Sud est asiàtic 2017: dia 4, primer dia de visita al Parc Nacional de Mulu (Malàisia) (12 d’agost de 2017) (III)

De totes maners, mengen des d’ocells a esquirols, considerats aquests últims com una “delicatessen”.
Els Penan normalment cacen tot movent-se, però durant l’època de recollida de fruites, s’amaguen al costat dels arbres i esperen que hi vagin els porcs a alimentar-se per poder-los caçar més fàcilment.
En els cartells del poblat també llegim més informació sobre com es va establir el poble que ara visitem.
Butu Bungan és a on es trobem. S’hi pot arribar pel riu, tal i com hem fet nosaltres, però també s’hi pot arribar a peu. El nou del poble prové de roca “Batu” i Bungan sembla que és el nom d’una bella fada que va morir en una roca.
Abans que no s’establissin, els Penan feien la vida prop del riu Melinau. Subsistien caçant i recol·lectant, per bé que també feien negocis comercials, fins i tot molt abans que arribessin els colonitzadors britànics. Fou durant l’època colonial que van posar-se les bases per tal d’establir un lloc fix per viure. A més, també es va establir un acord comercial, el “tamu”, entre els Penan i els colonitzadors. Es trobaven uns pocs cops a l’any en una zona concreta del riu per fer els intercanvis comercials i així, es van posar les bases per establir els Penan en aquella zona.
Quan es va establir aquesta primera tribu nòmada de manera més o menys fixa, van portar diferents productes de la jungla i, sota control britànic, van fer tractes amb altres tribus, com els Orang Ulu. Es feien aquestes trobades per evitar explotacions i també per tal de que els Penan rebessin productes mèdics. Aquestes trobades al final van culminar amb l’establiment ja d’un lloc estable per alguns Penan; fins i tot, van començar a practicar l’agricultura; tot això, fou molt encoratjat pels colonitzadors.  Amb l’arribada de les missions cristianes, pels volts de 1950’s, es va demanar als Penan que abandonessin el seu estil de vida nòmada. Els missioners van començar a convertir els Penan nòmades i semi-nòmades cap al cristianisme i els van comminar a deixar les seves antigues creences. Pels volts dels anys 1960’s, cada vegada més Penan es va adaptar a la vida sedentària i van començar a construir cases, com les “Longhouses”. Quan Sarawak va aconseguir la independència a través de Malàisia, el 1963, es va incentivar als Penan a una vida sedentària i a millorar els mètodes de cultius. A través del govern de Sarawak es va comminar els Penan a establir-se del tot i se’ls hi van donar facilitats.
Sarawak és una zona amb una gran multiculturalitat: hi ha més de quaranta subètnies, cadascun amb la seva pròpia llengua, cultura i mode de vida. El grup més gran són els Iban (30%), reconeguts per ser dels millors caçadors de l’illa de Borneo. Avui en dia es consideren gent generosa, hospitalària i plàcida.
Els Ibans són coneguts per la seva Pua Kumbu (teixits tradicionals dels Iban), o bé les seves talles de fusta.

Els tatuatges dels Iban (http://www.malaysiasite.nl/ibaneng.htm; https://ibancustoms.wordpress.com/iban-history-in-brief/ ), que originàriament eren guerrers Iban, han esdevingut dels més coneguts arreu del món. Aquesta tribu també és coneguda pel seu “tuak”, un vi d’arròs, que es veu durant ocasions festives. Una gran majoria de gent d’aquesta tribu practica el cristianisme. Tot i això, com molts altres grups de Sarawak, encara segueixen tenint fortes creences en rituals. Celebren festivals amb molt de color com el de Gawa Dayak (festival de la collita) i Gawai Antu (festival de la mort).  A viquipèdia (https://en.wikipedia.org/wiki/Iban_people; https://ca.wikipedia.org/wiki/Iban_(%C3%A8tnia) ) s’explica el següent sobre els Iban: “El poble iban és natural de Borneo i Sarawak, una regió de Malàisia. Pertanyen als dajaks, i també se’ls coneix com a sea-dayak (dajaks del mar). A Sarawak formen l’ètnia majoritària. Els autòctons també els anomenen panjamon, que vol dir caçadors de caps, fent referència al costum de guardar els caps de les persones que maten, com per exemple feien amb persones d’altres pobles amb qui estiguessin enfrontats per qüestions com els terrenys de caça disponibles. A mesura que anaven caçant caps, els Iban es feien tatuatges a les mans. Jean-Yves Domalian va conviure amb els Iban, va ser acceptat, es va casar amb una d'ells i va viure com un d’ells. Fruit d'aquesta experiència, va escriure el libre: Panjamon, els caçadors de caps de Borneo. El seu mode de vida es basava principalment en la caça de tot tipus d’animals, com óssos, panteres, porcs senglars, micos, rates i ocells, i la recol·lecció. Pel que fa a les seves creences, són principalment cristians i animistes. (Continuarà)
(La fotografia és de l'interior de la ClearWater Cave)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís