Sud est asiàtic 2017: dia 6, tercer dia de visita al Parc Nacional de Mulu (Malàisia) (14 d’agost de 2017) (I)

Avui és el primer dia que dormo com un tronc des de l’arribada a terres asiàtiques. La nit anterior em vaig adormir amb la remor de la intensa pluja, incessant. I com que els xinesos i les xineses ja havien marxat, no tinc res que em desperti. Fins i tot sembla que els galls s’han espantat amb la pluja i no han fet gaire xivarri durant la nit. Em costa llevar-me, fins i tot dormiria una mica més, però si volem aprofitar el dia, cal llevar-se. El primer que fem és anar a esmorzar, i avui, toquen noodles amb verdures per esmorzar. Ho acompanyo d’un te i també parlem una mica amb un dels senyors que regenta l’hostal, que abans va ser un camp base de les expedicions a la selva, segons es mostra a les fotos que hi ha. El senyor ens explica que aquí és típic de beure vi d’arròs (https://en.wikipedia.org/wiki/Rice_wine; ) que es fa de manera casolana a cada casa. També ens conta alguns costums locals, com la caça del porc senglar. Quan li comentem que el dia anterior vam veure un petit esquirol, ens comenta que segurament és un shrew squirrel (https://en.wikipedia.org/wiki/Shrew-faced_squirrel; https://ca.wikipedia.org/wiki/Esquirol_de_musell_llarg_indonesi ), que s’explica que L'esquirol de musell llarg indonesi (Rhinosciurus laticaudatus) és una espècie de rosegador de la família dels esciúrids. Viu a BruneiIndonèsiaMalàisiaSingapur i Tailàndia. Es tracta d'un animal diürn. Els seus hàbitats naturals són els boscos primaris i els boscos secundaris de 40 anys o més. Està amenaçat per la destrucció del seu entorn natural a causa de la tala d'arbres i l'expansió dels camps de conreu.
Quan ja hem mig digerit l’esmorzar, agafem les bicicletes i ens encaminem de nou cap a l’entrada del parc nacional.  I com cada  matí, també ens trobem amb poc trànsit i amb un gos parant el sol al bell mig de la carretera. De fet, aquí ens hi hem de fixar, ja que no estem acostumats a transitar pel costat contrari. Avui al matí no tenim cap excursió programada, així que optem per fer una mica la nostra. Per fi ha sortit una mica el sol, però amb el seu escalf que provoca l’evaporació de l’aigua, sembla que tot tregui fum!
De nou, com el primer dia, tornem a fer l’excursió botànica sencera. I res em sembla igual. Potser per l’abundosa pluja caiguda, el paisatge sembla molt més verd, les tonalitats són diferents, i fins i tot els animalons que hi ha. Passegem en absolut silenci, no com d’altres visitants que espanten la fauna que hi ha per la zona. Un cop feta aquesta excursió, ens decidim a fer-ne una altra, la del “tour” nocturn. En aquesta sí que estem completament sols i podem escoltar un munt de sons diferents, però ni amb els binocles som capaços d’endevinar quin és l’animal que els produeix! Papallones de colors molt vius, sargantanes, un munt de vegetació, sabaters en les aigües estancades, peixos que es mouen contracorrent al costa del riu que voregem, etc. , conformen un paisatge espaterrant.
Quan acabem la caminada, ja és migdia i fem un mos per agafar forces per la tarda al bar del mateix parc. A l’hora requerida, ja anem davant de l’oficina del parc per emprendre l’excursió de la tarda vers la Deer i la Lang Caves. El guia que tenim és molt simpàtic, camina ràpid i només tens temps d’escoltar les seves explicacions si ets a prop seu quan les fa. El primer que ens mostra és un insecte al qual anomena “sticky insect”, que vindria a ser com un insecte enganxós, que a mi em sembla més que és com un llimac. La veritat és que té uns colors que es poden confondre molt fàcilment amb l’escorça d’un arbre. Continuem caminant i també fem una petita parada davant d’un arbre punxegut. Segons ens conta, la fruita d’aquest arbre, el rattan, que és de la família de la palma i és una espècie protegida i apreciada. Antigament, s’usaven les seves fulles com a protecció als teulats de les tribus que vivien a la zona, mentre que la seva punxeguda tija, un cop tretes les puntes, s’usava com a canya de pescar. També ens conta que els centpeus aquí són verinosos, mentre que no així els milpeus.
Continuem la caminada a bon ritme i ens aturem davant d’un binuang que sembla que té uns 100 anys. Els oriünds també l’anomenen “arbre de la sort”, ja que com que la seva fusta és tova (per això també pot créixer moltíssim en poc temps), no el tallen i pot créixer molt.

Però a part del binuang, també ens parem un moment davant d’un altre arbre, l’Antiaris toxicaria (https://es.wikipedia.org/wiki/Antiaris_toxicaria; https://en.wikipedia.org/wiki/Antiaris ) El que veiem està protegit, car es troba dins del parc natural.  De totes maneres, l’exemplar que veiem a uns quants metres de nosaltres, té l’escorça ben marcada. I per què això? Doncs perquè aquest arbre és el que utilitza la tribu dels Penan (i feien servir aquest, entre d’altres, fins que la zona es va declarar parc natural) per preparar els dards per la sarbatana, feta de fusta de belian (https://en.wikipedia.org/wiki/Eusideroxylon_zwageri ) , i marcaven que l’havien utilitzat. S’hi enfilen i tallen fins que surt de dins seu una mena de làtex, que és altament verinós i cal saber manipular. Amb aquest làtex, els Penan unten les puntes dels seus dards per tal de poder caçar les seves preses, però abans, les deixen assecar tres o quatre dies. Avui en dia els Penan encara usen sarbatana, mentre que d’altres tribus, com a la qual pertany el nostre guia (però no en recordo el nom de la tribu), ja cacen amb escopetes. (Continuarà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís