Sud est asiàtic 2017: dia 7, de Mulu a Sepang (Malàisia) (15 d’agost de 2017) (II)

Des del 1957 gaudirà d'un govern propi, amb l'establiment d'un governador i la creació de dos consells indígenes. Les principals ètnies eren els ibans, els bidayuh (daiaks continentals), els melanau, els kayans, els kenyahs, els klemantans muruts i els malais; en general als no musulmans se'ls anomenava com a daiaks; els musulmans eren a l'entorn del 20%.
El 1961 es va crear el Sarawak National Party (SNP), dirigit pel datuk Stephen Kalong Ningkan, partidari de la independència o de federar-se amb Malàisia, alhora que els indonesis comencen a reivindicar el territori com a Kalimantan Nord. A l'oposició també es formà el Sarawak National Action Party. El 1962 rebrà un sistema de govern ministerial i més autonomia.
El 16 de setembre del 1963 passarà a formar part de la Federació Malaia, acabada d'independitzar. A les eleccions venç el SNP i Stephen Kalong Ningkan esdevé primer ministre. També el 1964 començaren els primers incidents fronterers amb els indonesis.
Entre juny i agost del 1966 se signaren els Acords de Bangkok i Jakarta entre Malàisia i Indonèsia, mercè el qual es reconeix el dret a l'autodeterminació de Sarawak i Sabah. Kalong Ningkan fou destituït i nomenat primer ministre Penghulu Kawi Sili, la qual cosa provocarà una forta crisi interna, accentuada després que el 1967 els britànics retiressin les últimes tropes de Sarawak.
El 1970 Bong Kei Chok i 700 partidaris més fundaren el març el North Kalimantan Communist Party (NKCP), i la branca armada North Kalimantan People's Guerrilla Forces, coneguts com a PARAKU, i que es faran forts a la selva.
Per altra banda, a les eleccions del 1973 es va presentar la coalició d'abast a tota la federació malaia Barisan Nasional (Front Nacional) que agrupava els partits locals SNAP i SUPP; obtindrà 27 escons i el govern malgrat les acusacions de frau electoral. El maig del 1974 el primer ministre de Sarawak, Rahman Yaakub, es reuní amb Bong Kei Chok, cap del PARAKU, i signaren el Sri aman (Pau duradora), per la qual Bong és perdonat i uns 570 guerrillers entregaren els armes. Però un nucli de 130 guerrillers del PARAKU es negaren a entregar-se i van continuar la lluita armada a l'àrea de Kuching del 1975 al 1980.
El 1983 l'antic Sarawak National Party esdevingué Parti Bansa Dayak Sarawak (PBDS), dirigit per Amar James Wong Kim Min, oposat al Barisan Nasional. També es formà el Parti Pesaraka Bumipetera Bersatu (PPBB), d'Abdul Rahman Yaakub.
També ens conta algunes coses de tribus com els Penan, que viuen a la selva, de com es caça el porc senglar, etc. Tot i que les seves històries són molt interessants, hem de marxar. Ell ens proposa que anem a l’aeroport a deixar les maletes, tot i que falten més de sis hores per marxar i que després anem a fer una darrera volta al parc. Hi accedim de bona gana i ell truca a la noia que també regenta el lloc a on anem a sopar diàriament. Al cap de poc ja és allí i carreguem el cotxe per marxar. De fet, és dels pocs cotxes que hi ha a la zona. A la noia li costa parlar anglès, però es fa mig entendre i ens conta que les verdures que ens cuina les va a recollir ella mateixa al bosc i que també fa el seu propi vi d’arròs.
Un cop al mini aeroport, deixem les maletes i tornem a  l’entrada del parc. Deixar les maletes amb tanta antelació és del tot inaudit! L’aeroport és bastant petit i hi manquen moltes infraestructures... Ja a l’entrada del parc ens acomiadem de la  noia; ens cobra trajecte doble tot i que n’hem fet un i tres quarts, ja que l’entrada del parc de l’aeroport disten no més de mig quilòmetre o 800 metres a molt estirar... tot i això, no fem escarafalls i entrem cap al parc. Avui, però, hi ha quelcom diferent: al pont penjant que mena a dins del parc està ple de banderes de Sarawak (amb la versió d’una estrella, ja que n’hem vist d’altres, amb una corona; la bandera de Sarawak té els mateixos colors que la bandera alemanya però disposats de color diferent;  no sé si és per això que hi ha tants i tant alemanys al parc!). Preguntem a un dels guardes què signifiquen tantes banderes i ens diu que és en preparació del dia de la independència de Malàisia, el dia 31 d’agost. Ja dins del parc, anem a l’oficina, a on ens retornen els diners perquè anit no vam poder realitzar el tour nocturn.
Un cop fet el tràmit, encara ens queda una estona, que aprofitem per anar a fer un últim tomb pel parc. I com no, de nou, veiem coses que encara no havíem vist: aranyes, llangardaixos, esquirols, etc. Passejar pel parc és cada volta una nova descoberta! Em delecto contemplant per darrera vegada la immensitat dels arbres, el silenci trencat per cants d’ocells o granotes, incomptables espècies de fongs, etc. En fi, tot un paradís! També observo com el nivell de l’aigua ha augmentat moltíssim respecte al primer passeig que vam realitzar!  Les intenses pluges han fet un bon efecte!
Tot i les reserves de que l’estada se’m fes massa llarga, ara marxo amb recança de que em quedaran moltes coses del parc per descobrir... serà l’excusa, qui sap, per retornar-hi algun dia!

Abans de marxar del tot, prenem un refresc a un bar que hi ha just a l’entrada del parc i agafem la carretera que porta a l’entrada de l’aeroport, a on ens hi plantem amb menys de quinze minuts, mentre que d’altres turistes optem per fer el trajecte amb cotxe. A l’aeroport coincidim amb en James, el propietari de Mulu Village, que ens acomiada. També em fixo que hi ha cartells que indiquen que hi ha alguna carretera que mena un xic més enllà de la zona del parc, però que no hi ha gaires zones transitables. (Continuarà)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís