Sud est asiàtic 2017: dia 6, tercer dia de visita al Parc Nacional de Mulu (Malàisia) (14 d’agost de 2017) (X)

Els vespertiliònids són la família més gran de ratpenats, amb 300 espècies repartides arreu del món tret de l'Antàrtida. Tenen el musell xat, sense lòbuls nasals. L'orella té tragus i els ulls són petits. La cua està inclosa totalment o gairebé totalment a l'uropatagi. En repòs, la cua queda plegada a l'abdomen. El color del pelatge és fosc (negre, marró o gris) però l'abdomen és més clar. Les femelles tenen dos parells de mamelles i manquen de mamelles falses. Les cries neixen amb dents de llet. Les espècies més resistents al fred arriben fins i tot al cercle polar. Per l'ecolocalització, gairebé totes emeten ultrasons FM per la boca i algunes també pel nas.
Icaronycteris, de l'Eocè inferior de Wyoming, és l'espècie més antiga coneguda de ratpenat, amb una antiguitat d'uns 55 milions d'anys. Els primers ratpenats que apareixen al registre fòssil ja volaven i s'alimentaven d'insectes. La seva morfologia era extremament similar a l'actual, però encara no podien utilitzar l'ecolocalització, com ho demostra la còclea subdesenvolupada de l'espècie Onychonycteris finneyi. Es creu que els ratpenats evolucionaren a partir de petits mamífers arborícoles que saltaven d'un arbre a l'altre, desenvolupant en primera instància membranes interdigitals per planar i finalment ales. Tanmateix, no s'ha descobert cap fòssil que representi un estadi intermedi d'aquesta evolució.  Els dos subordres de ratpenats, els megaquiròpters i microquiròpters, divergiren gairebé al principi mateix del Cenozoic.
Durant l'Oligocè, quan la configuració dels continents era diferent de l'actual, Sud-amèrica estava aïllada de la resta de masses terrestres i el continent australià es trobava més al sud que avui en dia. En aquesta situació geogràfica, els ratpenats conegueren una expansió molt més important que altres grups de mamífers perquè podien volar, cosa que els permeté arribar a llocs on els altres mamífers no podien. Fa 23 milions d'anys, colonitzaren Indonèsia i Austràlia.
Al Plistocè, les temperatures globals es desplomaren, creant vastos casquets polars a ambdós hemisferis. Els ratpenats que no migraren cap a latituds més baixes moriren. La genètica de poblacions mostra que els ratpenats europeus es refugiaren a les penínsules d'Europa meridional (penínsules IbèricaItàlica i Balcànica).
Durant aquesta època, els ratpenats compartien coves amb els humans primitius. Tanmateix, no es coneix gairebé res d'aquesta trobada entre espècies; només s'han trobat pintures rupestres de ratpenats en coves del nord d'Austràlia.
Aristòtil no sabia si els ratpenats eren ocells o un altre tipus d'animal. Tres segles més tard, Plini el Vell els considerà ocells, un error repetit fins al segle XVI per gairebé tots els naturalistes. Per Conrad Gesner, representaven una forma intermèdia entre aus i mamífers. Wotton els classificà com a quadrúpedes. Finalment, Linné els acabà classificant com a mamífers en la seva celebríssima obra Systema Naturae, ordenant-los en un tronc comú amb els primats i els homes. Poc després, Daubenton ja havia descrit cinc de les espècies de ratpenat que habiten a Europa.
En les primeres obres, les llegendes es barrejaven amb la ciència i estaven plenes d'inexactituds. Buffon ja descobrí la hibernació dels ratpenats i durant la seva exploració de coves es trobà amb cavernes plenes de guano (fems) de quiròpters. Observant que als excrements hi havia restes de mosques i papallones, Buffon començà a conèixer la dieta dels ratpenats europeus.
A principis del segle XIX, ja era bastant acceptat que els ratpenats formaven un ordre distint. Els naturalistes europeus rebien exemplars d'arreu del món, enviats per pioners de l'edat de l'exploració. Molts exemplars arribaven de països exòtics i no se'n coneixia ni la distribució ni el comportament. Sovint, els naturalistes rebien exemplars sense cap indicació del seu origen.
A finals del segle XIX ja es començà a conèixer detalladament el comportament dels ratpenats. S'estudiava la hibernació i la manera de despertar dels quiròpters (Brehm), així com la forma de les seves ales (Blasius). A més del treball de camp, es duien a terme investigacions al laboratori, amb ratpenats en gàbies alimentats amb cucs de la farina i mosques. Així, es descobriren detalls sobre l'aparellament i el part, així com l'ovulació diferida.
Amb l'arribada del segle XX, es començà a utilitzar la tècnica de l'anellatge per estudiar els quiròpters. L'auge de l'espeleologia també permeté conèixer millor els ratpenats cavernícoles, però també implicà una pertorbació de l'hàbitat dels quiròpters. Algunes de les tècniques desenvolupades al segle XX eren molt cruels; s'agafaven animals que estaven hibernant (despertant-los en el procés), se'ls estudiava i llavors se'ls tornava a deixar anar al fred, on morien. Els capturadors de quiròpters també solien ataquinar-ne massa en molt poc espai, provocant que morissin ofegats o que es fessin mal intentant fugir. La inexperiència d'alguns capturadors causava fractures de l'avantbraç o dels dits dels ratpenats. Per tot això, algunes campanyes de captura i estudi causaren desenes de milers de morts de ratpenats i la pèrdua de colònies senceres. A principis de la dècada del 1960, alguns biòlegs començaren a oposar-se a aquesta metodologia.

Els primers naturalistes no comprenien que els ratpenats poguessin «veure-hi» a la foscor. Sospitant que es tractava d'un sentit diferent de la vista, alguns naturalistes treien els ulls als ratpenats i els deixaven anar en cambres fosques amb molts obstacles, però els animals no hi topaven. Tanmateix, quan els lesionaven els conductes auditius o els tapaven amb cera, els ratpenats perdien la percepció. Al segle XVIII, Spallanzani i Jurine començaren a investigar aquest fenomen al laboratori. Cuvier hipotetitzava que les membranes auriculars i alars eren molt sensibles i detectaven canvis en l'aire. Boitard creia que aquesta percepció estava relacionada amb l'oïdaAllen sospitava que el tragus, un lòbul de pell situat davant del pavelló auricular dels ratpenats, captava senyals de retorn, igual que el sonar. (Continuarà)
(La imatge és de l'interior de la Lang Cave)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís