Sud est asiàtic 2017: dia 5, segon dia de visita al Parc Nacional de Mulu (Malàisia) (13 d’agost de 2017) (i II)

Les cries pesen aproximadament 300 grams en néixer i són cuidats per la seva mare durat el primer any. A causa del fet que l'hàbitat dels óssos malais s'està tornant cada vegada més restringit, sovint busca aliments en les zones agrícoles, no obstant son caçats per la seva vesícula i potes que són utilitzades en la medicina tradicional Xina. L'ós malai està en perill d'extinció.
També tenen porcs senglars, que són font d’alimentació per la gent local. Aquests porcs s’alimenten bàsicament de fruita madura, però també poden consumir insectes, cucs o bolets. Solen viure en grups petits, d’entre 5 i 15 individus, per bé que a vegades es poden ajuntar ramats de fins a 100 exemplars que fan migracions en busca de menjar, sobretot fruita.
Finalment, ja arribem a la zona de canoping i ens enfilem cap als arbres. En total, recorrerem uns 450 metres entre arbres grandiosos, a una alçada considerable. Aquest canoping està considerat com el més gran del món fet bàsicament amb materials dels propis arbres, tot i que també hi ha cables. Passem pels estrets ponts de dos en dos, creuem el riu i xalem d’allò més amb l’espectacle que tenim davant. Avui, però, no estem de sort i no veiem ni monos ni tampoc serps que a vegades es poden observar quan es realitza aquesta activitat. L’única cosa que acabem veient és un mena de llangardaix que salta moltíssim. L’experiència es fa curta, però encara sort que ho hem pogut fer i que no ens ha plogut...
Descendim i ja retornem cap a la zona de l’entrada del parc, de nou, veient més animals, bàsicament invertebrats molt diferents. Cada passada pel mateix camí permet veure una fauna increïble.
Tenim pensat fer una altra ruta circular, la de Kenyalang loop (http://mulupark.com/tours-activities/unguided-tour/paku-valley-loop-or-kenyalang-loop/ ) . Així doncs, un cop hem descansat una miqueta, tornem a reemprendre la marxa i tornem a poder observar més fauna. De totes maneres, la màgia del silenci dins de la selva es veu de tant en tant trencada per grups de gent que fan excursions programades i que sembla que, enlloc d’estar al mig de la jungla, estiguin en una rambla...
La ruta que fem s’endinsa en una selva molt frondosa després de creuar el riu. Estem sols i ens delectem amb el silenci, els arbres, els bolets, les fulles, les flors. Qualsevol soroll fa que estiguem alerta i que observem amb els prismàtics què l’ha pogut provocar. Com a molta acabem veient un ocell verdós gràcies als prismàtics. Continuem la ruta i fins i tot fem un tros d’un camí que queda tallat; com que la passarel.la de fusta que hi ha en totes les rutes (i si no en totes en la majoria; en les altres més conegudes, si no, hi ha un camí molt i molt ben traçat) està mig podrida i trencada, desistim i acabem de fer la ruta circular, que passa per un heliport i també per davant de la Deer Cave, que visitarem demà.
Anem fent al nostre ritme, de nou delectant-nos amb la munió d’organismes que hi ha, i que nosaltres observem; segur que passem per davant de molts i ni els veiem! L’únic mamífer que veiem és un petit esquirol en un arbre, però tot i que les sentim, per exemple, som incapaços de veure cap granota!
Arribem cansats a la zona del bar i anem a fer un refrigeri per esperar que es faci fosc del tot i poder començar un tour nocturn. Quan portem deu minuts asseguts, la pluja comença a caure de forma forta i incessant. Ens acostem a la zona a on ha de començar el tour i el guia ens recomana que ens esperem deu minuts per si minva la pluja... però no, encara es fa més forta i passem el tour a demà. De fet, molta gent ja ni s’ha presentat directament...
D’alguna manera hem de tornar cap a l’hostal i la pluja tropical sembla que no té gaires ganes d’aturar-se... així que ens llencem a l’aventura i enmig de la foscor, amb uns impermeables i un frontal, anem cap a la Mulu Village. El guia que tant amablement ens ha atès ens saluda, però ell fa més via, ja que va amb motocicleta. El camí es fa etern, però per sort gairebé no hi ha trànsit. Arribem a l’hostal com ànecs i abans de fer res més, ens canviem de roba... i ens adonem que un dels mòbils està moll i li falla alguna funció.
Amb tot, decidim anar a sopar al mateix lloc que la nit anterior, i de nou, sopem d’allò més bé. És curiós com en molts dels establiments només hi ha llum als vespres i gràcies a generadors (no sé si el gran complex hoteler Marriott que tenim al costat té llum tot el dia), ja que no hi ha una xarxa elèctrica. Tot sopant, s’aprofita que sembla que la pluja amaina una mica per anar al supermercat de la zona a comprar arròs per eixugar-lo i també algunes coses més.. La pluja, però, de nou es torna més intensa que mai...
Quan qui ha anat a comprar l’arròs arriba, explica que el venen només en sacs de 5kg i que li han fet l’excepció de vendre-li’n un parell de kg a part. Paguem el sopar i tornem cap a la Mulu Village enmig d’una pluja fortíssima que dura fins que gairebé apaguem ell llum i caiem rendits de cansament!
(La fotografia correspon al llocs que es troben pel parc natural de Mulu)



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís