Sicília, de l’1 al 4 de juliol de 2017: d’Erice a l’Etna, passant per Cefalú i acabant a Agrigento (dia 2, 2 de juliol de 2017) (I)

Dormo bastant bé durant la nit. A la matinada, però, els rajos de sol que entren per una de les finestres em desvetllen. Tot i això, aconsegueixo fer algun altre petit son fins que ens llevem definitivament i ja baixem a esmorzar a l’hotel. No és que hi hagi gaire gran cosa, però és bo i més que suficient. Un cop les maletes recollides i ja ben esmorzats, encara tenim temps d’immortalitzar la badia de Trapani des de l’hotel.

Ens enfilem al cotxe i ja comencem la ruta d’avui per Sicília. El primer destí és visitar el volcà Etna, fet pel qual haurem de fer una bona quilometrada. De totes maneres, ens ho prenem amb filosofia i anem fent tot xino-xano. Passem pel costat de Palerm, voregem la costa i no em puc deixar de desesperar amb la conducció dels italians: o molt ràpida o molt lenta, saltant-se totes les senyals de tràfic i de velocitat. Normalment, si van lents, solen estar consultant el mòbil. Aquesta gairebé “màxima” de la conducció és aplicable a joves i ancians, homes i dones! En fi, tot un espectacle, com ho és fer benzina, que a més, és caríssima. El país en sí, en certs punts, té un bon aire de decadència...

Anem fent camí pel que antigament va ser el regne de Sicília. Tal i com es conta va viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Regne_de_Sic%C3%ADlia:): “El Regne de Sicília (en sicilià: Regnu di Sicilia) fou un estat que existí al sud de la península Itàlica i que existí entre els segles XII i XIX, moment en el qual passà a integrar-se definitivament en el Regne de les Dues Sicílies.

Els orígens del seu naixement es remunten el 1130, any en el qual fou creat per l'antipapa Anaclet II un regne a benefici de Roger II que comprenia l'illa de Sicília, la Calàbria, la Pulla i la Campània, que comprenia la ciutat de Nàpols.

Sicília fou conquerida vers el 1071 pel "Gran Comte" Roger I, sent abans d'aquesta conquesta solament un comtat, amb ell s'iniciarà la dinastia Hauteville. Roger I formava part d'uns mercenaris normands que havien estat cridats pels bizantins que desitjaven expulsar els sarraïns de la península Itàlica. Sota Roger II, l'antipapa Anaclet II l'investeix rei de Sicília i el fa el seu deixeble, cosa que plantejarà un problema polític quan la dinastia Hohenstaufen prengui el poder al regne de Sicília.

Els descendents de Roger II regnen a Sicília des de la seva mort el 1154 fins a 1189: Guillem I i després Guillem II. Aquest últim en morir sense descendents mascles planteja un problema en la successió: la seva hereva legítima és la seva filla, Constança I de Sicília. Aquesta es casarà amb Enric VI, cosa que permetrà l'arribada al poder de la dinastia Hohenstaufen. El papa Climent III va témer pels béns de l'església de Sicília al pujar al poder la dinastia Hohenstaufen, cosa que provocà el seu rebuig al casament entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI. Climent III convidà a l'emperador a retre-li el jurament del vassallatge, però l'emperador ho rebutjà. El Papa decidí donar suport a Tancred de Sicília, bastard de Roger II, que mor el 1194.

Enric VI esdevé rei de Sicília el 25 de desembre de 1194, a Palerm, juntament amb la seva esposa Constança I de Sicília. El seu regnat però serà curt, ja que mor el 1197. Entre aquesta data i 1220, el Papat va intentar trencar el poder dels Hohenstaufen a Sicília. El regne de Sicília però no obté cap poder centralitzat com en les altres monarquies, així els barons i els bisbes usurpen les prerrogatives reials, i les ciutats grans no aconsegueixen tirar endavant les seves institucions comunals.

El 1220 Frederic II, el fill d'Enric VI, esdevé emperador. Aquell desembre a Càpua fa esment de la llei normanda i cancel·la les concessions de 1189 per a castigar els quals van aprofitar la vacant de poder de la seva àvia per fer-se forts. El 1230, les constitucions de Melfi, inspirades de la llei romana, donen lleis reals al regne.

Al pujar al tron Manfred I de Sicília el Papa Climent IV l'excomunicà per ser fill il·legítim del seu pare, esdevenint el regne de Sicília feu del Papat. El 1262 Constança de Sicília, filla de l'anterior es casa amb Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d'Aragó. Aquesta situació d'acostament entre la dinastia Hohenstaufen i el casal de Barcelona, sent Constança l'hereva de Manfred, provoca l'antipatia del francès Climent IV que buscarà ajuda en Carles I d'Anjou, germà petit del seu aliat Carles IX de França.

Així les tropes de Carles d'Anjou entraran a l'illa i batran Manfred I a la batalla de Benevent, mentre Carles és coronat rei de Sicília a Roma el 1266. Sota Carles d'Anjou, i posteriorment el seu fill Carles II, el nord es privilegia vers el sud, així la capital és traslladada de Palerm a Nàpols. Aquesta situació de dominació angevina conclou amb les Vespres Sicilianes, que conduïxen a la divisió del regne de Sicília el 1282 en el regne de Sicília, peninsular o regne de Nàpols, sota domini angeví, i el regne de Sicília, insular, sota domini catalanoaragonès.

Amb el casament de l'hereva legal de Manfred I, Constança de Sicília amb Pere el Gran d'Aragó, el regne de Sicília esdevé un dels principals interessos del comte-rei aragonès. Les Vespres Sicilianes representaran una doble ruptura: primer contra els angevins, amb qui els impostos eren molt alts; i després contra l'herència de Frederic I, una herència sempre en disputa (entre Hohenstaufen i angevins) i que no estabilitzava el regne. Així mateix fou una demanda d'autonomia. Per poder fer front als angevins, els sicilians van invitar Pere el Gran a reivindicar els drets de la seva esposa, cosa que comportarà la separació en dos regnes.

Els conflictes entre els regnes de Sicília i Nàpols foren constants fins que es trià al Papa Benet XII en 1334, qui tenia relacions d'amistat amb Frederic II de Sicília, i li prometé el respecte de la Santa Seu a la Trinàcria.

Els dos reialmes restants estaran separats fins al 1442 quan el rei d'Aragó Alfons el Magnànim conquerirà el Regne de Nàpols i provocarà el naixement del Regne de les Dues Sicílies, passant els seus territoris a formar part de la Monarquia Catòlica.”

Xerra que xerraràs, ens despistem un moment i ens perdem. Bé, no ens perdem, però hem de girar al poble de Cefalù (http://www.lasicilia.es/cefalu ), que també havia visitat anteriorment i que em va encantar. Ja que hi som, decidim parar-nos a estirar una mica les cames i fer una mica de vermut. Cefalù és un poble coster i molt bonic, ple de turistes. Deixem el cotxe una mica allunyat i hi anem a peu, tot xino-xano. (Continuarà)

(La fotografia correspon a la platja de Cefalù)