jordi Rákóczi, conegut com a Jordi Rákóczi II després del seu nomenament com a príncep. Jordi Rákóczi II va trobar un ambient extremadament hostil, en què l'enemistat entre els cosacs i els polonesos augmentava colossalment. Aleshores, el príncep va haver d'expulsar de Moldàvia el 1653 els partidaris dels cosacs que fomentaven el caos a la regió. El 1655 va oposar-se a l'alçament de soldats mercenaris i després de vèncer-los, va sotmetre el voivoda valac Constantin Brâncoveanu, amb la qual cosa va guanyar-se el respecte de l'alta noblesa europea, com per exemple del nou emperador germànic i rei d'Hongria Leopold I.

Rákóczi no va tenir gaire cura dels afers otomans i protestà contra l'acusació dels turcs que el príncep estava abusant dels valacs, mentre ells pagaven religiosament els tributs. Rákóczi va pensar que encara podia aconseguir el tron de Polònia i decídi amb Carles X Gustau de Suècia que obtindria la corona polonesa mitjançant una invasió militar. El príncep transsilvà no ho notificà al soldà i encara menys va demanar permís per realitzar aquella empresa, així que el 17 de gener de 1657 el gran visir Mehmed Köprülü, abans que Rákóczi deixés el país, obligà la Gran Assemblea a nomenar regents els nobles Ákos Barcsay (nebot de Gabriel Bethlen) i Francesc Rhédey.

Com a conseqüència de la campanya contra Polònia, el gran visir turc de Buda ordenà que els nobles regents de Transsilvània trenquessin les relacions amb els Rákóczi, tot i que no s'atrevien a girar l'esquena al príncep transsilvà. Tanmateix, per demanda dels otomans, el 2 de novembre de 1657 fou escollit nou príncep Francesc Rhédey, que estava ben relacionat amb els turcs. De manera immediata, Jordi Rákóczi II tornà amb soldats hajdú i székely i el gener de 1658 va prendre per força el seu càrrec, tot fent-ne fora Rhédey.

Després del cop d'estat, Rákóczi va demanar assistència contra els turcs a l'emperador Leopold I, però no va obtenir-ne cap resposta. Cansat ja, el gran visir Mehmed Köprülü va decidir posar ordre ell mateix, ocupà les fortaleses de Jenő i n'expulsà els voivodes romanesos lleials a Rákóczi. Després va fer cridar els tàtars, els quals destruïren Transsilvània tant com van voler, tal com ho feren el 1241 sota el regnat de Béla IV. El gran visir féu que l'assemblea escollís com a príncep Ákos Barcsay, que era una persona de confiança per als turcs, i va pujar al tron el 14 de setembre de 1658.

La tardor de 1659, no reconeixent Barcsay, Rákóczi inicià una guerra interna per recuperar el tron de Transsilvània, però va rebre una ferida mortal en la Batalla de Szászfenes el 22 de maig de 1660, i el 7 de juny va morir a Várad. Barcsay acordà el pagament d'un alt tribut al soldà per aliar-s'hi, però a causa d'un retard en el pagament, el gran visir de Buda va posar-lo sota arrest domiciliari. La popularitat de Barcsay va disminuir entre els nobles hongaresos i àdhuc començaren a donar suport a Joan Kemény, que fou escollit el 14 de desembre de 1660. Per evitar una guerra civil, Ákos Barcsay va renunciar al tron el 31 de desembre de 1660.

Avanç dels otomans cap a occident i moviment rebel d'Emeric Thököly (1660-1686)

Joan Kemény pujà al tron de Transsilvània com a figura de rígida oposició als turcs i aviat féu executar molts nobles simpatitzants dels otomans, trencant també les relacions amb el soldà. Davant d'aquesta situació, els turcs van atacar amb violència i Kemény va acudir a Leopold I cercant ajuda, a qui va haver d'acudir de nou després que els otomans emprenguessin una campanya militar contra Transsilvània. El soldà escollí el noble hongarès Miquel Apafi I (lleial als turcs) per reemplaçar Joan Kemény. Poc de temps després, va haver-hi diversos enfrontaments armats entre tots dos bàndols, que van concloure el 23 de gener de 1662 amb la mort de Joan Kemény en la Batalla de Nagyszőllős per no haver rebut prou reforços de l'emperador.

Miquel Apafi I fou nomenat príncep de Transsilvània el 14 de setembre de 1661 per demanda del paixà de Buda. El nou monarca transsilvà estava totalment subjecte a la voluntat otomana, i així fou com, el 1663, Apafi avançà juntament amb el gran visir Ahmed Köprülü cap a Viena per atacar-la. L'intent va fracassar i el 1664 es va signar la pau de Vasvár entre el soldà i Leopold I, que reconegué que Transsilvània seguia sent territori de l'Imperi otomà.

Apafi, bo i obeint ordres del soldà, rebutjà l'assistència a les províncies hongareses que van rebel·lar-se contra els Habsburg i posteriorment, quan França i Polònia començaren una guerra contra el Sacre Imperi romanogermànic el 1671, rebutjà de nou l'oferta de participar-hi per prohibició dels turcs.

Aprofitant la feblesa dels germànics després de tantes guerres, esclatà un moviment anti-Habsburg als territoris hongaresos sota control germànic. Aquest moviment, el formaven fugitius polítics hongaresos de les regions turques i germàniques que s'havien lliurat als otomans o als Habsburg, respectivament, i a partir del 1673 començaren a reunir-se amb Pau Wesselényi com a comandant. Els transsilvans fugitius escolliren com a líder el comte Miquel Teleki, i tots dos bàndols varen reunir-se el 1672 a Torda, tot prenent les ciutats hongareses de Szádvár i Torna el 1675 i Ónod el 1676. Aquell any, el 1676, Miquel Apafi I nomenà comandant general del moviment Miquel Teleki i ordenà a Wesselényi que renunciés al comandament, però no va voler renunciar-hi i va continuar lluitant per la seva banda.

El 1677, el comte transsilvà Emeric Thököly va unir-se al moviment amb permís de Miquel Apafi, i avançà ràpidament fins a esdevenir segon comandant el 1678. El 1679, després de la malaltia de Teleki, el príncep transsilvà va nomenar-lo substitut. Va haver-hi enfrontaments entre els hongaresos fugitius i les tropes de l'emperador fins al 13 de novembre de 1681, quan els enviats de Thököly signaren un tractat de pau amb Leopold I. Entre les peticions de Thököly figurava que l'emperador li atorgués el control sobre les províncies de l'Hongria germànica, que eren de la família Rákóczi, i que li permetés casar-se amb la noble Ilona Zrínyi, vídua de Francesc Rákóczi I. La resposta va ser una gran desil·lusió, ja que l'emperador va ignorar tots els requisits i només li va permetre el matrimoni, que va celebrar-se el 1682.

El 1681, el soldà Mehmet IV va ordenar a Miquel Apafi que mobilitzés les seves tropes contra Leopold I i donés suport a Emeric Thököly, que comandava les forces hongareses de soldats kuruc amb Miquel Teleki. La campanya va tenir lloc el 1682 als territoris hongaresos sota control germànic, i el 1683 el soldà ordenà a Apafi que dirigís les seves forces cap a Viena i s'unís als turcs en el setge. Les forces germàniques al comandament del príncep Eugeni de Savoia, juntament amb altres aliats cristians, tenien la missió de planificar i consumar la defensa de Viena. El setge fou tot un fracàs, i les tropes turques, les transsilvanes de Miquel Apafi i les dels fugitius kuruc hongaresos de Thököly van veure's forçades a retirar-se'n cap a Hongria. (Continuarà)

(La fotografia és de les vistes de Pest, des de Buda)