Sud est asiàtic 2017: dia 6, tercer dia de visita al Parc Nacional de Mulu (Malàisia) (14 d’agost de 2017) (IV)

Els ratpenats són un dels exemples de la gran varietat de possibilitats de desenvolupament que poden tenir les potes dels tetràpodes. Tots els dits de les potes anteriors estan especialment allargats, excepte el polze; això serveix per a sostenir una extensa i fina membrana de pell, flexible i elàstica, que rep el nom de patagi i que és la que produeix la sustentació. El patagi està format per una capa central de teixits plens de nervisvasos sanguinis i fibres musculars, recoberta a les dues bandes per capes de pell. El patagi es divideix en uropatagi (la part que va des del coll fins al primer dit), dactilopatagi (entre els dits), plagiopatagi (entre l'últim dit i les potes posteriors) i uropatagi (la part anterior del cos, entre les potes posteriors).
Els ossos dels dits dels ratpenats són molt més flexibles que els d'altres mamífers. Una de les raons és que el cartílag dels dits manca de calci i altres minerals a prop del seu extrem, cosa que els permet torçar-se més sense trencar-se. El tall de secció dels ossos dels dits també és aplanat, en lloc de ser circular com en els humans, cosa que els fa encara més flexibles. La pell de les membranes alars és molt més elàstica i es pot estirar molt més del que és habitual en els mamífers.
Com que tenen ales molt més primes que les dels ocells, els ratpenats poden maniobrar molt més ràpidament i precisa que les aus. La superfície de les ales també està dotada de receptors sensibles al tacte en petits bonys anomenats cèl·lules de Merkel, presents en la majoria de mamífers. Tanmateix, aquestes zones sensibles són diferents en els ratpenats, car cada bony té un pèl minúscul al centre,cosa que el fa encara més sensible i que permet al ratpenat detectar i recollir informació sobre l'aire que flueix sobre les seves ales. La membrana alar de les espècies que utilitzen les ales per caçar preses té un tipus addicional de cèl·lula receptora, que és sensible a l'estirament de la membrana. Aquestes cèl·lules estan concentrades a les parts de la membrana en què els insectes impacten amb l'ala quan els ratpenats els capturen.
Els ratpenats piscívors tenen un uropatagi poc desenvolupat, per minimitzar la resistència aerodinàmica i permetre l'estabilitat del vol ras. Els ratpenats que mengen insectes voladors tenen ales llargues i estretes que els permeten volar a més de 50 km/h. Quan hi ha enormes concentracions d'insectes, a vegades els quiròpters només han de volar amb la boca oberta per agafar les preses, de manera comparable a com els cetacis s'alimenten de krill. En canvi, els ratpenats que mengen insectes situats a l'escorça o les fulles dels arbres tenen unes ales de gran superfície que els permeten un vol lent i suau, donant-los agilitat per volar entre la vegetació densa.
Les ales dels ratpenats serveixen com a protecció quan l'animal està en repòs i també com a regulador tèrmic; aïllen el cos de l'animal de l'ambient exterior per conservar calor, però també serveixen per reduir la temperatura de l'animal quan vola. Estan dotades de músculs potents.
Tanmateix, no tots els ratpenats tenen el vol com a mitjà de locomoció principal. Alguns ratpenats, com els mistacínids de Nova Zelanda que fins i tot utilitzen les ales per excavar, també corren i caminen.
El consens científic és que els ratpenats evolucionaren a partir d'avantpassats planadors. Tanmateix, la transició de planar a volar requereix una sèrie d'adaptacions. Els animals planadors tenen ales curtes, poc desenvolupades, amb una baixa relació d'aspecte i «surfegen» amb el nas cap amunt, cosa que genera sustentació però que també provoca resistència aerodinàmica a causa de l'aire que passa per sota les ales i els vèrtexs que es formen als extrems de les ales. Els animals voladors, en canvi, tenen ales molt més llargues i puntades i com que l'extrem de l'ala representa una proporció molt inferior de la superfície alar total, poden generar molta sustentació amb un mínim de resistència.
A mesura que evolucionaven les seves ales, els avantpassats planadors dels ratpenats s'haurien trobat amb una relació sustentació-resistència decreixent, cosa que haurien compensat començant a batre les ales. Juntament amb la posterior evolució de l'ecolocalització, els ratpenats aprofitaren la seva capacitat de volar per aconseguir més aliment i diversificar-se.
Tot i que els ulls de la majoria de microquiròpters són petits i estan poc desenvolupats, amb una baixa agudesa visual, no és cert que siguin gairebé cecs. Els ratpenats utilitzen la vista com a ajut en la navegació, especialment en distàncies llargues, a les quals no arriba l'ecolocalització. S'ha descobert que algunes espècies fins i tot poden detectar la llum ultraviolada.
L'espècie Anoura fistulata té la llengua més llarga en relació a la mida corporal de tots els mamífers. Això l'ajuda a pol·linitzar i alimentar-se, car la llarga llengua estreta pot arribar fins al fons de les flors. Quan retracta la llengua, aquesta s'enrotlla dins la caixa toràcica.
Els pulmons dels ratpenats són típicament mamiferoides i a diferència dels pulmons dels ocells, s'ha teoritzat que això els fa més propensos a trencar-se quan es produeixen canvis sobtats en la pressió de l'aire a la proximitat d'aerogeneradors. Això podria explicar la seva taxa de mortalitat aparentment més alta en relació amb aquests mecanismes.
Els ratpenats utilitzen l'ecolocalització per orientar-se, detectar obstacles o trobar preses. Es tracta d'una mena de sonar biològic. En els microquiròpters, aquest sentit és molt sofisticat, mentre que en els megaquiròpters no ho és tant; aquests últims fan espetegar la llengua alternativament a un costat i l'altre de la mandíbula, emetent sons ben audibles per l'orella humana. Els megaquiròpters utilitzen més l'olfacte i la vista per orientar-se, car l'ecolocalització no els és gaire útil. Els microquiròpters poden deixar d'emetre sons quan es troben a llocs familiars que coneixen bé, potser per tal d'evitar que els depredadors els descobreixin.

Els microquiròpters emeten ultrasons per mitjà de contraccions de la laringe. Aquests sons poden variar en freqüència, ritme, durada i intensitat. Són emesos per la boca o el nas i són amplificats per unes làmines nasals. Com que aquests ultrasons són molt potents, quan s'emeten l'orella interna queda protegida per una bul·la timpànica per evitar que sigui danyada. (Continuarà)
(La imatge és, de nou, de la Deer Cave)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís