Sud est asiàtic 2017: dia 4, primer dia de visita al Parc Nacional de Mulu (Malàisia) (12 d’agost de 2017) (V)

Després de la visita al poblat, continuem la ruta ja fins arribar a la Wind Cave (https://www.lonelyplanet.com/malaysia/gunung-mulu-national-park/attractions/wind-cave-clearwater-cave/a/poi-sig/1025988/356976 ). Per arribar-hi, cal que pugem unes costerudes i relliscoses escales. Un cop ja hi som, esperem a que arribi el guia, que ens comenta que la part que es pot visitar fa més de 350 metres. Tot i que va ser “redescoberta” cap al segle XIX, abans ja es feia servir com a lloc sagrat a on s’enterraven morts, just sota la plataforma a on ens conta aquesta història. Seguidament ja ens endinsem a les profunditats de la cova a través d’un camí marcat, molt humit i relliscós. Les formes geològiques que es poden observar són espectaculars! Arribem fins a un punt a on també hi ha l’inici d’una altra ruta, la de l’aventura, per la qual cal estar ben preparat i abans haver fet no sé quina part de la Deer Cave. El guia també ens explica que es tarda bastanta estona a fer-la, cap a unes nou hores i que el camí és dificultós. De nou, és meravellosa la bellesa geològica de dins de la cova, malgrat que el camí relliscós provoqui un cop de cul a terra, afortunadament, amb poques conseqüències. Desfem el camí fet i tornem a passar de nou per una zona que dóna el nom a la cova, una zona a on passa una agradable ràfega de vent que ajuda a combatre la xafogor asfixiant que hi ha dins de les profunditats de la cova, que també sigui dit, està molt ben il·luminada! Un cop sortim de la cova, hi ha dues opcions per anar a la cova de l’aigua clara: o a peu,  o bé amb barca.  Nosaltres optem per la primera opció, com la gran majoria de gent. El camí és senzill, si no fos perquè és d’allò més relliscós i cal anar amb peus de plom de no deixar-s’hi la carcanada i va vorejant el riu. Tot d’una, arribem a una zona de pícnic, a on coincideix la gent de diversos tours. Just quan arribem cau un xàfec de mil dimonis que ens obliga a resguardar-nos una estona sota uns petits porxos ben curulls de gent. Hi ha qui ha encarregat dinar allí i han de córrer perquè no se’ls hi mullin les coses!  Quan amaina una mica, ja pugem les escales, també llargues i costerudes, molt més que les de la Wind Cave, fins arribar a l’entrada de la Clearwater Cave  (http://www.mulunationalpark.com/show-caves-clearwater-wind.php; https://en.wikipedia.org/wiki/Clearwater_Cave  ), fins a arribar  l’entrada de la cova. Aquesta cova està considerada com el sistema de coves més gran del món i la vuitena cova més gran del món, amb 222km i la més gran de tot  d’Àsia. De totes maneres, em costa seguir les explicacions del guia, ja que costa d’entendre el seu anglès, i a més, coincidim amb una família alemanya amb unes filles consentides i mal educades que no deixen escoltar ni la meitat de coses. La cova del vent es considera que fa 107km i fins i tot hi ha parts del riu navegable. Pel que fa a la primer exploració de la cova, tingué lloc pels voltant de 1977/1978.

Després de l’explicació, entrem ja cap a les profunditats de la cova, que realment sí que és d’allò més espectacular. Efectivament, per dins hi passa el riu, amb una aigua d’allò més clara. El que es veu allí dins cal veure-ho, costa de definir la bellesa de l’erosió a les roques i l’aigua que baixa indolent dins de la cova. Fins i tot, tenen habilitat un petit lloc perquè la gent baixi a tocar l’aigua, que tot sigui dit de passada, gens freda no és i convidaria a un bany si no fos per la força amb què és desplaça! Ara bé, sortir del costat del riu per tornar a la superfície té el seu què, ja que s’han de remuntar unes escales molt i molt dretes. Tot xino-xano ho fem i un cop ja dalt, el camí de nou es torna planer i no tant feixuc. Per acabar la visita, encara ens queda la Lady Cave. I a què ve el nom? Doncs a que hi ha una estalagmita l’ombra de la qual s’assembla a la de la Verge Maria pregant! Ens hi endinsem i acabem just davant d’un immens forat. El guia ens conta que fa... d’anys, allí hi havia aigua que brollava amb molta força i va ser la responsable de la creació de la cova. Avui en dia, poca aigua hi ha, i també dubtes de com va ser realment la formació de la cova, ja que hi ha restes sedimentàries que sembla que no acaben de quadrar amb la formació de la cova. La visita ja no dóna gaire més de sí i marxem. Tot marxant, aprofito per preguntar-li al guia com es diu la serp que vam veure el dia anterior arran del camí, i un cop veu la foto diu que és una “Honey Snake”, una serp de mel, que s’alimenta de xuclar el nèctar de les flors. Diu que el verí que té és semblant al d’una abella, i que si hom hi és al·lèrgic, sí que patirà.

Un cop baixem les escales de la cova, ens trobem de nou a la zona de pícnic. Allí, hi ha una zona a on la gent es pot banyar en les aigües clares, sempre i quan el riu no estigui molt pujat de cabal. Tot i que en tinc algunes temptacions, opto finalment per no banyar-me i ja marxem de nou amb la barca fins a l’entrada del parc, a on ens acomiadem dels conductors que tant bé ens han portat enmig del riu. Durant el trajecte he pogut observar gossos nedant, dones rentant la roba, homes banyar-se amb sabó o nens jugant. També hi ha parades perquè les nenes i els nens puguin arribar a l’escola. (Continuarà)

(La fotografia correspon a la fauna de Mulu)